EN CONTES D’ESTIU… (X)

… I TU PARTIRÀS

                                                                 Per a l’E. i l’O.

Quan l?estiu és a les acaballes l?Helga es posa trista. Sap que es tornarà a quedar sola. Totes les nenes dels apartaments ?Vistamar? de Malgrat, tornaran a casa seva. Han de començar el col·legi. ?És la vida, Helga?, li ha dit la Jeni. És de Saragossa i son pare la crida per marxar, emprenyat com una mona. Cada any l?Helga pregunta a algú altre si pot venir amb ells. ?No t?agradaria allò, Helga?. Fa trenta dos anys que s?està als apartaments tot l?any. N?està cansada. Ella vol tornar a la seva Alemanya natal. ?Algun dia tornaràs, Helga?, li ha dit la Jeni. Enguany el Jonatan, dels apartaments ?Terramar? l?ha convidat a uns quants bidons de calimotxo i li ha posat la llengua molt endins.

L?Helga és una dona de bandera. Però els homes sembla que ni la vegin. Donat que ella no en pot treure res, es dedica a alliçonar a les noietes dels apartaments. Enguany, les del ?Vistamar? han fet parlar tot el passeig marítim i part del poble. Les mares, esgarrifades, a la piscina comunitària, han comentat que no és normal tot aquella explosió hormonal. Però les noies, fidels a l?Helga, no han badat boca. S?han fet un fart de despatxar guiris ?res d?alemanys, l?única norma de l?Helga-. Farres fins a les tantes veient sortir el sol sense  gastar-se ni cinc. 

L?Helga nostàlgica, recorda la Frida i la Hannah. Van fugir de Frankurt aquell estiu de 1974 amb el Mercedes tronat de la primera. Tota la història del Mundial de futbol que s?hi celebrava els relliscava. L?Helga volia oblidar-se d?un Kurt. L?havia deixat per anar-se?n a Portugal a veure com els soldats posaven clavells als fusells. Cantaven com a  tres boges el ?Goodbye my love, goodbye? de Demis Roussos, tot i que ella es tornava boja per ?Angie?, dels Stones. Van resseguir tota la Costa Brava deixant-se repassar per tota aquella colla d?homes que se les miraven amb ulls esbatanats.

 La Hannah estava enamorada del tenista Björn Borg i quan anava borratxa, preguntava a tots els morenos que es trobava, si eren de Suècia. La Frida, més intel·lectual, va trobar que la dimissió de Nixon seria una bona cosa pels Estats Units. Li havia agradat més la segona part de ?El Padrino? que no pas la primera. Va enamorar-se d?un noiet pelut com un goril·la amb qui es passaven hores i hores parlant de la pau d?Israel amb Egipte. L?Helga va conèixer un noi tímid que tenia un Seat 133. La prenia a fer excursions i li ensenyava la Costa Brava. Un dia van arribar fins a Cadaqués.

 De vegades l?Helga no recorda que ja no som al 1974 i explica a les nenes ?les meves nenes, els diu ella- que la princesa Carolina, l?any que ve, ja serà major d?edat. O els dóna un parell de duros perquè li portin un diari. Les nenes se l?estimen molt perquè saben que ha de ser dur per a l?Helga passar tot l?hivern voltant pels apartaments sense poder parlar amb ningú. Saben que a les seves ciutats respectives, les lliçons magistrals de l?Helga, les faran ser les reines de la nit.

 La Jeni li dóna un present. És un cedé amb fados. ?Així podràs recordar el teu Kurt? i l?Helga plora com una magdalena. ?Res de plors, Helga. Tu ens ho has ensenyat.?, li diu, i se?n va amb la seva família embotida dins un cotxe cap a l?Aragó. L?Helga fa adéu amb la mà prement fort el cedé que no podrà escoltar perquè no sap com funciona un reproductor de cedés.

 Recorda quan la Frida i la Hannah van marxar dels apartaments, també. Semblaven molt tristes i no entenia perquè. Ella s?havia adormit i no l?havien despertat. Se sentia estranya. Lleugera. Des del balcó les va veure marxar. Les cridà però no la van sentir. Amb tot, no va sentir la necessitat de sortir dels apartaments. Alguna cosa li impedia de traspassar la tanca.

 El pare de la Jeni, ja a l?autopista, busca alguna cosa de bo a la ràdio. El Dúo Dinámico canta ?El final del verano, llegó…? quan l?Helga pensa si el fet que ella no pugui tornar a Alemanya té alguna cosa amb aquell malson que té cada nit. És al cotxe amb el noi tímid. Ell intenta fer-li un petó i no para atenció a la carretera. L?Helga sempre es desperta just en el moment que el cotxe envaeix el carril contrari i topa contra un altre vehicle.

 (Fi de la sèrie. Tornem a la càrrega blocaire!)

EN CONTES D’ESTIU… (IX)

ESGUARDS

                                                                                                                                

                                                                                                    Per a la C. i l’A.

