10 ANYS DEL BOU DE REUS

Enguany el Bou de Reus fa 10 anys. Segons diuen, ha passat pel taller: xapa i pintura. La majestuositat solemne de l’animal ho mereix. Com cada Festa Major de Sant Pere, acompanyat per l’estol de camises verdes, es passejarà pels carrers de Reus enforcant, amb les seves banyes, aquells que no s’hagin portat bé.

Com el lector ja es pot imaginar, les seves invectives, no van mai contra les malifetes del poble, que també n’hi ha, sinó contra tot allò que no han acabat de fer bé els de dalt, els qui manen. El Bou de Reus, va néixer amb clara vocació de ser un animal incòmode, que diu les coses pel seu nom i en aquests deu anys ha repartit estopa a esquerres i a dretes indistintament. També té el seu cor, però, i vol distingir als qui per mèrits propis, s’han salvat de la crema.

A finals dels anys noranta, Reus bullia de noves iniciatives. El Casal Despertaferro, era només un pis al capdamunt d’un vell edifici del carrer de Monterols i Sant Pere no era tan lluït com ho és ara. Afortunadament, una mentalitat oberta per part dels organitzadors i la voluntat de tot un seguit de gent que va voler aportar-hi el seu gra de sorra, ha fet que pels reusencs, Sant Pere, sigui ara, un patrimoni arrelat molt endins on cap de tot: des de la processó solemne d’aquell bon home de les claus del cel, fins a la dissidència dels qui creuen que és perfectament compatible formar part de la Festa Major de Reus i no anar al seguici.

Quan el sol comença a pondre’s, el vespre del dia 25 de juny, a la Plaça del Mercadal, just davant de l’Ajuntament, una munió de gent espera amb candeletes alguna cosa. Se senten tabals. Una xaranga. El so sincopat dels tam-tam-tam presagia que la bèstia fosca de banyes esmolades, aviat farà acte de presència. L’animal, de cua llarga i llom brunyit, està a punt de caminar per Reus fent parades a diversos bars per tal de fer-se passar la set. El seguiran, com cada any, tot de reusencs que aniran seguint les passes de la bèstia procurant no quedar rabejada per l’aigua que tira pels seus narius.

Abans de la tabola, però, cal repartir la gorra de portador i la cagarada. No cal ser un geni per entendre que la gorra se l’endurà algú que hagi fet alguna cosa de profit durant aquest any a la ciutat. Tampoc cal tenir massa senderi per desxifrar que, qui s’emporti la cagarada, no haurà prestat el millor dels serveis a la capital ganxeta. Com sempre, el dubte, és en boca de tots: a qui se’l distingeixi amb la cagarada, vindrà a recollir-la?

De sobte, un dimoni una mica talòs, micro en mà perquè el senti tothom, diu els versots escrits per a l’ocasió. Quartetes que tenen la mala llet pròpia del qui no s’està per orgues i engega pel broc gros: el Bou és així. És durant aquesta lectura que es fa l’acte de donació dels dos guardons abans esmentats. Després, la processó laica, àvida de començar a divertir-se en aquesta nova celebració de Sant Pere, seguirà la comitiva bovina a toc de timbal i de festa. Enguany s’ha convidat el Bou de Mesa, bèstia occitana, que tindrà l’honor d’acompanyar al de Reus envestint a tord de dret.

Fa deu anys, que ara un, ara l’altre, els portadors del bou, tovallola al coll, es van succeint per conduir l’animal cap on volen que vagi. El país empeny. La gent empeny. El Bou de Reus empeny. Fa 10 anys que ho fa. “Visca Sant Pere! Visca Reus! Visca Catalunya Lliure!”, ha cridat el dimoni posant fi a la lectura dels versots, tot just fa un moment. Visca el Bou de Reus, hi afegim. Ahir, ara i sempre. Per molts anys, gent! I sobretot que la festa sigui bèstia!

DAVANT PER DAVANT

El captard abraça la ciutat. Els balcons, durant el dia tancats, ara s’obren a la nit que comença a caure. Hi puc veure càlides llums dins el pis. Colors ocres. Estanteries amb llibres. Ells, però, fa estona que seuen a la taula de fora. Tots dos fumen. Parlen relaxats. El silenci és ple de roncar de motors. Però cara a cara, una espelma entre tots dos, frueixen tranquils a recer dels estels que avui tampoc no es podran veure. Una bicicleta al costat d’on és ella.

