Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Anant pel món

POSTALS HOLANDESES (V)

2
Avui anem cap a Amsterdam. Al cotxe sona Bob Marley. No, no crec que ho haguem fet expressament. En un altre temps, ells, jo, sí que haguéssim associat la gran ciutat a un únic atractiu: els coffee shops. Però ara com ara, passats els fulls del calendari, aquesta banda sonora és merament una coincidència. 

Des de Veldhoven hi ha una hora llarga. El cel s’ha embrutat de gris. Només faltaria. Però les temperatures han pujat. Tenim previst deixar el cotxe a l’Amsterdam Arena, el camp de futbol de l’Ajax. Ens ho han aconsellat. Des d’allí agafarem el metro fins a l’estació central. Construït al 1996, el complexe, a més del camp de futbol, alberga un centre comercial i una sala de concerts. 

A Amsterdam, la nostra primera parada, serà el Rijksmuseum. Des de l’estació, al nord de la ciutat, s’hi pot arribar fàcilment amb un dels nombrosos tramvies que hi baixen. Dins el tramvia, a més del conductor, hi ha un venedor/a de bitllets. Com que portem una tarjeta que ens permetrà accedir al transport públics durant tot el dia, no cal amoïnar-nos.

Deu fer cosa d’una quinzena llarga d’anys servidor va fer el peregrinatge obligatori a la ciutat. Fins i tot m’hi vaig enamorar. Ens vam conèixer a París, vam fer el ruc a Brussel·les i després de fumar-nos plegats la ciutat dels canals i de les casetes hirsutes, ella va fer alguna cosa com “Ha estat molt bé, però m’espera algú. Oi que ho entens?”. No, no ho vaig entendre llavors, ni ara, ni mai.

Donada la baluerna que és el museu, cal seleccionar. Vermeer i Rembrandt. Arribem a Amsterdam a mig matí i som dissabte, el repte és prou agosarat. La segona planta, dedicada a la pintura del 1600 al 1650, és on fem cap primer. El quadre estrella de la sala, i del museu, l’impressionant Ronda de nit ens colpeja els sentits. Efectivament hi ha molta gent. De tota manera, en un dels laterals, trobem el mestre de Delft.

Feia molt de temps que volia admirar Vermeer de tu a tu. Què se’n sap del pintor? Ben poca cosa. No va pintar més que una trentena de quadres. Amb tot, la delicadesa excelsa que desprèn cada pinzellada, el tractament de la llum, actuen com un bàlsam per apaivagar qualsevol rastre de soroll moral, del que sigui. Només hi ha el silenci d’aquestes dones que llegeixen una carta, que ho diuen tot i no ens diuen res. Des de molts segles enrera, ens conviden a deixar-nos embadalir davant la majestuosa bellesa humil d’aquestes escenes que fan plorar per dins, davant les quals no te’n voldries anar mai; probablement perquè l’art ha de fer descarrilar els trens que tenim apamats, sinó, no és art ni és res. Hi torno moltes vegades aprofitant que el flux d’espectadors és desigual (quina ximpleria fer-ne fotografies!).

Consternats, decidim donar un tomb per la resta de casa. Descobrim Van Gogh a la primera planta. També ens hi aturarem. També serem titelles davant la seva genialitat. Ens reca el fet que no tindrem temps d’anar al museu que a la ciutat porta el seu nom. Dos museus en un dia seria massa. Com que hi ha gana, decidim anar a dinar al centre, a la plaça del Dam.

Jo ho he dit, som dissabte i la ciutat, amb una temperatura agradable, és presa per la gent. Contra els turistes, més o menys uniformats, la insolència despreocupada dels autòctons que fan valer el codi indesxifrable de la mateixa llibertat que es troba a Londres, Nova York o Berlin. L’espectacle de la urbanitat. Mengem una pizza en un lloc prou agradable. Després passegem.

La ciutat plena de cicatrius de ferro per on trepitgen els tramvies, els homes, les dones, les bicicletes, és un cafarnaüm considerable. Acostumats a placidesa de la verdor rutilant del nostre sud d’adopció, la ciutat s’imposa atrafegada, nerviosa, impertinent. Cal sortir de les grans avingudes i buscar el recer dels carrers que segueixen els canals. Aquí, tot i que el ring-ring dels grills que porten al manillar totes les bicis et fan estar a alerta per no abocar-te a l’aigua bruta de verd i marrons, Amsterdam, apartada del brogit, ofereix mil milions de racons i raconets. 

Les cases, premudes les unes contra les altres, proveeixen al badoc, de la sensació que aquell bé de déu de rajoles i ocres i blancs i teulades i façanes, són posades allà precisament per deixar-se admirar, sense que en cap cas, hom tingui la sensació que a més, a l’altra banda de les parets, hi pugui viure gent. Deixar-se passejar per la completa anarquia de les construccions, dretes, tesades com aquells boscos frondosos que s’aixequen de terra altius buscant el sol, la llum, que no els arriba.

I som conscients que això només haurà estat un tast, un petit aperitiu del molt que et pot donar Amsterdam. Però no teníem cap altra pretensió. Amb les ciutats un s’hi pot avenir de moltes maneres, com de la mateixa manera, s’hi pot discutir per centenars de raons. Les ciutats són el que tu ets. Murs contra els quals tu pots pintar consignes per si et perds, saber que almenys hi ha un lloc a la terra on podràs reconèixer la teva lletra.

A quarts de vuit de la tarda enfilem el camí de tornada. Demà ja serà el darrer dia de ser holandès. A les cinc, que és quan marxa el meu vol, em convertiré en una carabassa catalana i enyoradissa. Encara tindrem temps d’arribar-nos als boscos dels afores de Veldhoven per veure si hi ha cap boletot. Res de res. Encara tindrem temps de veure com ens esguarda aquest noguer, de com el vent fa giravoltar les fulles caigudes dins la grisalla de la tarda que neda cap a la nit i com aquest brivall d’ulls de mel que és ben feliç només amb un pal, em torna a demanar que fem trens i ponts i torres “glosses”.

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)
  
Postals holandeses (IV)

 

POSTALS HOLANDESES (IV)

1
No me’n podia anar d’Holanda sense saber el que era passejar amb bicicleta. Així que tot i que el cel no presagiava cap treva al temps habitual d’aquests dies, m’he armat de valor i he demanat als de casa si em podien deixar una d’aquestes màquines per moure’m.

D’avançada diré que el meu sentit de la orientació sempre ha estat pèssim. I si tenim en compte que tot i prendre el mòbil, de ben poc em servirà, l’aventura pot acabar molt malament. Però sense esperit d’aventura, què seria de nosaltres? Així que començo a pedalar cap al no-res.

Cal dir que no penso fer una sortida gaire llarga. No sortiré de Veldhoven. Només un tomb per potser descobrir racons que no he vist i per acabar d’enamorar-me d’una manera de viure que a mesura que et va impregnant, deixes que faci sense oposar resistència per allò de no saber si la teva urbanitat, que creus establerta, no és res més que una màscara més.

Aprofitaré per buscar una bústia. Enviaré una postal. Nómés una. Els destinataris, en les seves sortides arreu del món, sempre s’han recordat de mi i per una vegada que surto a fora, valdrà la pena de correspondre el seu capteniment de fer-m’hi incloure, encara que sigui com a corresponsal, en els seus viatges.

De seguida que agafo el ritme, els diferents tràvelings per on viatjo, em mostren una nova interpretació d’aquesta Holanda que he vist amb cotxe i a peu. Les pedalades, compassades per l’ombra de grans roures o alzines, són una bona manera de deixar-te entrar una mica més el país dins del que ets.