No et pots sentir orgullós de l?actuació d?avui. T?hi volies lluir. Actuaves a la teva ciutat. Aquest Tirèsies avui se t?ha posat travesser. Ja passen aquestes coses. N?has après a contrarestar funcions horroroses amb d?altres d?immillorables. Coses de l?ofici. Després de la funció t?ha vingut a trobar una periodista del diari local. Una entrevista a la celebritat també local. "Passions i desraons? es diu la telesèrie on ara treballes. Estàs segur que si no fos per la tele ni entrevista, ni diari ni res. Com tremolava la nena que prenia notes sense gairebé escoltar-te. Has enllestit de pressa. Havies quedat, li has dit.

Ara no tens més de tretze anys. Portes els cabells llargs. Vols anar-te?n de casa i canviar el món. No suportes les teves germanes més grans. No suportes els teus pares. No vols ni estudiar ni treballar. Fumes i beus. Et passes les tardes amb el milloret de cada casa. "Noiet si continues per aquest camí acabaràs malament?, aquest és el pare. La mare només plora.

 Una de les teves ara estúpides germanes et dóna un fulletó. "Colònies teatrals?, llegeixes. "Podries fer com quan per Nadal fas imitacions de l?oncle Brauli?. És l?única vegada que t?ho passes bé amb les teves ara estúpides germanes. Us disfresseu i feu imitacions dels oncles, tietes i  cosins. T?agrada que et felicitin. "Aquest xiquet serà artista!?, sempre diu algú. T?hi apuntes. No tens res millor a fer.

 T?enamores de seguida de la monitora tot i que no t?ho reconeixes fins més tard. Et treu de polleguera perquè tu et fas el mil homes i ella ni cas. No entens quina utilitat tenen tots aquells jocs idiotes. Tu no participes en cap. Que no havíeu de fer teatre? Només t?afegeixes al grup quan ella t?ho ordena. "Ets aquí perquè vols. Si vols marxar, adéu; però si et quedes, qui mana  aquí sóc jo, marrec?. L?estira i arronsa dura les dues primers setmanes. Et fa mal això del marrec. Després els exercicis idiotes ara ja us toca fer petites improvisacions. Et corca un cuc estrany per dins quan et toca a tu. Els companys t?aplaudeixen. Ella només diu: "no està malament, marrec?.

 La darrera nit la monitora us porta a unes carpes a prendre alguna cosa. Ella riu quan tu demanes una mitjana. "Vols dir que te l?acabaràs tota, marrec??. La passejaràs amunt avall durant tota la nit. Jugueu a tapar-vos els ulls amb una bena i a endevinar qui us ha besat. Una rosseta amb grans és la primera. Tu no endevines qui és. Anys més tard et dirà que aquella nit va ser una de les nits més tristes de la seva vida. El bes de la monitora el reconeixes de seguida. Avui s?ha posat perfum. Abans de besar-te, et diu a cau d?orella: "has nascut per fer el fatxenda dalt d?un escenari, marrec. No deixis passar l?oportunitat?.

 La plaça amb l?heroi de la Gloriosa, ara. Baixes pel carrer ple de botigues. La plaça on feien mercat amb les lloses  numerades a terra. T?esperen en un bar. Abans d?entrar-hi sempre t?agrada mirar-la des de la porta. Han passat els anys però tu la recordes tal i com la vas conèixer per primera vegada. Et truquen al mòbil. La rosseta dels grans et pregunta com ha anat. Tu somrius sense dir res. Ella ja sap, doncs, que més val que no insisteixi. "T?estimo?.

 T?acostes a la taula on és ella. Li beses als llavis. "Ui, per aquest petó diria que no m?he perdut res d?excepcional del teu Tirèsies, marrec?. D?ençà de l?accident de cotxe que la va deixar cega ja no et ve a veure al teatre. Tu has mantingut el teu pacte de veure-la cada vegada que actuïs a la ciutat. "La Berta t?envia més petons?. Sempre que et proposen algun paper ella t?aconsella. "Cap proposta interessant, marrec??. Tu li agafes la mà i li dius que sí, que te n?han donat un de molt bo i que necessitaràs la seva ajuda. "Quan de temps tenim?? Hi ha una pausa. "Nou mesos?, respons. "Em sembla que aquesta vegada no et podré ajudar pas, marrec?. Demanes una cervesa i somrius.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VIII)

FICCIONS

T?has aixecat de la cadira així que han dit el teu nom. Tothom comença a aplaudir. Avances sortejant les altres taules. Algunes persones et donen cops a l?espatlla felicitant-te. T?has passat amb el vi. Estàs un pèl marejat. Dalt la tarima, el presentador et fa una pregunta original. "Què se sent?? Només un imbècil pot preguntar una cosa com aquella. Els sentiments són tots per algú que s?ha quedat a casa teva pintant una aquarel·la que et farà plorar demà quan la vegis.