Ell potser va per afaitar. Els cabells curosament esbullats. Ella, que ara fa ballar una xancleta entre dits d’ungles malves, riu, esclafeix. El braç en un angle seductor. Subjecta el cigarret. La mà a la templa. Hi ha una copa de vi per a cadascú. Potser blanc. Una mica de pintallavis a la copa d’ellla. Se’ls ha pintat perquè sí. A joc amb les ungles. Ell ressegueix la pintura cerosa com va relliscant copa endins. Ella no se n’adona i torna a beure. No brinden per res. Només deixen que la nit els vagi gronxant abans no vingui el sopar. Que serà potser una mica de sushi congelat i fruita.     

Els dies encara tornen a ser bons d’encetar si quan fineixen, pensen tots dos, es tornen així com són ara. La seva felicitat, que no cal dir, per tàcita, per establerta en aquest moment petit, madur, mancat de sorpreses explosives, fa temps que es mou entre aquest tipus d’aigües. Segures. Encara no amansides del tot, però. Per si de cas els plau de ser dolents.

Establerts en aquest comú acord de perpetuïtat capvespre a capvespre, somien en qui no són potser per retrobar-se, en un altre vida, i tornar-se a conèixer i tornar-se a donar tot el que ara tenen. No se’n vanten. Tot s’ho han guanyat a pols. Els fa sentir orgullosos que l’un, que l’altre, podrien malmetre uns quants cors si s’ho proposessin de veres. Però si no ho han fet fins ara, no paga la pena de demostrar-se res. Ella no recorda mai que ell, els dijous, té bàsquet amb els ex-companys de la facultat. Ell sort en té de les amigues d’ella per recordar-li els aniversaris.

Continuen ben agombolats en aquest memorial domèstic d’explicar-se qui són i que han fet i on volen anar amb l’única premissa que volen respostes on hi càpiguen tots dos. Senzillesa. Complicació. Se n’han sortit. Potser fregant la dècada. Potser encara amb el sabor àcid del primer petó que es barallen, ara mateix, per fixar en un moment concret. Amb el tema dels nens sense resoldre. “Ai, xatu, n’hem de parlar ara precisament?” L’estiu els arresta. La condemna: suar plegats. Plegats en un balcó. El balcó des d’on jo, davant per davant, me’ls invento.

JAUME POMAR EN EL RECORD

Vaig conéixer Jaume Pomar el 2008 a Blanes. A tots dos se’ns va concedir un dels Premis Recull d’aquell any.

A ell, el Rafael Cornellà de retrat literari per una semblança de LLorenç Villalonga i a mi el Salvador Reynaldos de periodisme.

Recordo que vam estar xerrant d’això i d’allò just abans del dinar. He de confessar que jo, en aquell moment, no sabia qui era. Va ser després, en arribar a casa i buscar informació sobre Pomar, que em vaig fer una mica de vergonya per haver tractat amb tot un “homenot” de les illes, per dir-ho en termes planians, amb tanta lleugeresa. Coses de cadell.

Avui, que malauradament m’he assabentat de la seva mort, em sap greu la seva pèrdua, com sempre que me’n sap la mort d’un home de lletres savi i que més enllà d’haver deixat una obra molt interessant, va treballar per la difusió de la cultura dels Països Catalans.

El meu condol als seus familiars i amics.    

(Foto: Joan Torres) 

GANXETISME

Devem ser uns quants els reusencs que, vivint fora, ens agrada tornar a la ciutat on ens van parir, per Sant Pere. Jo ja fa uns anys que m’agafo vacances de Sant Joan a Sant Pere per viure la Festa Major amb tota la intensitat que es mereix. També es veritat que la gràcia està en allargar una setmana més el lapse de descans per tal que, tot plegat, es posi a lloc i no tornis a la feina com si vinguessis d’una abducció extraterrestre. En el meu cas, una setmana a les Muntanyes de Prades, entre papers, llibres i rebolls, serviran per fer la descompressió.