Aquí la paraula sostenibilitat no és un concepte, és una realitat. La natura, els jardins, els arbres, entren a casa. Conviuen amb la disposició dels nuclis urbans sense fer-se nosa els uns als altres. La convivència constitueix un festival de colors encesos, vius, nus, que la tardor a punt d’esberlar-se, daurarà amb aquella convicció dels guisats fets a poc a poc per cuinar un paisatge que s’anirà tornant d’aram de mica en mica. L’hivern serà el color de la neu, no gaire cosa més.

A quarts d’onze, que és quan començo la meva travessa, no trobo gaire gent pel carrer. Tampoc gaires cotxes. La mateixa convivència de la qual abans parlava, aquí també es dóna entre bicis i cotxes. De fet, el paisatge, l’entorn, és tan rotund que els automòbils no poden fer-hi front. Es respecten els ciclistes perquè s’entèn que la calçada és cosa de tothom.

Com ja he dit, el tomb que faig, no és gaire exagerat. Agafant els caminois que aquests dies he caminat, puc endinsar-me en els carrers i en la seva munió de casetes i més casetes. De tant en tant m’aturo per admirar-ne alguna. La deformació professional em fa projectar tot de situacions que ara mateix s’hi deuen viure a dins. Unes botes al costat de la porta. Un paraigües en l’ampit d’una finestra. Un joguet oblidat en un jardí. Hams per estirar fils. Amb ben poca cosa en tinc prou.

Un dels carrers més agradables de Veldhover és la Nieuwe Kerkstraat. El segueixo fins arribar davant de l’església de Sint-Jan de Doperkerk on hi ha una petita plaça amb un parell de cafeteries. Com sempre, els darrers dies és quan descobreixes llocs com aquest. La dispersió de les cases, sense un centre municipal, per entrendre’ns, fa que trobar una terrassa amb cadires i gent es faci estrany.

No m’hi aturo. Traçant una lògica circumval·lació al meu itinerari, hauria d’arribar a casa. Però em faig el gallet i així que entro als nuclis urbans, hipotèticament per escurçar el camí, em perdo irremeiablement. No m’hi encaparro. Descanso. Desfaig el camí i no tinc cap més entrebanc per tornar al meu punt d’origen.    

Tot plegat serveix per fer-me adonar que potser sí que el batec somort que hi ha en les arrels d’aquesta terra és tan senzill com el de dues bieles que empenyen una cadena de mica en mica, sense assolir grans velocitats. A poc a poc.

Demà, Amsterdam!   

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)     

Postals holandeses (V)

    
        

POSTALS HOLANDESES (III)

0
La placidesa de la vida holandesa, jo m’estic a un poblet residencial però dubto que a les ciutats les coses siguin diferents, fa que dormis com un soc. Normalment em fa de despertador una xiscladissa de moixons. Podria prendre’m alguna llicència i referir-me a una mena d’ocells que no tinguessin agregats cap simbolisme peculiar. Però no, els alats éssers que obren els meus dies neerlandesos són corbs. No cal esglaiar-se: el cel hi és solcat per aquests animalons que encara que vulguis, aquí, no presagien res de dolent.

El matí avui se me n’ha anat badant i estirant les cames per un parc proper. Jo en dic parc però és una simple zona enjardinada. Qui mana és el verd. Roures amb tot de glans als seus peus que crepiten quan els badocs com jo els trepitgen. La mateixa sensació de relax total. Aquí l’estrès no deu existir. Només dues bicicletes han estat a punt d’atropellar-me.

Després de dinar, frugal, aquí s’esmorza com a senyors i es fa l’àpat fort cap a quarts de vuit com a molt tard, m’he de trobar amb un dels catalans que va fer el un cop de cap i va decidir venir a treballar a aquest país. Enginyer de professió i de cap, el passat mes de febrer va deixar Catalunya per instal·lar-se amb dona i fill a aquest país.

Cada dia va amb bicicleta a la feina. Tarda una vintena llarga de minuts. L’única pega, quan plou. I plou poc a Holanda, es veu. Tot i la flexibilitat horària de la qual gaudeix, intenta fer de les vuit a les quatre. Aquí el que compta és el rendiment. Fa temps que un familiar seu s’hi va instal·lar; probablement aquest fet, va precipitar el trasllat. Als seu trenta anys llargs, veu la vida amb optimisme. Té una feina que li agrada, se sent respectat i motivat pels seus caps i troba que a Holanda s’hi viu molt bé.

Després de residir uns mesos a Eindhoven, des del juliol que viuen també a Veldhoven. Ell i la seva dona tenien molt clar que no volien viure en una ciutat, tot i que Eindhoven i en general les ciutats holandeses, disten molt d’assemblar-se al que entenem per una ciutat més cap al sud.

Abans d’entrar a explicar-me quina mena de feina fa, em fa cinc cèntims d’on som. Una ciutat que no arriba a les tres-centes mil persones, ben comunicada -a prop de França i Alemanya- amb un nivell d’innovació tecnològic potentíssim que ha sabut en tot moment, viure del flux de riquesa que la implantació de la Philips a finals del segle XX va aportar.

Ha plogut molt d’ençà que els germans Philips van obrir la seva fàbrica de bombetes. El creixement de la firma fins a ser la multinacional que és ara, ha sabut aixoplugar tot un munt d’indústria que sense perdre de vista l’electrònica, ha constituït un Sillicon Valley europeu líder en recerca i desenvolupament.
 
Ara com ara, Philips, ha venut bona part de la producció dels seus productes i es concentra en la investigació. Dos productes d’on la Philips treu, en aquests moments, una gran rendibilitat: el material tecnològic mèdic i les màquines elèctriques d’afaitar. Ara com ara, Philips és capdavantera en el desenvolupament de la connexió de productes a la xarxa digital així com a mòbils. Només estan a la seva alçada Facebook i Google.

L’aparició del High Tech Campus d’Eindhoven, també auspiciat per la Philips, ha acabat de reblar el clau de la recerca. El cinquanta per cent de les patens que es fan a Holanda, surten d’aquest Campus. Tot i que no hi podrem entrar físicament, sí que hi podem entrar amb el seu cotxe per donar-hi un tomb: vol que ho vegi almenys per fora. Són quarts de set de la tarda i tothom ja ha plegat. Capses arrenglerades.

El nostre enginyer treballa a l’empresa ASLM, proveïdor líder mundial de sistemes de litografia per a la indústria dels semiconductors, fabricació de màquines complexes que són essencials per a la producció de circuits integrats o xips. És a dir, dissenya les màquines que fan aquella mena de petits escarabats que fan que moltes coses rutllin.

La precisió de les màquines ha de ser absoluta. Hem de pensar que per cada xip, fa falta que la màquina faci un promig d’una trentena de passades per tal de gravar a la superfície tot el necessari. I estem parlant de mides molt i molt petites. Es treballa a nivell d’agafar un mil·límetre i fer-ne un milió de parts. Em perdo amb tot de noms que em va facilitant i que pel fet de ser de lletres, no acabo de retenir. Però se’l veu entusiasmat amb el que fa. L’encomana aquest entusiasme.

Mentre anem parlant passem per Aalst i Waalre, municipis que toquen a Eindhoven on ja es veu, per la mena de construccions que hi ha, que el nivell crematístic dels seus propietaris és lleugerament més alt. Sense fugir de la casa de dues plantes, aquí el matís de les teulades, de la façanes, dels jardins, ja denota que formen part d’un altre món. 

