Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: PEN Català

4 poemes meus i una entrevista en àrab

0
Publicat el 21 d'abril de 2016

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.

DIR BÀSSEM AN-NABRÍS

0
Publicat el 10 de juny de 2014

El proper dissabte 14 de juny acompanyaré al Bàssem an-Nabrís, poeta palestí acollit pel PEN Català, en la lectura que farà del seu recull de poemes “Totes les pedres”, publicat per AdiA edicions.

L’acte serà a les 12h a la Llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) de Barcelona.

M’hi acompanyarà, a més del propi autor, la traductora dels poemes al català, la Valèria Macías.

Us hi esperem!

UN ACORD, UNA VINYETA, UN MOVIMENT, UN ACTE, UNA SEQÜÈNCIA, UNA ESTROFA: NORANTA ANYS DEL PEN CATALÀ

0
Publicat el 25 d'abril de 2013
La Biblioteca de Catalunya acull, entre les seves parets, moltes orquestres de mots. La nit del PEN, però, és de solistes que toca parlar. El PEN Català celebra noranta anys com a entitat. Com a dialogador nonagenari amb totes les literatures. De la parla catalana, al món. Del món, a les Illes, al Principat, al País Valencià i a Catalunya Nord; també a la Franja. Sense escarafalls de jaqués, sense escarafalls de fracs, Jaume Subirana, tornat de la Universitat d’Austin, Texas; tornat de regirar papers, ens dirà què ha estat el PEN Català en sis moments clau. Compàs de lluita en clau de solidaritat. (Segueix llegint)

Al primer acord que sona hi ha la destrossa de moltes dones, de molts homes. La Primera Guerra Mundial ha deixat perplexa molta gent. Això no es pot repetir, diuen. Això no pot tornar a passar, criden. C. A. Dawson Scott funda a Londres el 1921 el PEN Internacional. Vol fomentar el diàleg entre les literatures del món. Es convida totes les literatures a formar-ne part. ‘La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d’intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals’, diu el primer punt de la Carta Fundacional.

La segona vinyeta es dibuixa el 1922, a l’abril, a l’Hotel Ritz de Barcelona. Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell i John Langdon-Davies funden el PEN Català. La nova lleva del noucentisme –cap dels constituents amb prou feines si passa de trenta anys– vol agafar el relleu dels grans. Fer-ho al Ritz, tot just obert, vol ser distinció de futur. Són joves enèrgics, activistes culturals. Una baula nova a la cadena trenada. Les literatures han de parlar i s’han d’escoltar. I volen que la catalana se senti i s’escolti. La carta que s’envia a Londres: ‘Us escrivim en representació de la Nació Catalana.’ En el primer congrés internacional, el maig de 1923 a Londres, a més de diversos països, hi ha dues delegacions que són registrades literalment: la de Barcelona i la de Madrid.

En tercer moviment s’obre el 1933. Un altre congrés internacional. Dubrovnik. La delegació alemanya n’és expulsada. Creus gammades. El pas de l’oca. Molts encara valoren els beneficis d’utilitzar els deixebles de Hitler. El PEN Internacional serà de les primeres organitzacions internacionals de denunciar-ne la pell de xai, de fer-ne veure, rere el musell, els ganivets esmolats. J. V. Foix hi assisteix com a delegat del PEN Català. N’arrenca el compromís d’organitzar a Barcelona un congrés internacional el 1935.

Temps convulsos. Octubre de 1934. Lerroux. Companys. L’estat català. Són empresonats Pompeu Fabra, Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Companys… Des de Londres diuen: què, això del congrés? A Barcelona responen: què de què? Es farà. S’hi han compromès. Londres tampoc no s’arronsa. Barcelona veurà passejar Rambla amunt, Rambla avall, 165 escriptors de 25 representacions. H. G. Wells, Eduardo de Filippo, Tommasso Marinetti… Presideix Pompeu Fabra. Marià Manent entra al Comitè Internacional Executiu. Èxit total.