 

 Algú que té la pell tan fina que només trempes en fer-te venir el tacte dels teus dits damunt aquell tes oceà. Quan us doneu l?estimar-vos, ara ell, ara tu, tornes a recuperar un futur que t?havia semblat estrany de tornar a afermar. El divorci. La petita que no en vol saber res de tu. Escriptor encimbellat que et pensaves que havies aconseguit els llorers només perquè es parla de tu. I ell t?agrada perquè et parla del que sents. Perquè t?agrada comptar-li les vertebres, llepar aquell borrissol de l?esquena. Mossegar-li aquelles natges saborosíssimes. Us vincleu i us endinseu en un mateix ritme de nit en nit. Com una barqueta ancorada en el caprici de la marea.

No has volgut que vingués. Encara no. T?hagués excitat massa de veure?l entre la gent. T?haguessis sentit gelós de totes i cadascuna de les persones que hi haguessin tingut contacte. "Què se sent??, hi torna l?imbècil. El trofeu del premi és horrorós i pesa molt. No havies preparat res. Comences amb un acudit sobre aquest fet. El públic riu. Saps que és la millor novel·la que has escrit fins ara. La crítica se t?ha rendit. La tòrrida història d?un escriptor madur que se sent torbat per un jove pintor que coneix per casualitat. Ni tu mateix et pots arribar a creure que la ficció s?ha transvestit en realitat. Tu que et pensaves que les dones ja t?ho havien ensenyat tot.

De seguida vindrà tot el rosari d?entrevistes amb més imbècils com el de la presentació. Les televisions, les ràdios, els diaris. Només penses en ell. Comences a posar-te nerviós. A la novel·la el jove pintor es llença daltabaix de l?edifici mentre l?escriptor està recollint un premi. Aconsegueixes escapolir-te de la teva agent ?oh pometes dolces que em semblaven fins avui el millor tast, Mònica- i et tanques al lavabo. El truques al mòbil. Et surt el contestador. El cor et va a mil per hora. Ho tornes a provar. Res de res. Te n?aniràs. Diràs a la Mònica que no et trobes bé i agafaràs un taxi. Llavors sona el teu, de mòbil. Hi veus a la pantalla aquella plàtera de préssecs de vinya que va pintar fa uns dies. "M?has trucat??. Et tranquil·litzes. "Sí, amor?. Una pausa. "Havia encomanat menjar xinès i els havia anat a obrir?. Et tranquil·litza la seva veu. "Ens veiem després?. Tornes al guirigall de flaixos i més imbècils. Quin descans.

 Xiau Do Ming es dirà l?amo del restaurant xinès que condemnaran pel mal estat de la salsa agredolça i que provocà la mort d?un jove pintor i la precipitació als inferns d?un escriptor ben reputat.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VII)

NOIR

Avui hem enterrat el nostre amic Jeroni. L?església era del tot plena. Ni ha hagut cants espirituals, tal i com ell hagués volgut. Cors i cors de gospel, de soul…. Tot plegat ha estat molt i molt emotiu. Hi havia molta gent que estimava el Jeroni. Havia fet tantes coses per tanta gent…! Sobretot la de color. La de color negre, per ser més exactes.

D?ençà que en una redacció d?anglès, al col·legi, en Jeroni va escriure: "My  garden is green; my pencil is yellow and my family is black? la seva lluita per pertànyer a aquesta raça no va tenir aturador. Malgrat que la seva tutora posés en Jeroni sota el control del psicòlegs de l?escola, després que constatar que els seus pares i tota la parentela era blanca com el pa, res no va fer apartar el Jeroni del que havia el seu propòsit. ?eSerà una dèria transitòria, vostès deixin-lo fer?.

Nadal era la seva època preferida. Des que plegàvem de l?escola fins que hi tornàvem, per les vacances, el Jeroni es transformava en el millor patge que el rei Baltasar pogués tenir. Els seus pares, preocupats, sempre tenien presents les paraules dels psicòlegs. ?eDeixin-lo fer?. Tan sols hi havia un parell de dies que els pares del Jeroni no feien cas als professionals: per Nadal i Sant Esteve, fregall en mà, el Jeroni era retornat a la seva coloració habitual davant els galets i els canelons.

En Jeroni s?alimentava bàsicament de tres coses: de "conguitos?, gelats del tipus ?enegrito? i cafè. Alguna vegada arròs negre i tots les variants de peix amb tinta. Era un gran aficionat a la regalèssia també. Es mirava compulsivament tots els capítols de la sèrie ?eRaíces? ?Kunta Quinteeeeeeeee…., bramava com un esperitat-. En aquells temps també va sentir interès per la NBA. Es va fer dels Lakers. Eren els anys vuitanta: James Worthy, Màgic Johnson, Kareem-Abdul Jabbar, A. C. Green…. S?emprenyava com una mona quan sortia a la pista Kurt Rambis; no cal dir que Rambis era blanc.

Un dels odis més arrelats en la vida del Jeroni, va ser la que va desenvolupar per Michael Jackson. Era inconcebible que algú volgués tornar-se blanc. Com podia ser? Pel Jeroni en Michael Jackson era un renegat, un desertor. Recordo un festival de fi de curs en què em tocava fer la coreografia de Jackson al videoclip de la cançó "Billy Jean?. En Jeroni va irrompre damunt l?escenari insultant a tothom per participar en aquell acte vergonyós. No sé si ja havia descobert Malcolm X i els Panteres Negres.