El nostre enginyer ens diu que els van ensenyar una casa a Waalre, però que era massa per a ells. Veldhover, em diu, és un poble normalet, però ja voldríem tenir aquest nivell de vida a Catalunya. De moment a seva muller no treballa i té cura del xiquet. Tot i així, amb el sou que ell cobra, en tenen més que suficient; el pressupost destinat al pagament del lloguer, que no és barat, és infinitament inferior al trenta per cent que es recomana en els manuals d’economia domèstica.

Li agraeixo les explicacions i li desitjo tota la sort del món.       
 
Postals holandeses (I)
          
Postals holandeses (II)

Postals holandeses (IV)  

Postals holandeses (V)

   

   

            

POSTALS HOLANDESES (II)

0
Avui ens hem despertat de color gris. El cel, no nosaltres. Toca visitar Eindhoven, encara que la ciutat, la més important de la zona del Noord Brabant, al sud del país, no ofereix gaires possibilitats turístiques, per no dir cap.

Abans de sortir de casa, però, toca treure un dels dels tres contenidors al carrer perquè el buidin. Avui toca el de plàstics i envasos. Cadascú, al seu garatge, guarda tres contenidors: un pel paper, un altre per les restes orgàniques i un tercer pel plàstic. El dia que toqui, els holandesos, deixen el contenidor corresponent davant de casa perquè el passin a buidar. 

Anar a Eindhoven des de Veldhoven són deu minuts de cotxe i tal i com ja vaig dir, els dos municipis estan tocant. Aparquem el nostre vehicle i anem a peu cap al centre. No cal dir que aquí hi ha lloc per aparcar de sobres. Les zones blaves són inexistents. Avís per a navegants: en creuar un carrer no n’hi ha prou amb mirar que els cotxes no t’atropellin, aquí el carril bici no és una broma com a ciutats com Barcelona. Holandeses i holandesos llampen per aquests caminets perfectament delimitats amb les seves bicicletes; i ara, amb els mòbils, molts pedalen sense mans mirant la pantalleta del seu aparell.

Són quarts de nou del matí i tot està tancat. La ciutat començarà a activar-se tocades les deu. Tornem a les casetes de dues plantes. Aquí, com és normal, molt més juntes les unes de les altres. Hi ha carrers on les casetes fan més goig que en altres. Donant una ullada als objectes que es posen a les repises dels finestrals, rere les cortines, podrem treure unes quantes conclusions sociològiques. Molts dels objectes detectats podrien decorar, d’una manera immillorable, el llom d’aquells nostres televisors de corbes generoses, molt abans que l’anorèxia s’imposés també als tubs catòdics.

El Markt és el centre de la ciutat. Tot de carrers sense accés als cotxes hi menen. Llambordes color de salsitxa de Frankfurt brunyides per la pluja de la nit. Botigues, majoritàriament de roba i calçat, flanquegen els accesos. Al mateix Markt, dues estàtues: la de Frits Philips, fill del fundador de l’empresa del mateix nom i la de Jan van Hoof.

Els dos personatges, o almenys les seves immortalitzacions en forma d’estàtua, han rebut desigual sort. El senyor Philips rep els visitants amb el seu somriure de conill sense cap obstacle. El senyor van Hoof, està cobert de tendals de la omnipresent marca de cervesa Bavaria.

De fet Eindhoven es podria dir Philips perfectament. Tota la ciutat i la zona deu molt a l’empenta industrial de la firma que va començar fent bombetes i que ara com ara és una de les potències tecnològiques més importants conjuntament amb d’altres empreses que a remolc de la riquesa generada per la Philips, han creat una xarxa de disseny i fabricació de maquinària d’alta tecnologia importantíssima, així com un dels grans centres de recerca, del món. 

Malauradament, però, tota aquesta riquesa, no ha revertit en l’afaiçonament d’una ciutat que vagi més enllà de la pura funcionalitat. Una llàstima.   

Postals holandeses (I)   

Postals holandeses (III)

Postals holandeses (IV)

Postals holandeses (V)       
                              

POSTALS HOLANDESES (I)

0
Quan escric això, a quarts de cinc de la tarda, el cel d’Holanda encara no s’ha posat a ploure. Ho farà molt més tard. Ja haurem sopat. Aprofito l’hora de la migdiada. Jo amb vint minuts n’he tingut prou. M’he preparat un te. Cosa rara en mi. No em desagrada la beguda, però davant un bon ristretto

He cregut que la mica de litúrgia que comporta la ingesta d’aquest beuratge, casaria amb el moment. Aquí l’estiu ja és una cosa ben llunyana (i es veu que enguany fins i tot n’han tingut). Fa fred. No un fred inclement però jo abans d’ahir, a Reus, encara suava. La tardor s’ha avançat.

Rere el vidre, o millor dit, el doble vidre, puc veure l’empostissat, la mica de jardí, el noguer. També el bastó amb el qual hem jugat amb el Joan tot el matí. Ha servit per desfer bombolles de sabó, cridar als peixets de l’estanyol perquè sortissin i després per fer-lo passar pel forat de la taula de plàstic que hi ha per posar-hi un para-sol, una vegada i una altra. Mare i xiquet ara dormen.

Aquí les cases estan preparades pel fred. Són blocs compactes, amables per fora i per dins, però sense cap mena de permissibilitat per les escletxes on la fredor s’hi pugui escolar. Bona part de l’èxit d’una climatologia domèstica exitosa rau en que tot tanqui bé, més que no pas en la potència de calefaccions o d’aires acondicionats.

La vida a Veldhoven, on m’estic, deu ser tranquil·la. El municipi, al sud del país, no arriba a les cinquanta mil ànimes. Serveix d’escapatòria pels que fugen de l’urbanitat -que encara no he pogut saber de quina mena és- d’Eindhoven, el municipi important, tot just a tocar.

Un esquitx de parc que he descobert dos carrers més enllà és d’una verdor enlluernadora. D’una bellesa franca, oberta, rotunda. Amb la gespa ben tallada, senderols amables i uns quants holandesos passejant amb bicicleta o fent que el seu gos s’esbargeixi. I dic esquitx perquè em diuen que si m’ha meravellat això, és que no he vist res.

No es veuen edificis. Tot són casetes de dues plantes. De les construccions més racionals a les que desprenen un caliu de llar més intens. Cap però, descuidada. Amb perfecte harmonia les unes amb les altres. De la mateixa manera que per Nadal nosaltres fem aquells concursos una mica ridículs dels pessebres als aparadors dels comerços, aquí se’n podria fer un amb les quatre coses que els holandesos deixen entreveure rere els seus finestrals.

L’estança de baix, normalment, no té massa embans ni parets. S’entén perquè aquí la llum del sol hi és avara i convé no posar-hi més impediments del compte. Hi ha tota una representació d’objectes entre les cortines, obertes amb una discreció màxima, que donen al finestral de davant la casa. 

A vegades poden ser flors, a vegades gerros de tonalitats a joc amb la façana o amb les teules, a vegades figuretes com de fang o de terra. Sempre es defuig el figuratiu o el recargolament -en definitiva el mal gust- i sembla com si la decoració, per molt que es trobi dins les cases, hagi estat aprovada per una llei còsmica que disposa llars, carrers, arbres, jardins i persones en un equilibri sublim i gairebé perfecte.

La cadència del paisatge pot comparar-se amb una d’aquelles maquetes de tren on tot el que hi veiem hi és disposat per fer bonic. No ens enganyem, el batec de la civilització, teixit entre aquesta bonhomia que hom té por de ferir si es crida massa o potser si va una mica despentinat, batega precisament embolicada per un respecte íntim i pregon per totes i cadascuna de les coses que la componen, o almenys així m’ho sembla.