El quart acte és el de la solidaritat. El 1936 tot s’escola aigüera avall. El PEN Internacional no para d’enviar menjar a Catalunya. Hi ha els telegrames, les cartes que s’envien a Londres. Pompeu Fabra ara és un bust, una universitat, l’ordenador de la nostra llengua, però el 1938 era un home més que sofria la guerra i entre bomba i bomba, amb mànigues de camisa, agraïa la llet condensada, les llaunes de carn. Tocava allò. L’honorabilitat i el renom, més tard. En el futur. Llavors funest, tètric, desesperançat. Mercè Rodoreda i Francesc Trabal (també assistiran al congrés de Praga del mateix any) van a Londres a demanar paper per a poder editar la Revista de Catalunya el 1938, quan ja és gestionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Doncs sí que va ser el PEN Internacional que va fer possible la impressió.

Tot un Carles Riba també viatja amb Clementina Arderiu a Londres. Escriu a un joveníssim Joan Vinyoli: ‘Fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç, la nostra acció.’ Riba protesta pel paperot de la Gran Bretanya, de França. Com s’ha abandonat la causa republicana. No s’oblidarà mai la solidaritat rebuda. Si Catalunya s’ha obert a qui ho ha necessitat, després, és perquè abans van ajudar-nos a no caure del tot. Oblidar això és oblidar bona part d’allò que som.

El novembre del 1938 es perd la batalla de l’Ebre. Les tropes feixistes entren per la Diagonal a final de gener del 1939. Poc abans, cal fer paquets i tocar el dos. Un dels dos bibliobusos de la Institució servirà per a encabir el fons del PEN. Ja a recer de la repressió, a Tolosa de Llenguadoc, Armand Obiols elabora una llista d’escriptors que formen part del PEN Català en aquell moment. Subirana ha trobat la llista a Austin. La recita. Els qui han marxat tenen una creu al costat del seu nom. Són la majoria. Els qui no en tenen són els qui s’han quedat. Emociona de veure que el gruix de la intel·lectualitat catalana del moment forma part de l’entitat. La llista, acompanyada d’un petit currículum, servirà per a poder distribuir-se amb vista a poder cercar feina als exiliats.

La cinquena seqüència ja és després de tot. El 1978 es vol connectar amb el passat. La calamitat del franquisme ha estat un trist parèntesi. Nosaltres sempre hem estat. Cal continuar essent, doncs. Res més. Mario Vargas Llosas presideix el PEN Internacional. No s’aconsegueix un congrés internacional però sí que s’aconsegueix que Catalunya aculli una conferència internacional. El 1973, en un autobús també (Barcelona – l’Espluga de Francolí), s’ha reconstituït el PEN Català. La conferència és presidida per J. V. Foix, que no s’havia exiliat, i Vargas Llosas. El PEN espanyol demana l’ingrés al PEN Internacional. Madrid, Barcelona, el 1923, ho recordeu?

La sisena estrofa és el 1992. El PEN Català, ara sí, organitza el 57è congrés internacional. ‘L’escriptor i els llenguatges literaris en el llindar del tercer mil·lenni’ i ‘L’escriptor i la nova Europa’. De nou a l’avantguarda. Mirar cap a Europa, cap al món. Aquest segon títol serà el preludi perquè el 1996 s’aconsegueixi d’aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Una fita més al servei dels drets de la llibertat d’expressió.

Són sis els moments que Subirana ha destacat, però podrien ser molts, molts més. El PEN Català ha estat i està al servei d’aquest país d’ençà que fou fundat. La vigència d’un dels punts fundacionals sembla que s’hagués escrit expressament per als temps que corren i no fa gairebé una centúria. ‘El PEN creu que l’avenç necessari del món cap a una forma millor d’organització política i cap a un nou ordre econòmic més just fa imprescindible la llibertat per a exercir la crítica dels governs, les administracions i les institucions’. Projectes com el de l’Escriptor Acollit, esdevenir un dels referents de la Xarxa de Ciutats Refugi, la magnífica revista digital VISAT dedicada a la traducció, la denúncia davant els estaments internacionals arran de l’intent de genocidi cultural per part del Partit Popular de la llengua i cultura catalana, són només uns quants exemples de la vigència, la necessitat i l’empenta del PEN Català com a referent de la defensa de la llibertat d’expressió des d’aquí cap al món.