Després de doctorar-se en antropologia i fundar una empresa dedicada al lloguer de maquinària per asfaltar carreteres, en Jeroni va sotmetre?s a tot tipus d?operacions que el van apropar més al seu objectiu, al seu somni: els llavis carnosos, el cabell rinxolat. Va fer cap a l’Àfrica establint-se al Senegal. Es va casar amb la dona més fosca que va trobar. Va tenir quatre nens i una nena: James, Màgic, Kareem, Eicí i la nena Kunta. Tots eren foscos com la nit. Cal dir que tot i inculcar a la seva prole l?odi cap a Michael Jackson, la Kunta va ser una rebel i de seguida que va poder, va fundar el primer grup de fans de Michael Jackson del Senegal. La Kunta va passar-se tota l?adolescència escoltant "Black or White? a tota pastilla només per mortificar son pare.

Ara la Kunta ja és una doneta i odia tan com son pare, o més, a Michael Jackson. M?he assegut al primer banc amb ella, els seus germans i sa mare. En tornar a Catalunya en Jeroni va fer moltes coses per la gent de la seva mateixa  pell. Amb tot, sempre hi va haver alguna cosa que delatava el seu origen. Malgrat arribar a convertir-se físicament en un negre, mai va arribar a encaixar del tot en les diferents comunitats. Sé, però, que el Jeroni va morir havent aconseguit portar el seu determini existencial a la seva culminació.

Vaig estar amb ell al llit de l?hospital durant les seves darreres hores de vida. La pallissa que li havien donat havia estat desmesurada. Em va agafar de la mà, em va mirar als ulls i va somriure satisfet. Amb un fil de veu va fer: "Té, negre de merda; té, negre de merda…, cridaven? i se li van aclucar els ulls. No pas el somriure.

 

EN CONTES D’ESTIU… (VI)

DISCULPES

La Ioli s?ha conservat. De totes les teves ex-nòvies ?de les ex-amants no n?has volgut saber res en aquesta creuada- és la que has estimat amb una fam d?agradar més dolça, sincera. Recordes que et va rescatar després que el teu cosí Andreu ?amic, company, confident d?un fotimer de desastres teus- hagués decidit deixar la vida penjada d?un garrofer sense ni una mica de literatura per fer-se el romàntic. Ell que escrivia tant i tant bé.

Et vas enfonsar. Tancadet, tancadet en tu mateix. Et va costar treure?t la crosta del damunt de tanta malura indigne. Va passar de la mateixa manera com passen aquestes coses. Un dia vas decidir que tu buscaries una palmera per penjar-t?hi i deixar enfonsat a algú. La Ioli regentava l?agència de viatges. Et va dir amb els seus pits arrenglerats, totes les ofertes possibles. I en totes les platges blanques, en tots aquells complexos simètrics destinats a mamar als tot-just-casats curts de gambals i altres originals personatges, tu hi veies aquells pits arrenglerats com a cocoters que t?havien de salvar de totes les coses dolentes.

 Va ser un cafè, va ser un sopar. Va ser donar-se i donar-se de moltes maneres, fent giragonses i porcades que no es poden dir perquè no hi ha nom per l?acrobàcia del sexe veritable. Et calia treure?t l?Andreu del cap. Ho vas deixar tot en mans del cos de la Ioli. Ella va fer-se càrrec de l?Andreu i encara va tenir temps per fer-se càrrec d?aquesta pelleringa sentimental que tu eres. Va ser bonica i et va entendre. T?hi vas acostumar. Amotllar. Així que li vas prendre la mida, la vas enganyar un parell de vegades.

 La Ioli et perdonava sempre. Tu, com un carallot, li ho explicaves tot cadell de gossera escapat en plena nit de tempesta. Eren glorioses aquelles absolucions. Durant un temps vas enganyar-la només per fer-te perdonar pel foc de la Ioli. Salvatge fera que no et va dir mai perquè et volia, però si que t?ho demostrà. Al final ni el joc de les confessions no va ser prou combustible i tu vas canviar d?amor.

 Fa tres mesos, en una revisió rutinària, et van detectar un tumor a la clepsa. Fa tres mesos que et vas llençar a la reconquesta del plaer de totes les que un dia ja te n?havien dat. Totes van acceptar aquells encontres amb una amabilitat inaudita. En la majoria dels casos, van ser polvos gloriosos, desinhibits, fogosos, extravertits, amb fonts lluminoses, focs artificials i bengales pels nens.

 La Ioli ha estat la darrera en aquest circ. Però ja no la deixaràs. T?hi has tornat a encallar. T?ho va dir ella que volia que paressis. Ella seria la que et veuria morir. I no ploraria ni res. Perquè tu a la Ioli, diu ella, li has donat moltes coses que no tenia. I tu saps que és un bon lloc on quedar-s?hi entre els seus braços. Perquè potser si que ja és hora de reconèixer que les segones parts també poden ser bones. Ara us abraceu cada nit i cada nit sembla que sigui la darrera.