Que la Festa Major de Reus és una cosa viva i popular ho demostra la manera com es viu: al carrer. Entre les dates referides, els reusencs (tan els que participen directament en alguna de les colles d’elements festius, com els simples badocs) desfiguren la ciutat amb la seva presència gairebé omnipresent.

Saber participar d’aquesta doble opció és la clau.

Ésser company de viatge del Bou de Reus m’honora i em fa feliç. Vestir-me la samarreta verda i sortir pels meandres del centre enforcant a tots aquells que no fan les coses com caldria, m’és una delícia; sabent que tot plegat no seria possible sense els qui durant tot l’any vetllen perquè les coses surtin com han de sortir. 

El badoc el faig seguint els Ball de Dames i Vells que enguany ens han obsequiat amb un inefable “Sant Pere Style” que ha arrencat aplaudiments a tot arreu on s’ha representat. Any rere any, la gent de la Gata Borda, sense abandonar el broc gros, ens obsequien amb puntades de bisturí dignes d’esment. El discurs del doble de l’alcalde Pellicer (parodiant el que el batlle va fer durant la xarlotada aquella de la mòmia del General Prim) és d’antologia.

I com cada any, Reus, amb tot això formant part del passat, s’aixeca l’endemà de Sant Pere amb la ressaca justa i necessària. Haurem vist com es posava en perill les barraques per irresponsabilitat política. Haurem xiulat al consistori fortament escortat per Guàrdia Urbana i Mossos…

Però sobretot, sobretot, haurem tornat a deixar-nos fer venir pell de gallina amb la ballada dels gegants, amb la cançó dels nanos, amb la mulassa, la Tronada… tot amb la nostra canalla asseguda a les nostres espatlles perquè no es perdi detall i tot i que molts encara amb prou feines parlin, vagin aprenent a dir: Visca Reus i Visca Sant Pere!

           

           

  

FINS A SEMPRE SANI GIRONA

Remenant a la xarxa topo amb la malaurada notícia de la mort del Sani Girona.

Vaig conéixer-lo, com molts altres em penso, a les jornades sobre la Catosfera que es van fer a Granollers el gener del 2008.

Recordo el Sani com un home ple d’energia i entusiasme. Anava amunt i avall parlant amb tothom, saludant a tothom. Atabalat. Excessiu. Curull d’entusiasme en tot que endegava o volia endegar.

Em penso que vam coincidir després en alguna de les presentacions del llibre La catosfera literària, amb el Toni Ibanyes, l’altra ànima del projecte. 

Després vam continuar tenint relació per mail. Sempre t’anava al darrera assegurant-te que eres la persona idònia per una proposta que tu ja veies que no podia acabar bé de cap manera. 

Tot i així, persistia i persistia fins que ell mateix s’adonava que potser sí que s’havia excedit.

Sigui com sigui, sempre vam tenir una relació cordial i ara em sap molt de greu que ja no sigui entre nosaltres.

Això d’escriure damunt les tecles no serà el mateix sense tu, Sani!

(Pispo la fotografia del blog del Toni Ibanyes on el podem veure amb en Sani, que porta calça curta).      

             

          

JORNADA DE PORTES OBERTES A VILAWEB

No recordo la data exacte. Només sé que un amic em va dir: “T’has d’obrir un compte de correu electrònic. Això és el futur!”. A casa vam contractar una connexió, una d’aquelles que feia tot de sorollets i que es penjava cada dos per tres. Amb penes i treballs, però, vaig poder accedir a una cosa que es deia Vilaweb i a través de viaranys digitals vaig aconseguir obrir el meu primer compte de correu electrònic. Llavors, enviar i rebre correus electrònics, era una mica com jugar a un joc de marcianets. Era divertit. I degut a la precarietat de les connexions, hom, ni de lluny, obria el correu cada dia. 

A partir d’aquí vaig estirar el fil de Vilaweb. Vaig començar a ser-ne lector assidu. Em meravellava l’enfocament de les informacions. Cada vegada més veia que la manera d’entendre la societat i el país que el diari digital m’oferia, s’amotllava a la meva manera d’entendre terra i gent. Veient com de mica en mica els grans mitjans de comunicació s’allunyaven d’informar de segons què, la cita diària a Vilaweb, constituí llavors, i avui encara, la manera de legitimar informacions que et feies creus que ningú no en digués res. 