Compromís que, com s’ha pogut veure, no ha estat un caprici d’intrigants de saló. Tots els intel·lectuals i escriptors de més prestigi i renom de les nostres lletres han reivindicat el PEN Català, s’hi han implicat i l’han engrandit. La fermesa dels seus principis per a denunciar, per a ser la pedra a la sabata dels dictadors –explícits o implícits– existeixen tan sols en la mesura que la nostra causa és la causa de tots, com la causa de tots és la nostra. No hi ha llibertats d’expressió. Hi ha la llibertat d’expressió.

Caldria que els historiadors s’arromanguessin per començar a ordenar aquest material, estudiar-lo, fer-ne tesis. La importància de la cultura d’un país està en les institucions i aquesta feina cal que es difongui, aquest llegat històric importantíssim que parla de penúries però també del compromís ferri per a no deixar-se vèncer per les constants dissorts infligides com a país, com a cultura, per avançar cap al futur bo i compartint, denunciant, les dissorts, els abusos, els crims, que es cometen a tot el món.

(Article publicat a Vilaweb el 16/04/13) 

TU CREURÀS LA ROSADA

0
Quarts de vuit de la tarda. Un dimecres de Barcelona. Al fons del bar Horiginal preparen l’escenari fidels a la cita setmanal amb la poesia. Demà serà Tots Sants. Avui toquen els panellets, les castanyes, el vi ranci… Recordar-nos dels qui no hi són. Dels nostres morts.

Tot i així, el tràfec és l’usual. La barra està preparada per atendre als assedegats. Les taules, les cadires, disposades perquè els espectadors puguin escoltar confortablement. Proves de so. Els focus. Els faristols. La disposició d’una petita escenografia: un cubell amb aigua.

No és un dia com els altres, no. No és un dimecres com els altres. Just al costat de l’escenari, un parell de cartells del PEN Català. L’organització dedicada a ser ambaixadora de la cultura, de les lletres catalanes, al món. I no fa pas quatre dies. Enguany celebren els 90 anys de compromís amb la llibertat i amb la solidaritat.

Va arribant la gent. Alguns se saluden. Demanen a la barra. S’asseuen a les taules esperant que hi passi alguna cosa a l’escenari. Com cada dimecres, vaja.

Tú conocerás la noche, abrázala por mi

Es presenta l’acte. Se’ns diu que l’actuació que estem a punt de presenciar, forma part de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat. Se celebra anualment a tot el món el 15 de novembre en record de tants escriptors que encara pateixen presó per motius polítics.

S’abaixa la llum. A l’escenari hi ha un parell de violoncels. Unes projeccions. L’home que surt i que es planta davant el micròfon, desgrana el seu dolor. No forma part de la nostra cultura. Sap que avui, nosaltres, ens recordem dels morts. Dels nostres difunts. Dalt de l’escenari, en espanyol, en mbai i en francès, els poemes són dits amb la vehemència de qui es va tancar, després d’una pèrdua punyent, a escriure’ls per fugir, potser, del dolor. Per exorcitzar-lo.

Dalt l’escenari sentim Bach i El cant dels ocells. No forma part de l’espectacle original. S’han fet algunes adaptacions per tal d’encabir-lo a aquesta actuació d’avui.

La persona amb qui el rapsoda es retroba amb la seva veu, la podem veure a les projeccions. Hi veiem una òpera filmada. Es titula Du Sahel. Va tenir molt d’èxit a Holanda, a França i a diversos països africans. Qui ens diu, qui ens parla, n’és el seu autor. La protagonista, una bonica noia de pell bruna i de cabells encucats. N’és l’objecte del seu dolor, dels versos que a nosaltres en llega.

Tú conocerás las estrellas, salúdalas por mi

La noia es diu Djeneba Koné. A la pantalla només té setze anys. Després participarà en diverses pel•lícules. Tots diuen que té una gran veu. Un gran futur. Malauradament les esperances queden truncades massa aviat. Un fatídic accident de cotxe. No va arribar a fer els vint-i-cinc. Qui diu els versos l’havia adoptada. Era la seva filla.