 I tu penses que si la mort ha donat a la Ioli tot aquest repertori de gemecs i de tocar-te nous, què no farà el dia que li diguis que fa unes setmanes que el metge et va trucar per disculpar-se: els anàlisis pertanyien a un altre pacient? Només de pensar-hi, et tornes boig!

 

EN CONTES D’ESTIU… (V)

HOTEL DA NANG

L?habitació 535 era famosa pel client que s?hi hostatjava. Tractava a tot el servei d?habitacions amb menyspreu i mala educació. Tothom evitava de pujar a la 535. Feia un mes que havia entrat com a cambrer i de moment havia tingut sort. La meva sort es va acabar aquell mateix matí. No estava per massa brocs jo aquell dia. La nit havia estat una Michelle tota cabellera negra i un sms: "Mxré vió tda. Pqè no vns mi??.

En trucar a la porta, una veu crida "entri?. Tot és a les fosques. Semblava que l?habitació no s?hagués ventilat en anys. Tot era ple de revistes i mobles vells. Dos televisors encesos amb el volum de veu abaixat. Les parets eren plenes de fotografies d?actors de televisió. En la penombra hi vaig advertir Ed Asner de "Lou Grant?; David Soul de "Starsky i Hutch?; Lindsay Wagner de "La dona biònica?; George Peppard de "El equipo A?… Totes les fotografies eren dedicades. No podia llegir a qui. La col·lecció era espectacular. La majoria de les sèries eren dels anys setanta i vuitanta. M?agradaven les sèries televisives, a mi.

Avançava gairebé a les palpentes per aquell museu de la televisió. L?hoste fumava assegut en un silló d?esquenes a mi. Bevia whisky. Sentia els glaçons dringar. M?hi vaig acostar. "Atura?t, Thomas?, va dir ell. "Quines notícies em portes??, va seguir. No sabia què dir (Thomas?) "Ha estat vostè qui m?ha cridat, senyor?, vaig contestar amb un fil de veu. "Serà millor que en Tecé comenci a escalfar motors?. On havia sentit aquell nom? Sense procurar fer soroll, em vaig posar a tocar del silló. Llavors damunt la xemeneia vaig veure l?altra fotografia.

Hi havia l?actor Tom Selleck al mig. Al seu costat els també actors Larry Manneti i John Hillerman. Al darrera el també actor Roger E. Mosley. Eren els protagonistes de la mítica sèrie "Magnum P. I.?! (Thomas Magnum, Rick, Tecé i el mateix Higgins). El cor em va fer un vot. Aquell home que fumava, doncs, era algun d?aquells quatre actors. Però quin?

"El Pingüí m?ha donat la informació avui mateix?, va seguir l?home. Jo era un fan de les desventures del detectiu que conduïa un Ferrari per Hawaii. "Kenny Fighttree, de la segona companyia. Vam fer unes cerveses a Da Nang. Era un gran jugador de billar. Te’n recordes Tomy??. Encara ara no puc dir què em va fer contestar que "sí?. El tenen a Cambodja. Vols dir que no és una bona excusa per fer una de les nostres excursionetes??. Recordava que el Pingüí era una mena de gàngster que protegia el personatge de Rick a la sèrie, el gerent de l?exclusiu Club del Rei Kamehameha. No hi havia cap mena de dubte, doncs, que em trobava a l?habitació amb Larry Manetti!

Ningú no va saber-me donar notícia de quant de temps Manetti feia que s?hostatjava en aquell hotel. Tothom el considerava una mena de boig solitari. La sèrie ?eMagnum P. I.? dels vuitanta, era deutora del desastre de la guerra del Vietnam. Hawaii era una mena de paradís merescut pels que havien aconseguit escapar de la guerra. Gairebé seixanta mil americans hi van deixar la pell (Quants vietnamites?) Recordava que una de les activitats de la colla del Màgnum era anar a rescatar presoners americans encara empresonats al sud-est asiàtic. L?estètica dels vuitanta havia fet envellir la sèrie una mica. Els seus guions, però, eren magistrals. Que grans que havien estat Glen A. Larson i Donald  P. Bellisario, els seus productors!

L’endemà no va ser necessari sortejar-se qui pujava a veure què volia el pesat de la 535. Em vaig presentar voluntari de seguida. En arribar al cinquè pis, la porta era oberta. La finestra de l?habitació també. El vent esbalandrava les cortines. Vaig poder veure millor més fotografies de les parets: Kate Jackson de "Los Ángeles de Charlie?; Charles Haid de "Canción triste de Hill Street?; Howie Mandel, Fiscus a  "A cor obert?… Però no hi havia ni rastre de Manneti.

Damunt el silló hi havia una nota. La vaig llegir. "Thomas, espero que puguis resoldre això amb la Michelle. Hem marxat sense tu. Espero que puguem portar sa i estalvi un altre bon soldat americà?. Hi havia una postdata. "En Higgins m?ha demanat que et facis càrrec dels nois fins que arribem?. Vaig sortir al balcó. Tots els turistes de l?hotel estaven esglaiats per l?helicòpter que havia aterrat al jardinet -destruïnt la glorieta del karaoke- i de l?home que havia saltat, vestit de camuflatge, de l?habitació des d?on jo ara em mirava tot aquell desgavell.