Acostumats a creure que el màxim exponent de la civilització és la ciutat, Holanda sorprèn, d’entrada, per aquesta rara conjunció on tot té el seu lloc, on tot deu tenir la seva funció, sense l’adotzenament i l’amuntegament bèstia de les masses grises, de les manifestacions desproporcionades de carrers i de persones amuntegades de qualsevol manera.

Postals holandeses (II)   

Postals holandeses (III)

Postals holandeses (IV)

Postals honadeses (V)
    

     

         
                             

  

HUGOENEA KOADERNOA (V)

0

Txirimiri (16/9/10)

De vegades els capricis meterològics semblen observar una lògica escaient a les teves necessitats. Vull dir que ahir, per exemple, vam tenir un dia rutilant de sol i de bonior i en canvi, avui, el dia es desperta gris, apagat, amb la llum desada en un magatzem o altre. Plou.

Tot plegat ho trobo perfectamet legítim. No me’n puc anar d’aquesta terra sense haver tastat tots els escenaris climatològics possibles. Aquest txirimiri persistent, que deixa la plaça de Santiago com una taca color llom de rata, farà que per exemple, el diligent escombriaire fluorescent dels matins avui s’abstingui de regar-la.

Tampoc les taules dels dos bars que ofereixen als seus clients consumir a la intempèrie, avui es pararan. El mar no ha canviat la seva verdor. La fina pluja a penes grata l’escorça, la desdibuixa una mica, però sembla molt més que li faci pessigolles que no pas altra cosa. Passen dones amb paraigües.

Amb tota aquesta estesa, un no té massa ganes de sortir de casa. Una altra cosa seria, si fes un temporal important. Llavors s’imposaria anar a veure l’espectacle del mar. Com de ser una bassa a penes percudida pel xiuxiueig de l’onada, passa a ser un sotrac violent. De la postal generosa en tòpics de l’ocàs festejant amb l’aigua, a la ferocitat gairebé sexual de la sal estimbant-se contra els espadats.

I s’imposa esmorzar intentant comptar les gotes de pluja. Feina àrdua pensareu. No tant. Tot és qüestió de proveir-se d’una beguda fumejant que entri bé i a través del tel que la bafarada ondula, axinar els ulls i posar-s’hi. El càlcul, com es pot entendre, ha de ser una aproximació molt allunyada del seny matemàtic. Ha de ser, a tot estirar, un convit a deixar-se anar la mala consciència que es té per no haver obert en tot el dia d’ahir l’ordinador.

Així, amb aquesta disposició, es pot donar una altra volta al pinyol que vas portar ja endegat i que ara, a cop de tecla, de mica en mica, es va tornant una mica allò que es tenia projectat, encara que mai res és sempre igual com ho projectem en literatura, tampoc en el viure ordinari. Que s’hi acosti una mica, ja és molt.

I es treballa i es mira el mar de tant en tant i la barqueta fa viatges entre San Pedro i Donibane i que l’han canviada: del model descapotable, a una altra de coberta amb tres jocs de rosquilles salvavides per barret, lluita amb el seu roncar apacible, contra l’amable el repic d’agulla de l’aigua damunt el mar. No és una lluita a vida o mort. Potser ni tan sols sigui una lluita. Només un mormol que fa les coses molt més senzilles del que en veritat són.

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoa (IV)

HUGOENEA KOADERNOA (IV)

0

La llum blanca, la llum negra (15/9/10)

Avui em prenc tot el dia de festa. Previsions: Chillida Leku i Donostia. El dia és radiant. Net de núvols. Fa calor i tot. Agafo el bus fins a Donostia. El servei és prou eficient. En surt un cada mitja hora. Pagues 1’30 € per anar a qualsevol lloc. Vull dir que és com un bitllet de metro. Tant és que vagis dues parades més enllà com al final del trajecte, sempre pagues el mateix. Els nadius tenen una targeta que passen per un lector de barres a l’entrar al bus i en sortir-ne.

Baixo a la Plaza de Gipuzkuoa. Per anar anar a veure l’obra d’Eduardo Chillida, que està a Hernani, hi ha un altre bus que surt del carrer Okendo i t’hi porta directament, un carrer més enllà de la Plaza Gipuzkuoa. No m’he d’esperar gaire. Intueixo que hi ha una parella de gallecs que també hi va. Puja també, una parella gran de catalans. Deuen sordejar una mica perquè omplen el bus amb brams de la catalana llengua. No em giro. No m’ha agradat mai això del corporativisme nacional quan viatjo.

El viatge no dura gaire. A la taquilla, pago l’entrada i pregunto per les visites guiades. N’hi ha una a les 11 h. Falten uns minuts.

No recordo la primera vegada que m’atrapà l’obra de l’escultor. Sempre l’he admirat i respectat. La recerca de l’espai, del lloc, el Leku en euskera, com a motor de la seva creació. L’espai i el buit, heus aquí les grans preocupacions dels grans artistes escultors. No pas l’escultura per si mateixa, sinó la capacitat per crear alguna cosa nova al voltant de l’escultura. D’aquí que tantes obres estiguin posades de qualsevol manera i se’ls anul·li tot el significat.

Chillida és un creador d’espais. De llocs. Pregunta, pregunta, pregunta… No troba mai res. Només busca. L’eterna recerca. Només el matís del material, de la forma, com a eina per descobrir aquesta nova dimensió. L’arrelament a una terra, que de fet podrien ser totes les terres del món, i l’expansió a través de la seva obra d’aquesta Terra. Aquí hi volia posar l’adjectiu “mítica”, però presagiava més d’un somriure burleta, encara que sigui així. Una força tel·lúrica que s’entronca amb una intemporalitat. L’escultura és. El lloc és. Per si mateix. És a nosaltres que ens toca llençar-hi els nostres interrogants sense esperar res, és clar. Vehicles pel dubte fet bellesa formal. Harmonia extrema.

El Museu, encara que aquesta paraula aquí no hi va, va ser obert el 2000. Descobert pel matrimoni Chillida el 1984, el caserío Zabalaga, va ser reformat de mica en mica. De fet tot el lloc respira les mateixes directrius artístiques de Chillida. Un espai utòpic que es va anar construint sense calendaris ni fulls de ruta, escoltant el què el casalot desballestat volia explicar a l’escultor.

La visita guiada, prou completa, s’atura en algunes obres. Explica la gènesi creativa d’aquest ex porter de la Real Sociedad que va anar a París a morir-se de gana, descobrí que els materials tous no li servien pel que ell volia fer, el retorn a Hernani, el descobriment de la forja i el treball fins arribar a aquesta parcel·la de recerca.

Són prop de les dues i servidor té gana. En un principi, volia tornar a Donibane i baixar a Donostia el divendres (avui som dimecres), però tot i que Chillida m’ha deixat amb el senderi tocat, trobo que és millor aprofitar el dia fantàstic que fa i passar la tarda a Donosti. Divendres pot ser que hi hagi més gent i a més, sinó vaig errat, el Festival de Cine haurà començat.  Aprofitaré per visitar el Peine del viento.

Desfaig el camí. Busco restaurant a la part vella. Com que anem bé de pressupost, decideixo donar-me un petit homenatge gastronòmic. Provo sort en un del carrer Fermín Calbetón. L’egosari. Els preus no són exagerats i hi ha un cartellet que diu que avui hi fan “bonito con tomate”. Acompanyaran a aquest bonito, de primer una amanida de “chipirones y pulpo” i una mousse de xocolata. Regat amb un Rioja del 2006. Tot plegat excel·lent.