Com fulles d’aquesta tardor encetada, els fulls que el poeta, novel•lista, narrador, actor i ballarí declama, van caient a terra. Fins que els seus seus peus queden coberts de la dissort compartida en forma d’elegia per la Djeneba. Hi ha una pausa. Després només diu “gràcies” i la gent sap que ha d’aplaudir per desprendre’s d’alguns dels mots que ens ha dit Kously Lamko aquesta nit i que s’han escolat, probablement, en algun recinte amagat del que som. En algun recinte on tenim les palanques que accionen la memòria d’aquells que nosaltres també trobem a faltar. 

Kously Lamko va néixer al Txad el 1959. Va haver de fugir a Burkina Faso degut a la guerra civil del seu país. Allí es va formar. Home de teatre, va viatjar per diversos països fins que va descobrir, el 2003, Mèxic. En una entrevista ens dirà que va trobar en la gent d’aquell país la bonhomia de la seva gent africana. Des del 2009 dirigeix la Casa Hankili Africa, un espai per a la llibertat que ell mateix va fundar.

L’espectacle que hem pogut veure es diu Pois Sucré, Polvo de vida i va sorgir després de la mort de la seva afillada. Va presentar-se a principis de mes a Mèxic dins els Festival Voz Alta. Palmira Telésfora n’és la directora artística. N’hem vist una versió reduïda adaptada a les condicions de l’Horiginal. Han acompanyat al Kously amb els seus arquets, la Clara Vallès i el Marc Sendra.

Tú cruzaràs el fuego, acarícialo por mi

En Kously és un home compromès amb la llibertat. No concep la seva obra sinó té un sentit social. Abomina els intel•lectuals i escriptors que no s’impliquen en el que fan, que reben premis des de l’alçada de la seva torre d’ivori. En Kously seguint la tradició oral del seu país en la qual existeix una figura que quan parla no pot ser interromput o censurat ni pel govern, s’erigeix com el poeta que ara ens canta el dolor per la pèrdua. El temps que fuig i passa.

En Kously demà ha d’agafar un vol molt d’hora. No se’n va amb les mans buides, però. Han estat uns dies on l’escriptor, convidat pel PEN Català, ha participat en taules rodones i xerrades a Mallorca i a Barcelona i on a més, ha estat guardonat amb el III Premi Internacioanal Veu Lliure instituït pel mateix PEN Català i que vol reconèixer la tasca dels escriptors que lluiten per la llibertat.

De tota manera, tot i el guardó, tot i els actes, sabem pel somriure que llueix en Kously després de baixar de l’escenari, que són els nostres aplaudiments, per a ell i per a la seva Djenebá, allò que veritablement s’emportarà amb més satisfacció al seu Mèxic adoptiu i que guardarà com el millor trofeu. No farà tornar la Djeneba, però almenys, durant més o menys una hora, l’ha feta menys absent escampada en milers de gotes de rosada damunt les nostres ànimes.

Tú cruzaràs el rocío, dile de mi amor

(Publicat a Núvol el 5/11/2012) 

(Foto: Víctor P. de Óbanos) 

PARAULES QUE CREMEN EL FOC

0
Ja es una cita obligada. Cada 15 de novembre, a tot el món, es commemora el Dia de l’Escriptor Empresonat. Un dia en què es recorden tots aquells escriptors que esperen a la presó la seva llibertat.

Però no només els que estan tancats en una presó amb murs i barrots. Les presons també poden ser amenaces, impossibilitat de publicar; haver d’estar lluny de casa per força. Aquestes presons també cal tenir-les en compte.

Enguany el PEN Català ha avançat la celebració d’aquest Dia de l’Escriptor Empresonat. Fent gala de la seva voluntat d’abastar tot el territori de parla catalana, el seu àmbit natural d’actuació, els dies 23 i 24 d’octubre hi va haver actes a Mallorca. Entre aquests actes, el lliurament del Premi Internacional Veu Lliure-PEN Català. El guardó, que enguany arriba a la seva tercera edició, va recaure en l’escriptor del Txad Koulsy Lamko.

Aquesta setmana se celebraran els actes a Barcelona. 