 En entrar a l?habitació, vaig recollir la fotografia de damunt la xemeneia. Vaig posar-me el mòbil a l?orella per veure si era a temps de fugir amb algú. Un parell de dòbermans dissecats em miraven, polsegosos, amb els seus ulls de vidre.

 

EN CONTES D’ESTIU… (IV)

PRÀCTIQUES
Tot aquest plaer no pot ser bo de cap manera. La Laura ho sap que te?n sents culpable i se?n riu. Tu et poses vermella. Et tapes la cara amb les mans. "Ai, deixa?m?, li dius. Et tracta com si fos una nena. Tu necessites tant aquesta protecció com les rampellades al sexe que et fa venir. Ja no saps si amb els dits o amb la llengua o amb què. Estàs feta una embolic. L?Andreu no s?ho mereix. "Però l?Andreu no ho ha de saber?, diu la Laura. Ella té respostes per a tot. L?abraces. La petoneges. Li fas mal. T?agrada l?olor que fa tant si va despullada com vestida.

L?Andreu també te les sap treure aquestes coses estranyes de tu. Ni sabies que hi eren. Ell potser és més rude. A tu ja t?agrada també. Va ser ell qui et va recomanar de treure?t al carnet a l?autoescola on treballa la Laura. S?hi havia tret el de moto, ell. "Pregunta per la Laura. És molt bona professora?. A les tardes la Laura t?ensenya a fer menar un cotxe i a la nit, condueix el teu cos per on vol ella. Tu et deixes fer. Et saps alumne avantatjada en ambdues assignatures. Hi ha dies que et penses que ja hi has posat el peu al coll a això de les marxes. Hi ha dies que la Laura et deixa sense alè, sense esma, sense vergonya.

 Amb l?Andreu passa a l?inrevés. Sempre és ell que vol aprendre. T?observa. T?examina. Però és dolç i sap estar amatent a allò que tu li proposes. Tot ho has après de la Laura. És com desfer una corda per tornar-la a trenar en el cos de l?Andreu. I no saps amb què quedar-te: si donar o rebre. Tots dos coincideixen només en una cosa: els agrada que xisclis i els esgarrapis i els facis mal. Adormir-vos l?un damunt l?altre ben assenyalats. Sí.
Avui has convidat l?Andreu a sopar a casa teva. L?has trucat dues vegades per telèfon a la feina dient-li que eres tota roentor. T?has recollit els cabells. T?has posat aquell vestit negre amb tirants. En obrir la porta l?Andreu t?ha besat tot llengua i mans. Tu t?has desfet una mica però te l?has tret del damunt. "Tenim convidats?. La Laura ha arribat mitja hora més tard. Ha estat ella que t?ha dit marranades per telèfon un parell de vegades durant la tarda, també.

Tots dos s?han saludat com dos bons amics que feia temps que no es veien. El sopar ha estat molt divertit. Has procurat que no hi faltés res de res. Les copes sempre plenes. La llum. La música. Semblava que la vetllada fos escrita per Woody Allen. Se us veuria en un tràveling circular. Rient, menjant, bevent. Després al sofà, tu asseguda al mig de tots dos, has començat a petonejar-los i a grapejar-los. Cap dels dos s?hi ha resistit. Heu seguit fent-vos-ho al dormitori. També aquesta escena semblava de cine. Però d?una altra mena.

En un moment donat, has tret un fuet de l?armari. La Laura i l?Andreu estaven nuats. L?has fet petar contra terra. S?han aturat els petons. Tots dos han rigut. S?han posat de quatre grapes. L?Andreu ha fet com si rugís. La Laura també. Has tornat a fer petar el fuet. T?has afegit a la festa del llit. En acabar, exhausts, mentre provaveu de buscar la son, has sentit que tots dos et deien a cau d?orella: "hauríem de fer més pràctiques d?aquestes?. I tu t?has posat vermella. T?has tapat la cara. Us heu tornat a estimar.

 

EN CONTES D’ESTIU… (III)

REDEMPTORS SENSE FRONTERES
Havíeu entrat a treballar tots dos com a teleoperadors. Una feina d?estiu. Reclamàveu factures impagades. Tu, als clients residencials. Ella, a les empreses. No te?n sorties amb els programes informàtics. Sempre li demanaves ajuda. Et van fer mal des del principi aquells ulls diluïts com en un plugim de primavera. Els cabells rossos. L?exagerada magror. Però el que de veritat et va perdre, van ser aquelles mans de dits llarguíssims.

Es desplaçaven damunt el teclat de l?ordinador com si s?hi sentissin estranys. Te?ls vas imaginar damunt un piano. També et va somoure el seu accent. Primer el vas ubicar en algun país de sud-amèrica. Vas descobrir que era de les illes Canàries. Mai no havies sentit tanta dolçor en una parla. Tot ho mussitava com si volgués fer adormir o tranquil·litzar a una criatura. No cal dir que de seguida et vas voler fer infant només per a ella.