Faig el cafè a la Plaza de la Constitución. Primera hora de la tarda. El Rioja em balla pel cap. Si em quedo assegut més estona pot ser que el cambrer m’hagi de despertar. Decideixo anar directament cap a veure la instal·lació de Chillida oberta al mar. És una proposta una mica suïcida perquè fa molta calor i el sol pica, però així faig baixar el vi.

A a platja de la Concha la mateixa esbandida de gent mig despullada que a tot arreu. Una boirina damunt el mar. L’Urgull alçant-se a la meva esquena. L’illa de Santa Clara al meu davant. La platja d’Ondarreta, que segueix a la de la Concha, és més recollida i agradable. Això no vol dir que no t’assaltin igualment senyores de pitram molt difícil de mirar i d’altres que no tant.

Diuen que Chillida quan era petit, hi venia al lloc on s’hi col·locà aquesta pinta del vent, els dies de tempesta, quan el mar petava contra les roques i es feia sentir. És un lloc intrigant. El blau que s’esbalça contra el rocam llepat per l’escuma. Com tot, la gernació que fa fotos, en desfà tot l’encant. Sol i en un dia d’aiguat ha de causar tot l’efecte. Chillida deia que la llum mediterrània és blanca i que la del Cantàbric és negre. Ho certifico. Inquieta aquest Cantàbric, no te’n pots refiar mai. M’hi estic una estona. Escolto. M’escolto.

Estic cansat. No m’aturaré més a Donostia. No paga la pena. Ja he vist tot el que volia veure. Ho deixaré per una altra ocasió. Agraeixo que tot just tornat a la parada de bus en surti un. Són més de les set de la tarda. El bus va ple. Va deixant gent a Trintxerpre, Antxo, Errentería…

Em prenc una dutxa llarga i surto al balcó a prendre la fresca. La barqueta motora encara passa gent de San Juan a San Pedro. No se sent res més que aquest ronc monòton i anestesiant. L’estel·la que deixa, va fent zotzobrar les altres barquetes que hi ha amarrades. Aquest és el meu Leku.

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoa (V)

HUGOENEA KOADERNOA (III)

0

Unes Gudaris de cinc anys (14/9/10)

Una de les moltes coses que trobaré a faltar de Donibane, serà poder esmorzar cada dia davant del mar. I no un mar domesticat com el nostre Mediterrani, no. Aquest encara serveix perquè el solquin vaixells d’anar a pescar. Un mar perquè els remers hi entrenin cada dia cap al tard. Un mar que fa respecte. Que ha de ser un espectacle, enfurit.

Avui el dia s’ha aixecat un mica ventós. Uns operaris s’encarreguen de treure les banderoles de color rosa que hi havia penjades no sé des de quan. Han caigut com una constel·lació de d’estels jubilats damunt les taules dels bars, que avui sí, s’han parat a una hora més digne. Els amos respectius, s’han encarregat de treure-se-les del damunt. Una tela d’aranya enredada entre els para-sols i les cadires.

No tenia pensada cap sortida, així que m’he deixat endur per la rutina d’anar a buscar el pa i de proposar-me entrar als llocs amb un “Kaixo” i sortir-ne amb un “Eskerric asko” que no sempre he sabut complir.

A Donibane, podria dir que sento un 70% per cent de persones parlar en Euskera i un 30% en castellà. El que més m’entendreix és que tota la canalla es decideix per la llengua pròpia. Unes mocoses, sense anar més lluny, s’han rifat de mi, avui. Obstruien les escales que porten al carrer de darrera, per on entro al meu pis. En dir-los en espanyol si em deixaven passar, els ha sobtat. Només una ha dit: “Nerea, que quiere passar” i després d’apartar-se una mica, han continuat parlant en Euskera i rient sabent que jo no les podia entendre de res.

A casa, em passen per sota la porta un díptic dels Euskaltegis Municipals. L’organisme municipal que s’encarrega de l’ensenyança de l’Euskera. Com els notres centres de normalització lingüística, interpreto. Entre les raons que esgrimeix el fulletó em xoca llegir: “Te facilitarà la comunicación con tus hijos”. En tot cas, és una victòria total que les noves generacions facin servir l’Euskera per jugar i per mofar-se dels catalanets de la ceba desnerits d’armes lingüístiques. Una llengua ha de servir per a tot. L’ús social és cabdal per la serva pervivència.

He passat el matí preparat la feina per la tarda. Arxius amb material que volia mirar-me amb deteniment. He contestat mails. Després he decidit veure de dia els paisatges meravellosos que ahir vaig veure amb la fosca. I se m’han endut, com ahir al vespre. Fa cert respecte veure aquella estesa de blau expectant al bolic que se’t fa una mica a l’ànima davant la força de la natura tant sense desnaturalitzar.

L’aperitiu ha consistit en olives i cervesa. Una canya i unes olives aquí són un ribell de fermentats i una cossi d’aquests artefactes amb pinyol. No tinc apamats els bars. Vull dir que no he pogut establir encara patrons sociològics als tres establiments que hi ha a la plaça i un que hi ha carrer de San Juan enllà. Els bars d’un poble són el millor manual per aprendre a llegir-lo degudament.

He treballat tota la tarda. Hauré de llimar cert dramatisme d’alguns contes contraposat al sarcasme d’altres. Però no m’hi poso pedres al fetge. Avanço amb determini i començo a veure la llum al final del túnel. La jornada laboral, amenitzada com sempre, amb l’agradable  guirigall dels xiquets banyant-se, jugant a futbol, i de tant en tant, un vaixell de càrrega guiat per un pràctic.

(A la fotografia, el que veig des de casa)

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (IV)

Hugoenea Koadernoa (V)

HUGOENEA KOADERNOA (II)

0

Només queda la nit (13/9/10)

Donibane, avui, es lleva tard. Tot i que la festa, ahir, va acabar d’hora, avui el poble es treu les lleganyes amb calma, sense pressa. Pensava que podria mandrejar una mica, però el meu despertador biològic no em deixa dormir més enllà de les 6:30. Faig el ronsa, però, fins a quarts de nou.

Com que no tinc res a la nevera, surto a esmorzar a fora. Els bars de la plaça són tots tancats. Enfilo el carrer empedrat de San Juan. Humitat. La barca que fa el trajecte Donibane-San Pedro va fent viatges. És un soroll agradable. Un ronc ofegat, rítmic. L’únic so que es pot sentir tot el dia. T’acompanya. Trobo un bar amb uns quants feligresos davant un tallat. Uns gossos jeuen a tocar la barra. Prenc un cafè amb llet.

Més endavant, trobo una botiga de queviures. No m’hi aturo, segueixo. Sortint del casc antic, Donibane perd tot l’interés vistós. Ja ho vaig dir. Blocs de pisos muntanya amunt. Trobo una carnisseria. Compro quatre coses. Pregunto per l’estanc. Hi ha un home gran mastegant alguna mena d’herba. Els amos de la botiga, una parella, em diuen que deixi el que he comprat i segueixi l’home, que ell m’ho indicarà. Accepto.

Li parlo de la regata, a l’home. Em confirma el 3r i el 4t lloc. Davant la tenda del fum, alça un braç desmenjat. “Agur”. Doncs “agur”. Surto de l’estanc i torno a la carnisseria. Em donen la compra. Els dic que m’estic a la Casa de l’Escriptor. Tot plegat em fa un xic de vergonya. “Vengo de Barcelona”. “Aquí s’està muy tranquilo”, fa la dona.