Ha plogut molt d’ençà de llavors. Internet s’ha convertit en un monstre meravellós i terrorífic a la vegada, amb tot, Vilaweb (el propi diari i tot el que se’n deriva) ha estat el meu filtre, la meva manera d’obrir-me a un món que canvia a velocitat vertiginosa; d’obrir-me a un país que entre tots tenim el deure i l’obligació de construir amb la fermesa estricta del nostre capteniment natural de fer les coses ben fetes. D’exemples en el sentit contrari aviat farà 300 anys que en tenim per donar i per vendre.

Ahir vaig baixar a l’antiga fusteria del carrer Ferlandina. Per commemorar que aquesta meravellós tinglado arribava als 18 anys d’existència, se’ns hi va convidar.
Sempre és un plaer entrar-hi, passejar-m’hi entre el clec-clec sord dels teclats que pugen notícies placa amunt, placa avall. Del caliu de la llum blanca amanyagant compromís i professionalitat excelsa. Per no repetir-me us dirigeixo aquí.

Vicent Partal donava l’esquena als vianants del Raval barceloní que obrien boques de pam en veure tots els congregats escoltant a qui sempre té coses interessant per dir. El poti-poti que se’n derivà, com sempre, trenat per opinions, informacions, comentaris, crítiques, fou enriquidor. Vilaweb pot sentir-se orgullós de tenir els subscriptors que té. Rics i variats. Crítics i preocupats per un país que potser de tants anys de fer-nos creure que el cel ens caurà al damunt, no es acabem de creure que ben aviat serem amos de núvols i estels.

Un plaer passar un vespre entre parets taronges. Sempre s’hi aprèn alguna cosa a Can Vilaweb. Felicitats per aquests 18 anys de vida. Molta vida. 

Podeu veure el vídeo de la trobada aquí

 

STAND BY

Deu ser que els humans no som tan diferents dels televisors. Que també tenim el nostre comandament a distància (allò que sempre n’hem dit mandu) amb un botonet per apagar l’assumpte, la cosa, el que som. Així: “click”. Però sense marxar del tot.

No, només és la imatge que se’n va. Nosaltres quedem. Som com aquella llumeta vermella que ens alerta que, més enllà de tot, hi ha la possibilitat de tornar-hi. Doncs això, que no recordo no haver estat mai tant de temps sense escriure res en aquesta llibreta sense espiral ni res, perquè els espirals, ja me’ls faig jo tot solet dia a dia.

D’aquí aquest apunt d’ara intranscendent. Sense substància, si voleu. Només per fer-vos saber que la llumeta s’ha apagat. Que tornen a circular lletres per aquest bloc. Que torno, tot i estar tot jo, en múltiples viatges a emprendre que abasten àmbits públics i privats.

Que la roda no para mai. Perquè si para vol dir que el hàmster s’ha quedat sense esma i un hàmster sense esma, creieu-me, fa molt mal efecte.     

EL CEL

He de confessar que quan em va regalar el dibuix, vaig pensar que la franja blava era un riu o potser el mar.

Va ser ella mateixa que girant-lo em va dir: “Això és el cel, padrí!” i me la vaig mirar tot pensant que efectivament tenia tota la raó del món: això és el cel i no cap altra cosa.

Feliç quart aniversari, Montsant!

RECICLANT

Com que ja és temps d’obrir balcons i finestres i jo acostumo a fumar al balcó, a casa em diuen coses perquè a vegades fins i tot el vent es gira en la meva contra i deixo el menjador del pis ben empudegat. És per això que em toca baixar a satisfer el meu vici, al carrer.

Ell porta una carpeta i una mena d’identificació clavada al seu pit esquerre. S’està dret davant els tres contenidors que hi ha. Penso que potser sigui un d’aquells enquestadors que van a preu fet. Com que el banc on m’acostumo a seure és davant seu, temo que hauré de passar pel tràngol de deixar-me assetjar per les seves preguntes. M’apiado del brivall, però, perquè servidor, quan era més jove, també s’hi va dedicar a això de l’enquesta; i a coses molt pitjors.