 Tu procuraves bloquejar el teu ordinador cada dos per tres. Anaves guanyant-te la seva complicitat explicant-li petites coses sobre qui eres. Es posava darrera teu. Li oloraves els cabells sense que se n?adonés. Et fonies amb el més petit frec d?ella contra tu.

 T?era igual que ella no et correspongués amb alguna dada personal. La seva família era d?origen alemany i segur que havia perdut un oncle-avi a Auschwitz. Aquella mirada d?aigua havia estat heretada de la font de l?horror. Li volies una passió per la música. Especialment per Bach. La vas somniar tantes vegades tocant les Variacions Goldberg nua amb una copa de vi damunt el piano…

 Un dia no va venir a treballar. Després un altre. Fins a tres. Aquella absència va fer-te adonar que no sabries viure del tot sense ella. "Coses personals?. Se?t va treure del damunt en una de les teves maniobres d?aproximació. Era freda quan volia. La vas disculpar. Sens dubte havia hagut de tocar potser la Tocata i Fuga en una missa en honor del seu oncle-avi amb d?altres supervivents. Estava més pàl·lida del normal. Com podia suportar tant de dolor tota sola?

 Uns quants de l?empresa van improvisar un sopar en un xiringuito de la platja. La sangria va fer el seu efecte. Va accedir a fer la penúltima a casa teva. Malgrat que somriure li provava més que no pas aquell aire perpetu de defallença, tu no et vas deixar enganyar. L?endemà, quan ella es va despertar amb aquells gemeguets que fan totes, la seva vitalitat enjogassada et va sorprendre.

 "Em tocaràs alguna cosa al piano tota nua??, li vas dir mirant com anava al lavabo a fer pipí. Mentre senties com tirava la cadena et va preguntar si encara anaves borratxo. Ni la flauta sabia tocar. ?eDeu haver estat molt dur això del teu oncle-avi?. Et va posar els llavis al front i et va prendre la temperatura interpretant que deliraves. Havia vingut a Barcelona a fer un doctorat de veterinària. Els seus avis eren catalans. Vivien a Berga. Tenia les regles molt doloroses i per això no havia vingut durant aquells tres dies. Vas haver-li de repetir tres vegades allò de les Variacions Goldberg. Et va preguntar si Johan Sebastian Bach era el porter de la selecció alemanya de futbol.

 Vau estar plegats fins al setembre. Ella va plegar. Us vau donar els mòbils. Va ser llavors que va entrar a treballar al departament una noia negra. Tenia tota la cara que ser filla d?algú que havia compartit cel·la amb Nelson Mandela. Hi havia en la seva pell totes les ignomínies de la repressió. Tants anys d?esperar a les portes de la presó la sortida del pare. Tot ho reflectien els seus ulls esquius a ser interrogats amb massa insistència. Et vas deixar arrossegar de seguida per un somriure que sens dubte amagava muntanyes de desesperació. 

Aquell mateix dia li vas demanar uns codis per accedir al teu ordinador que et sabies de memòria.

 

EN CONTES D’ESTIU… (II)

LA VIDA ETERNA DELS ESLAUS

Billy el suec i Larry el finlandès cavaven el forat on havia de ser enterrat Tomy el rus. Larry feia anar el pic i Billy la pala. La nit era agradable. No tenien cap pressa per acabar la feina. Larry el finlandès es va prendre un descans. Va encendre un cigarret.

 -Vull canviar d?aires, Billy. N?estic fart de Nova York.

 Billy el suec no era suec. Ni tan sols era blanc. Havia nascut en un poblet de Georgia. La seva mare havia fugit amb un venedor d?aspiradores quan ell tenia deu anys. El seu pare havia mort en una batussa de borratxos el dia que va fer els dotze. Un estiu el seu oncle Harry va voler-li ensenyar jocs nous al llit. L?endemà un ventilador decidia aprendre natació a la mateixa banyera on l?oncle Harry es refrescava. Billy el suec feia dos mesos que havia apagat quinze espelmes.

 -Si no ho faig ara, no ho faré mai. Marxaré al Canadà. Potser a Europa. Fins i tot he pensat d?anar a Finlàndia. T?magines, Billy? Larry el finlandès a Finlàndia!

 Lary el finlandès no era finlandès. Ell sí que era blanc. Però no era ros ni alt. Tenia una retirada a Pancho Villa. Era molt pelut. Era de Philadelphia i només tenia una cella. La seva mare havia mort atropellada per un tren quan Larry tenia dos anys. El seu pare va fugir amb una bibliotecària el dia del seu setè aniversari. Van trobar el senyor Woodpecker penjat del coll i amb les mans lligades a l?esquena, a les golfes de casa seva. Disset anys tenia Larry el finlandès quan el senyor Woodpecker havia ofegat el seu estimat gat Mahoma i ell se n?havia venjat.

 -Ets de la mena d?homes que sap guardar un secret, Billy?