Més enllà hi ha un petit supermercat. Acabo de comprar les quatre coses que necessito. No compro massa cosa per no anar carregat. Desfaig el camí i acabo d’abastir-me a la botiga que hi ha ja a la part vella. Poca varietat. Suficient, però, per passar la setmana. La mestressa no és gaire xerraire.

Compro el pa més endavant. Quedo frepat quan en dir-li “una de cuarto” no sàpiga què li dic. Coses de ser fora de casa. Li dic que sóc català. “¿Grande o pequeña?”. “Pequeña, pues”. Ella somriu. “Ves, esto del pues ja te ha quedado”. Potser sí. Hi ha una finestra, al forn, que dóna al carrer. Damunt un frigorífic, un plec de diaris. Un home s’espera a fora. La dona li ven el Gara.

A casa, disposo la compra. Organitzo una mica cada cosa. Llegeixo diaris a la xarxa. Res exhaustiu. Preparo una mica la feina d’escriure per la tarda. A quarts de dues, baixo a fer una cervesa. Al matí el pis és fred. A la tarda hi entra el sol i és una delícia. A la plaça, em deixo torrar lentament. Estiro les cames i m’arribo cap a la bocana. El mar és un gegant adormit. El verd de la muntanya toca arran de mar. Quina delícia que no hi hagi platja. Així els turistes, que són nombrosos, no es converteixen en una amenaça.

Veig que el camí s’allarga. Però jo ja tinc gana i no vull dinar tard. Reculo. Hi tornaré a la tarda. Dino. Faig la migdiada perceptiva i a quarts de quatre ja sóc davant l’ordinador. Treballo amb calma. De fet, l’esquelet del llibre ja està format, ara només es tracta d’anar passant el ribot. 

A mesura que avança la tarda, la plaça de Santiago va omplint-se de gent. Canalla que juga. Tots parlen euskera. Molts porten la samarreta de la Real Sociedad. Enguany torna a jugar a Primera. Vaig sortint al balcó per fer pauses. Ara els nens es banyen. La plaça dóna directament al mar. Hi ha una petita rampa des d’on els nens van entrant i sortint de l’aigua. Les mares i els pares els vigilen fent-la petar.

Treballo fins a quarts de nou del vespre. Ha refrescat. Al matí i a la nit, la temperatura baixa. Compleixo la meva intenció d’arribar-me fins a l’entrada a mar obert. El camí, net, amb petits punts de llum, és preciós. Salts d’aigua. Fonts. Va afeblint-se la llum. El camí et permet arribar fins a un enclotat de la badia: Alabortza. Una mena de platja de pedra que permet accedir al mar i que la gent de Donibane malda per recuperar amb condicions.

Des d’allí, es pot veure el Faro de la Plata, a l’altra banda, a San Pedro, penjat dalt de la muntanya. El Cantàbric s’exten majestuós, pertorbador, il·luminat per una safata color de pell de préssec d’aigua amb vetes de núvols grisos que s’estiren. La safata va entrant a l’aigua a poc a poc. Puntes de llum verdes i vermelles molt al fons. Potser més fars o barques. L’espectacle mereix veure’s assegut. De mica en mica, tot el roig és dins l’aigua. A la meva esquena la lluna és una dalla. Com més refulgeix ella, més s’apaga el cel engolit per aquest mar. Llavors només queda la nit i el bramular somnolent de les onades.

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoa (IV)

Hugoenea Koadernoa (V)

HUGOENEA KOADERNOA (I)

1

Aupa San Juan! (12/9/10)

Arribo a Donostia a la una de la tarda. Han estat cinc hores de tren confortable. Un reportatge sobre elefants “El ocaso de los elefantes” i la pel·lícula Julie i Julia a més de quatre canals a la teva disposició per sentir sorolls diferents connectant els auriculars que se’t regalaven, aquests de la Renfe…!

Després de tantes hores embotit en aquell sarcòfag, veient com el paisatge en tràveling dels turons arrodonits del Camp de Tarragona salpebrats d’avellaners es tornava emboirat i més erm cap a Lleida i erm del tot a l’Aragó, dunes blanques amb furòncols de verd desmenjat, entràvem a Navarra amb més muntanya i a Euskadi amb més núvols.

Hi fa fresca a Donostia. Vaig previngut però tota la meva previsió és a la maleta. Tinc una vague idea on m’he de dirigir. Remunto l’Urumea fins a la seva desembocadura. Et tomba l’olor de iode a mesura que ens acostem al mar. Gernació. Com un Salou/Lloret amb el fons del Teatro Victoria Eugenia. No hi queden bé. Hom, mirant la façana del teatre, esperaria senyores amb cotilla i barret ostentós, passejant protegides amb una umbrel·la precedides per dides amb còfia tenint cura de brivalls mal educats. No és així.

Traspasso el pont de Zurriola. A l’altra banda del riu tot sembla Carnaval. Després del tancament monacal “El elefante macho puede ser muy salvaje…” tanta agitació em perd. Sort que el meu equipatge és escàs i manejable. Dono amb l’oficina de turisme. Sé on he d’anar però no com arribar-hi. Plaça de Gipuzkua. És a prop. És on he d’agafar el bus fins a Pasaia.

Un incís. Pasaia (paisatge, en euskera), com a població, el formen quatre districtes: Pasai Donibane (San Juan), Pasai San Pedro (que s’anomena sempre en espanyol), Pasai Antxo (que no es tradueix) i Pasai Trinxerpe (ídem). A Donibane, que és on he d’anar jo, s’hi pot arribar o bé directament amb bus o bé anant fins a San Pedro i traspassar llavors amb una motora fins a Donibane. Com que això de la motora no ho veig clar, decideixo arribar-hi amb autobús.

A la plaça faig un mos i constato que el Carnaval no és el Carnaval sinó que avui se celebra la Regata Bandera de la Concha. Es veuen samarretes del tots els colors, cadascú amb el nom del seu poble. Quan jo hi arribo, la cosa està ja acabada. Sabré després que Donibane, el meu equip com si diguéssim, ha fet un meritori tercer i quart lloc en no sé quines categories.

Com que a Donibane no m’esperen fins les quatre, bado fent un cafè com la gent amb samarretes multicolors, va sent engolida pels autobusos. Paro l’orella i sento parlar molt d’euskera i el més bonic és que el parla la gent més jove. Bé. El bus de línia voreja la badia fins a Donibane. A una banda, el port amb vaixells enormes, descomunals baluernes amb el casc rovellat. Al l’altra banda, barquetes contornejant-se al ritme del mar.

Arribo a Donibane minuts abans de les quatre. Carrers o millor dit carrer empedrat, ombrívol, aturat en el temps. On m’estaré, és el casc antic de Donibane. El districte ha anat creixent remuntant la muntanya en blocs de pisos. A tocar el mar, veig com la barqueta va transportant passatges entre Donibane i San Pedro i entre San Pedro i Donibane. Molts turistes. No m’hi veig arribant amb maletes amb la barca com un Aschenbach qualsevol. Ho provarem, però.

Puntuals, a l’oficina de turisme, em donen la benvinguda i les claus. Totes dues coses molt importants. El pis, just a la plaça de Santiago, al rovell de l’ou, és molt confortable. Un espai únic amb ordinador i connexió a internet i una impressora. Tot és nou i agradable. Desfaig maletes. Faig inventari de què em fa falta. Constato que altres estadants han deixat pasta i sopes en sobre a la cuina. Seran el meu sopar. Una vegada he comprovat el funcionament de tot, em dutxo i surto al carrer.