El dimarts dia 30 hi haurà un debat :”Escriure des de l’exili” amb el mateix Lamko i el nou escriptor acollit pel PEN Català, el palestí Basem Al-Nabris. L’escriptor Salem Zenia farà de moderador.

Dimecres 31 a l’Horiginal, tindré l’honor de presentar al Koulsy Lamko i el recital que ens oferirà: “Pois sucré, polvo de vida” (Pèsols dolços, pols de vida)

En aquest enllaç podreu tenir tota la informació dels actes.   
   

MANIFEST DE GIRONA

0
Publicat el 5 de juny de 2012
El 1996, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona, impulsada pel PEN Català, la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

Commemorant el 15è aniversari de la Declaració, el passat maig del 2011, es va acordar a Girona, també impulsat pel PEN Català, el Manifest de Girona, un decàleg que resumeix la Declaració.

Tenint en compte la persecució que pateix la llengua catalana a València i especialment a les Illes Balears, aquest acte, constitueix un crit en favor dels drets legítims de tots els parlants d’una llengua per proclamar el seu dret per utilitzar-la amb plena llibertat. La diversitat lingüística és quelcom que s’ha de preservar. No hi ha llengües minoritàries, hi ha posicionaments polítics minoritaris ancorats en el passat que veuen amenaces on no n’hi ha.

El PEN Català, des de fa 90 anys, compleix el seu deure fundacional de denunciar aquestes realitats abogant per la defensa de la llibertat de les parles i dels escriptors amb la tenacitat combativa que el caractariza.

El president de la Generalitat, Artur Mas, presidirà avui, dimarts dia 5 de juny, la presentació d’aquest Manifest. L’acte tindrà lloc al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a les 19.30 hores.

L’acte començarà amb els parlaments de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, i del president del comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, Josep M. Terricabras. Seguidament, es donarà pas a la conferència “Llengua i llibertat” (la podeu llegir aquí) a càrrec del professor Johannes Kabatek, de la Universitat de Tübingen. Per acabar, hi haurà parlaments del president del PEN Internacional, John Ralston Saul, i del president Artur Mas, que clourà l’acte.

MANIFEST DE GIRONA 

1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit.

2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món.

3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat.

4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.

5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori.

6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.

7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel•lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia.

8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.

9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.

10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.

Girona, 13 de maig de 2012

Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Durant tota la setmana el PEN Català (@pencatala) ha anat piulant aquest manifest amb l’etiqueta #ManifestdeGirona.

Us convido a afegir-vos a difondre aquest manifest!

DIA MUNDIAL DE LA POESIA: LIU XIAOBO L’ESPERA AMB LA POLS

0
Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Poesia durant tota aquesta setmana el PEN Internacional ret homenatge, a tot el món, als poetes que han estat perseguits o empresonats en violació del seu dret a la llibertat d’expressió. En aquesta ocasió el poeta homenatjat és l’escriptor dissident xinès Liu Xiaobo membre honorari del PEN Internacional i l’únic premi Nobel de l’actualitat a la presó.

El PEN Català en col·laboració amb Amnistia Internacional, ha organitzat a Mallorca una lectura poètica en honor Liu Xiaobo. La vicepresidenta del PEN a les Illes, Antònia Vicenç ha estat l’encarregada de llegir el poema de l’escriptor xinès M’esperes amb la pols que ha estat traduït pel poeta Jaume Subirana i que és l’eix central de la campanya.

Liu Xiaobo és un dels escriptors dissidents xinesos . Va ser detingut el desembre de 2008, per haver participat en la redacció de la Carta 08, una declaració que demanava una reforma política i més drets humans. El 25 de desembre de 2009, Liu va ser declarat culpable d’ “incitació a la subversió” pel seu paper en la Carta 08, i se autor de diversos articles on line. Va ser condemnat a 11 anys de presó, i no sortirà fins l’any 2020.

M’afegeixo a l’homenatge.