M’assec i encenc el puret. Ni cas. Penso que potser no sóc el perfil de persona que busca. Però passen dues o tres persones -dones, homes, grassos, prims, un amb una samarreta de Nirvana- i no reacciona. Ara escriu al mòbil. Em comença a intrigar. No és fins que arriba una dona vestida amb una bata de fer dissabte i amb un d’aquells carrets d’anar a comprar i es queda palplantada davant el contenidor blau, que ell passa a l’acció. 

La dona se’l mira desmenjada. Ell se li atansa. Plego les paraules “informació” i “triar”. Des d’on sóc no els puc sentir correctament. L’acció, però, em serveix per desmentir que es tracti d’un enquestador. La samarreta de color verd -d’un verd apagat per unes quantes rentades- hauria d’haver estat el primer a delatar-lo: “Barcelona amb el medi ambient”. M’havia fet a la idea de contestar absurditats i me n’hauré d’estar.

El noi, esmerlit, deu tenir una vintena d’anys a tot estirar i mentre parla amb la dona, aquesta, diligent, ha començat a treure llibres del carret. Torno a connectar l’antena. La tarda no està del tot perduda. Els llibres són tots iguals, luxosament enquadernats. Una mena d’enciclopèdia, però els volums no són tant gruixuts. Intento descobrir de què es desfà la dona, que va atenent al xiquet concentrada en la feina de fer desaparèixer part de la seva biblioteca. 

En un moment donat, un dels volums, queda de cara a mi i puc veure perfectament unes lletres grosses de la portada. M’esglaio. S’hi pot llegir “Franco”. Tots els exemplars, iguals, van sent engolits per la capsa de plàstic. El noi va fent-li comentaris com si res i la dona va desfent-se del seu passat, del nostre, del de tots; dins del contenidor, perquè aquell paper es recicli.

El noi aprovarà que la dona hagi triat el contenidor correcte per desfer-se dels llibres, i jo en pujar a casa i donar un tomb digital per les declaracions d’altres dones fetes aquests dies, dones dedicades a la política, voldré que la dona dels llibres, aquesta tarda, no hagués actuat amb tant de civisme i que aquell paper s’hagués destruit directament, sense que se’n pogués aprofitar res.

Perquè encara que els sospitosos d’haver recollit tot aquest bolic de pasta de paper ens facin creure que potser sí però que en tot cas el resultat és toooooooooota una aaaaaaaaaaaaltra cosa que no té res a veure amb l’ahir, tots ho sabem perfectament d’on venim i de quin material s’han nodrit les nostres idees. Tots sense excepció. Fins i tos ells. 

(Com comprendreu, no m’he sabut estar de furgar dins el contenidor i quedar-me un dels volums, encara que sigui de record. Aquesta és la “selecta” col·lecció de la qual es desfeia la dona)   

 
 
   
 

        
  

      

INTERROGATORIS

He arribat massa aviat a una reunió. Faig temps fumant assegut en un banc de fusta. Just davant l’edifici on se m’ha convocat.

Ella passa pel meu davant i em mira una, dues vegades. Passa de llarg. Després torna sobre el seus passos i se’m planta al davant.

Deu tenir una quarantena llarga d’anys. Grosses perles als lòbuls de les orelles. Una carpeta al pit, com les universitàries de les pel·lícules. El coll de la jaqueta de pell de guepard o lleopard (o de conill, aneu a saber!) Clapat, per entendre’s.

Treu un paper de la carpeta i dispara. “Has begut whisky durant el darrer mes?”. No introdueix la pregunta amb un “perdona” o un “bona tarda”, no. Directe al moll de l’os. 

Faig un repàs mental a la ingesta alcohòlica del lapse de temps referit. No hi trobo el whisky. Cervesa i vi, tan sols. En un altre temps…

Ella somriu. “És per a una enquesta”. No! Jo que em pensava que em convidaria a fer passar el fred al bar del davant davant un blended malt de 12 anys!

Torna el full de paper a la carpeta. “Quants anys tens?”. Contesto. “Tens cotxe?” Li dic que no. Tot això preguntat amb espanyol.

La següent pregunta em descol·loca. Per la mena de pregunta i perquè me la fa amb català.

“Coneixes algú que tingui un Porche 911?” Torno a fer un llistat i no hi trobo, entre el meus amics, coneguts i saludats ningú que tingui un cotxe així.

“Vaja… En fi, aquesta és la meva feina”, desa el full a la carpeta i se’n va carrer avall.