La meva sorpresa és majúscula al comprovar que de mica en mica, la plaça, fa uns minuts deserta, va omplint-se de gent. Hi ha banderoles de color rosa. Molts balcons estan decorats amb penons del mateix color. Després sabré que és el color de Donibane. N’he vist a Donostia també. Gent i més gent. Comencen a posar Oskorri i altres grups en Euskera que no conec a tot drap. La gent riu i beu i riu més i beu més. Prenc pel·lícula de l’esdeveniment i faig retratus.

Avui dono el dia per perdut. De fet no n’esperava gaire. Estic cansat. Faig una cervesa en un bar. Demano una canya. Massa gran. La cervesa és bona, però. En un altre, faig un zurito, massa petita. En tots dos bars hi havia entrepans petits que no m’he atrevit a demanar perquè ningú no ho feia. La gent veu cervesa amb un cul de gasosa (la graciosa dels avis).

De cop i volta, apareix una banda. I llavors allò ja és la bogeria. Onejant una bandera rosa, tot de gent puja al balcó de l’ajuntament [vídeo], just al costat de casa. Es tiren cohets i la gent balla i riu. I això que només han fet el 3r i el 4t lloc… No m’hi encaborio massa. No són ni les set del vespre i a mi em sembla com si fóssim a la matinada.

Torno a casa. La música continuarà no més enllà de les deu. Ho trobo divertit tot plegat. Sempre m’han emocionat les manifestacions de cohesió d’un poble.  Aupa San Juan! Dormiré d’una tirada pla del tot. Demà serà un altre dia.

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoda (IV)

Hugoenea Koadernoa (V)

CINEGÈTICA

2

Toquen diana a les vuit en punt. El dia encara comença a desenlleganyar-se. Al cel, les traces esvaïdes d’avions matiners. Ni rastre de núvols. Intencions de baixar a esmorzar a Capafonts. En arribar-hi, trobem El Grèvol mig tancat. La mare de la N. ens diu que ella no arribarà fins les nou. Si ens volem esperar… Com que el meu germà entra de servei a dos quarts de dotze, no podem encantar-nos. Decidim provar-ho en una altra banda.

Baixem fins a Mont-ral i allí sí que podem esmorzar. Ho fem al costat d’una taula de treballadors de carreteres de la Diputació. La fan petar davant entrepans, cerveses, tots d’uniforme amb teles fluorescents. Ben menjats, comencem la recerca. El meu germà fa de llebrer, jo només busco allà on ell em diu. Malgrat ser entre setmana, molts cotxes a l’entrada dels camins.

Fem petites parades. A La Mussara és on primer se n’han trobat de rovellons. Ens hi dirigim, però les primeres inspeccions ens donen boscos més o menys humits però nets de boletots. Mala senyal. Fem fins a tres parades. Res, els boscos no ens convencen. Saludem “Bon dia” alguns enxandallats amb el cistell buit preceptiu. Ens caldria la veu sorneguera del “Caçador de bolets”.

No ens desanimem. Anem cap a La Febró. Sense haver de caminar massa, en un terrenys costerut, l’olor d’humit és un bon presagi. Al peu dels pins, hi ha boterudes hipoteques de barrufet. I sí, acotxats, amb la vista clavada a terra, destriant entre fulles i bocins d’escorça, traient el cap entre punxes de pinassa, el rovelló diu: “arrenca’m” i som aquells mariners que al vaixell de retorn a Ítaca, de cap s’hi tiraren al mar de la música de les sirenes. Tallem el nas i a la bossa, unes quantes vegades.

I fem feina. Aviat tenim la dotzeneta llarga. Sans. Làmines netes. Sense cucs ni floridures. N’hi ha un de mig pam ben bo. Estem contents. Tampoc no ens havíem proposat cap jornada gloriosa i ens donem per satisfets.  Per menjar-nos-els per dinar amb una mica d’all i julivert, ja en tenim prou. Pugem cap a Prades. La diferència d’alçada condiciona. També el fet que va ploure més per allà baix.

El que trobem aquí dalt, serà de més a més. Anem a un lloc concret. És un bosc net. Pins i castanyers. Res de res. Tot massa sec. Però fins i tot jo, en aquest bosc, n’he trobat i per això no perdem les esperances. “Encara falta una setmana aquí dalt”, em diu el meu germà. Se’n tornem cap a casa. Més tard, quan dinant, amb l’all i el julivert ben trinxat,  tallats els bolets i passats per la paella una mica, serem els llorers i la fanfàrria dels herois victoriosos del paladar.

DELTA

0

Faig trampa. Faig trampa al dir la nit, la fosca, quan escric amb llum de sol. Masegada de nuvolada, però amb sol. Només en queda la mica de bromera d’haver arribat, anit, al mar.

Al curs alt d’aquest riu de cap de setmana, el trajecte de Barcelona a Reus, el divendres. Arribada amb el dia acabant-se, els jorns ja són curts, tot just per sopar. Exquisides tapes. Ens quedem amb gana, però. No allarguem massa. Només són Margaritas de maduixa o de plàtan al Pòrtia, després. Festes de la Misericòrdia.

Al curs mitjà, l’esmorzar, dissabte, amb pastissets de Rasquera i cafè amb llet. Un tomb pel mercat de brocanters del Passeig. Molt de material militar, fins i tot un jeep de la Segona Guerra Mundial. Una gramola que deixa anar música d’un disc de pedra. Postals, monedes, xapes de cava, llibres… andròmines. Un parell de troballes. En parlaré un altre dia. Dinar amb la meva germana, el seu xic i el pare. Migdiada llarga i a quarts de set, a la Plaça de Prim, concurs de Masclet. Massa dolç pel meu gust. Saludo un dels membres del jurat, la seva eficiència en tema alcohòlics, el fa merescudíssim jutge. Esperem el sopar desengrunant el vespre a la Plaça del Castell.

Encara hi ha, en aquest part del riu, el sopar amb la colla a casa la meva germana. També hi fa cap el meu germà amb la dona. Ens donen una bona notícia. Sopar frugal i tast de sidra, portada del País Basc i d’orujo de Galícia. Concert a la Plaça Anton Borrell: Whiskyn’s i Els Pets. Als nostrats, hi arribem a misses dites; els del Barri Marítim, són cantats i aplaudits, malgrat que la primera part, la del revival del seu Bon Dia, deixi indiferent a la majoria. Molta gent, aixó sí.

Al curs baix, diumenge, el despertar-se lent i feixuc. Ja no tenim vint anys. Ens esperen a Tarragona. Festes de Santa Tecla. El grup de Dames i Vells, fan un assaig general sense vestuari per comprovar les primeres reaccions del públic. Sospeso que potser fa un parell d’anys que feia campana. El retrobament amb Fermí Fernàndez, Oriol Grau i companyia, és del tot plaent. Riem a cor que vols. Dinem al Tòful els seus mítics musclos tigre i l’obligada espineta amb cargolins. Aquesta vegada no ens aixequen la camisa. Fem el cafè a la Plaça de la Font. Tastem la mamadeta i la fem petar. Tornem a Reus. Agafo el tren de les vuit.

Entre meandres i giravolts, torno a aquesta llengua lenta d’aigua dolça que arriba a l’àmbit de les marees. Els pòsits de tot el què he anat arrossegant des de divendres, i de tot el que no he explicat, van amollant aquest cansament dens, de primer dilluns de tardor. 

 

CARTELL MISERICÒRDIA 2008

1

Ja tenim aquí el cartell de les Festes de la Misericòrdia, patrona de Reus, que del 17 al 25 de setembre tornaran la gresca a la capital de l’avellana. El cartell ha estat encarregat al dissenyador local Marc Sardà. He de dir que així que el vaig veure, me’n vaig enamorar. Em recorda una mica el grafisme de les animacions que Terry Gillian va fer al mític Monty Phyton’s Flying Circus.