 Tomy el rus no sabia res de Moscou ni de Sant Petesburg. Els seus pares, coreans, vivien feliçment en un bloc de pisos al barri de Queens. No va matar mai a ningú. Tan sols va cometre un error a la seva vida: tirar-se la Tina Malone, l?amistançada del cap de tots tres, Cap de Panotxa O?Reilly, un home calb que controlava, al Bronx, quatre floristeries clandestines, dos locals on es feien fotocòpies i enquadernacions il·legals, i tres perruqueries canines. Totes tres amb els papers en regla, tot s?ha de dir.

 -Jo també em vaig tirar la Tina Malone. Però no vull marxar per això, no. Necessito canviar d?aires. Veure món. Res més.

 Tomy el rus va morir precisament en una d?aquestes perruqueries aprofitant que Brutus, el xiuaua de la senyora Mascarpone, havia de pentinar-se i banyar-se. A Brutus no li agradava que el banyessin. Udolava com udolen els xiuaues posseïts pel diable. Cap de Panotxa O?Reilly tapava, d’aquesta manera, els esgarips que feien abans de morir els que ignoraven que els passaria si es follaven la Tina Malone. Cap de Panotxa O?Reilly no tenia pietat amb ningú. Les perruqueres que s?encarregaven de Brutus, tampoc.

 -Oi que hem comprat cerveses? Per què no me?n portes una, Billy? Estic assedegat.

 Billy el suec va apropar-se al cotxe. Era aparcat a la vora. Va obrir el maleter del vell Packard. El cos de Tomy el rus era dins una bossa de plàstic. Al costat hi havia les cerveses. Billy el suec adorava a Tomy el rus. Molt més les sopes coreanes que preparava la seva mare. Molts caps de setmana Billy el suec anava a dinar i a veure el beisbol a Queens amb la família de Tomy el rus. Va tancar el maleter. Larry el finlandès va girar-se. Va rebre sis impactes de bala al pit. Va plegar-se dins el sot. Passaria tota l?eternitat al costat de Tomy el rus. No coneixeria mai Finlàndia.

 

EN CONTES D’ESTIU… (I)

ENVIADA ESPECIAL
Així que han connectat amb el Líban i t?he vist amb les arracades aparellades he sabut de seguida que alguna cosa no anava a l?hora. Has informat amb la mateixa professionalitat de sempre. Però t?he sabut una lluissor als ulls tota estranya. Tot seguit un gest als llavis m?ha fet estremir. Et voleiaven els cabells. No paraves de voler fer-los tornar a lloc. Dos soldats segrestats vas dir-me fa uns mesos quan va començar tot: també duies dos peixets a cada lòbul idèntics, llavors.

No has volgut posar-te davant la web-cam. Hem parlat per telèfon. Només eren nens, Carles. I la resta ja han estat plors i sanglots i voler-me morir tant com tu i aquella canalla. Intentava dibuixar les millors paraules. Imaginava que te les deixava en els cabells. Que te les resseguia en el coll bru. Que te les besava i rebesava aixecant-te el mentó i endinsant-m?hi sense mesura en aquella boca que ha posat veu a tantes calamitats. Sé que no n?he sabut prou. No m?has dit que em necessitaves. Ni que m?estimaves un munt. Només eren nens, Carles.

 M?has preguntat per la Salima. Està bé. Ella també et troba a faltar. T?envia records. He recordat que quan van matar a l?Abdul a Gaza tampoc vas voler que et veiés el rostre. Era el seu marit. Era el teu càmera. No vas voler fer-ne bum-bum. Ja fa temps que saps com les gasten els fills de Sió. T?ha fet bé saber que el petit Abdul avui ha començat a aprendre a nedar a la piscina del poble. No ha plorat ni res. Vas manegar-te-les per fer-los venir cap aquí. Ho havies promès a l?Abdul. M?ha costat penjar el telèfon. T?he dit que t?estimava. Jo també. Que et trobava a faltar. Jo també. Que tot aniria bé i que havies de ser forta. Nens, Carles; només eren nens.

 Sota el doll de la dutxa he provat d?esbandir-te. I no n?he sabut. No dormiré en tota la nit. Quina basarda demà al migdia quan t?esperem tots tres davant el televisor. I llavors has entrat amb mi a la dutxa. He sentit el teu cos com s?arrapava al meu. Com em voltaves amb els braços. Amb els ulls. Amb l?ànima. Sóc aquí. Amor meu. I han estat petons per tot arreu. I tu m?has dit a cau d?orela: ella i l?Abdul s?entenien, però sempre, sempre, ella acabava cridant el teu nom.

 I la Salima m?ha donat el seu cos per fer-te de nou. I ens em estimat amb la ràbia fosca de les absències forçades. Ens hem estimat amb els desitjos esverlats pell a pell. I jo li he estat salvatge. I ella ha cridat Abdul. I jo he sentit aquell esgarip com una fuetada al senderi i l?he premut més cap endins meu. I t?he vist bonica com mai. Sostenint el micròfon. Segura davant la càmera. Amb aquella samarreta sense mànigues color beix que saps que em fa tornar boig. El nostre codi per saber que al llit hi has estat molt sola aquesta nit. El millor de tot: en una orella s?hi gronxava una mitja lluna. A l?altra, un brillantet imperceptible però lluminós. Com les esperances.