Aquesta mulassa és una mulassa sorneguera, que més enllà de ser figura emblemàtica del seguici, el seu somriure una mica liró, convida de manera pertorbadora, a agafar-se la festa, no pas com una cosa per mirar-se des del balcó, sinó per endinsar-se perillosament en la nit, diluir-s’hi, acompanyar-la de bar en bar així que la mulassa ja ha complert amb petits i grans.

De fet, crec que reflecteix perfectament aquest gir que, d’un temps ençà, Sant Pere i esperem que per extensió la Coia, ha fet, en el sentit que ha sabut traspassar la barrera del fet tradicional un pèl encarcarat i s’ha posat al costat d’altres manifestacions d’arreu dels Països Catalans en què, la festa, és viscuda i sentida al màxim pels locals i hi participen activament. 

El disseny així com de “cultura de club”, que dirien els modernus, és complementa amb postals  i amb el programa de mà (ho pdeu veure, tot plegat, a Cal Conseuta). Fins i tot m’han dit, que un prohom de l’agitació cultural reusenca, hi surt fotografiat. El desplegament donarà presència i potència a la proposta. L’hi dóna modernitat, proximitat, moviment. Aquesta aliança amb la festa urbana allunyant-la de la festa “oficial”, crec que és un veritable encert.  

Després de l’acte de provincianisme xaró que vam poder viure amb el cartell de Sant Pere d’enguany que s’encarregà al dissenyador Custo -i que aquest, com és normal, derivà a algun dels seus negres- donant-nos un cartell fred, sense grapa, ara, la decisió dels responsables de Cultura de la ciutat la trobo del tot encertada.

Una veritable llàstima que l’opció de comptar amb el talent del Marc, plenament demostrat, no hagués estat plantejada al juny, per Sant Pere. Ens haguéssim estalviat un cartell patètic i de retruc, uns quants milers d’euros.

PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS

3
Publicat el 25 d'agost de 2008

Surto de Barcelona amb el tren de les 15:47, que va a Saragosssa, de l’estació de Sant Andreu. Arribo a Reus a les 17:30. Baixo, de l’estació, fins a la Plaça de les Oques. El cotxe de línia, no surt fins les 18:00. Entre esbufecs i alzines, arribo a Prades que són quarts de vuit, llargs.

L’alternativa a aquesta odissea, és agafar un cotxe de línia -em resisteixo a anomenar-ne autobús- directament de Barcelona. Però no t’estalvies gaire temps, i com que no tinc cap mena de pressa, prefereixo aquesta manera de viatjar. El tren, em proporciona una capcinada d’aquelles d’entrar en coma momentani i després, ja desvetllat, l’oportunitat de llegir o mirar la costa farcida de gent. La mar, blau turquesa.

Fer servir el cotxe de línia de Reus a Prades, és tota una experiència antropològica. Malauradament, el cotxe va gairebé buit. Només escolto la conversa d’una parella de gent gran amb una altra dona de la seva mateixa edat. Parlen de la selecció espanyola de “baloncestu”, deixo de prestar-hi atenció quan comencen amb el recital de medicaments que comparteixen tots tres. “Abans, tot ho arreglaven amb indiccions. Ara fan servir les pastilles. És més baratu i s’estalvien els practicants”. Potser sí.

A Prades, a finals d’agost, l’estiu ja s’ha espatllat. Em dutxo i faig un puret a la terrassa. El sol s’esmuny. S’hi està bé. Estic cansat pel viatge. Fins demà no he de llegir el pregó. M’he demanat aquest dijous de festa per anar més descansat. Em truquen alguns elements de la claca que m’he procurat confirmant la seva arribada per demà a la tarda. Després anirem a sopar. Es quedaran a dormir a casa.

Divendres al matí em llevo d’hora. He dormit d’una tirada. Reviso el pregó. El llegeixo amb calma, com si fos jo qui l’hagués d’escoltar i no pas dir-lo. M’hi veig amb la bicicleta i tota la colla. Durant els dos mesos d’estiu, cada dia, era una aventura excitant. Com és normal, en la infantesa, tot és més o menys excitant si es té la llibertat d’anar amunt i avall, de perfilar un univers propi, de fruir intensament la vida que se t’ofereix.

Llegeixo els diaris. No tinc internet aquí dalt. Ho he de fer amb paper. Llegeixo uns llibrets sobre pintors catalans. Casas, Rusiñol i Fortuny. Em deixo abaltir pel sol. Dinem frugalment. Un vi de taula de Bot. Una bona migdiada. Arriba la claca. Em fa il·lusió que m’acompanyin. Fem cafè. A quarts de vuit, enfilem cap a l’Ajuntament. Saludo el Batlle, la Regidora de Cultura i altres regidors. La majoria m’han conegut de petit. 

La sala de l’Ajuntament, plena. Molta gent coneguda. Gairebé en família. Faig la feina que se’m demanà de la millor manera que sé. No sé si això de fugir dels pregons tradicionals… Qualsevol ombra de plagi del discurs de Monzó a Frankfurt, és pur homenatge.

Es fan les presentacions oportunes. La mateixa vergonya cada vegada que llegeixen el teu currículum en públic. Em passen el micro. Començo a xerrar. La cançó dels Pets que dóna títol a aquest apunt, seria una excel·lent banda sonora. Jutgeu per vosaltres mateixos, més avall, si valia la pena de venir-me a escoltar.

PREGONER FIRES I FESTES DE PRADES 2008

3
Publicat el 21 d'agost de 2008

Devia ser a principis dels anys vuitanta que els meus pares van decidir llogar un pis a Prades (Baix Camp) tot l’any. Divendres al vespre o dissabte al matí, enfilàvem la carretera que serpentejava, des de Reus, primer pel Coll d’Alforja, més endavant pel d’Albarca, per arribar al poble, passar-hi el cap de setmana jugant amb la neu a l’hivern o anant a buscar rovellons a la tardor.

L’estiu era una història a part. Instal·lats per Sant Joan, els meus germans, la mare i jo no deixàvem Prades fins ben entrats al setembre. A vegades, amb altres companys de trifulgues d’aquells anys, ho comentem com d’afortunats vam ser de tenir un camp d’experimentació tant gran com fou el nostre Prades de llavors. Sabent la situació d’ara, podem considerar-nos com uns autèntics privilegiats amb aquells tres mesos de llibertat anuals que tantes coses ens van ensenyar.

Malgrat que jo amb els anys, he espaiat més les meves tornades a Prades -els meus germans i la meva mare, per exemple, sí que han acabat tenint-hi més vincles amb el poble- la vila ha esdevingut, amb els anys, gairebé un lloc mític que les meves dèries literàries, no cal dir, han envernissat amb el punt just de fantasia per acabar d’idealitzar-ho sense caure mai en la mitificació exagerada. Sempre he cregut que els millors temps estan per arribar.

Per tot plegat, em va fer molt content, fa unes setmanes, quan la regidora de cultura de l’Ajuntament de Prades, va trucar-me per preguntar-me si em faria il·lusió de fer el tradicional pregó que dóna el tret de sortida a les Fires i Festes. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig acceptar encantat.

Així que demà a les 20:00 a l’Ajuntament de Prades, Vila Vermella, aquest humil blocaire tindrà el magnífic honor d’obrir el pany de tot d’actes festius que s’estendran durant els propers dies.

Hi esteu tots convidats!