M’esperes amb la pols

                          a la meva dona, que cada dia espera

Liu Xiabo

no tens res teu res
que no sigui esperar-me tu i la pols de casa nostra
aquestes capes
acumulades vessant pertot
no vols descórrer les cortines
i deixar que la claror en pertorbi la quietud

sobre el prestatge l’etiqueta escrita a mà és plena de pols
l’estampat de la catifa inhala la pols
quan m’escrius una carta
i et complaus carregant la punta de la ploma amb pols
que apunyala de dolor els meus ulls

seus allà tot el dia
no goses moure’t
per por que les teves passes trepitgin la pols
mires de controlar la respiració
fent servir el silenci per escriure una història
en moments així
l’única lleialtat l’ofereix
la pols sufocant

el que veus com respires i el temps
absorbeixen la pols
al fons de la teva ànima
la tomba centímetre a centímetre
es va omplint des dels peus
fins arribar al pit
fins arribar a la gola

saps que la tomba
és el teu millor lloc de descans
esperant-m’hi
sense por ni alarma
per això prefereixes la pols
en la fosca la sufocació calmada
esperant esperant-me
m’esperes amb la pols

refuses la llum del sol i l’aire
deixa que la pols t’enterri del tot
deixa’t adormir-te en la pols
fins que jo torni
i tu et despertis
traient-te la pols de la pell i de l’ ànima

quin miracle—retornar de la mort

                                              (Traducció revisada per Jaume Subirana)

186 MANERES D’APRENDRE A DIR QUE NO

0
Diumenge vaig seguir la nit electoral de les eleccions espanyoles a l’Ateneu Francesc Layret. A camí entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, sempre és un plaer deixar-s’hi caure per fer una cervesa entre bona gent i seguir les activitats tant interessants que s’hi fan.

Tots els que érem allí, ho sabíem que la nit no ens donaria gaires sorpreses. L’ascens del PP era un fet més enllà de la matemàtica parlamentària. Només calia saber de quin mal hauríem de morir en nombre d’escons. Els 186 aconseguits van ser un gerro d’aigua freda. Les majories absolutes, diguin el que diguin, sempre són una temptació massa poderosa.

Vam aplaudir, en canvi, que en la propera legislatura s’hi sentirà la veu d’almenys 10 diputats obertament independentistes. Els 3 d’Erc i els 7 d’Amaiur. També que la gent de Compromís tornava a tenir representació. Érem conscients, però, que el mapa de la península ibèrica diumenge va deixar-se de dir la pell de brau per passar a ser la pell del blau. Entre el desànim, però, no em vaig voler donar a aquesta aclaparadora majoria.

El dia 13 de novembre, per exemple, a Agramunt, vaig tenir l’honor de moderar una taula rodona organitzada pel PEN Català on els guionistes de la pel•lícula Fènix 11*23, al voltant del cas de l’Eric Bertran, van voler deixar-nos constància la capacitat de la Guàrdia Civil per la literatura més repressora i malèvola. A contiunació la Nazanin Amirian ens va mostrar com les gastaven a l’Iran.

Dos dies després, també aixoplugats pel PEN Català, a Vilaweb, vam llegir poemes per recordar la barbàrie que viuen escriptors i periodistes a Mèxic. La Montserrat Abelló ens ho va deixat ben dit en el seu preciós poema Aprenc a dir que no. En podeu veure el video aquí.

És d’aquesta manera, que entre tant de blau omnipotent i arrabassador, jo pensava que malgrat tot, l’hegemonia dels que tot ho voldrien veure sota el mateix color, no era tan agredolça si podia gaudir de l’humil privilegi de formar part dels qui calladets no estem més guapos. A l’Ateneu Layret, a Vilaweb, al PEN Català, ja fa temps que no els dóna la gana de veure-ho tot amb les ulleres de la majoria.

S’alcen veus encara. S’erigeixen aparents intranscendents actes que no tenen una gran repercussió, però que en canvi, tan sols perquè hi hagi algú al darrera que aposti per fer sorgir totes aquestes realitats moltes vegades alienes a la nostra més immediata, ja es suficient victòria per tornar a tenir a les mans un retolador i marcar-hi, entre tanta blavor marejadora, uns punts de color ferms i diàfans que ens permetin dir que ja no és el temps plorar ni de lamentar-se, perquè fa temps que els plantem cara. Perquè fa temps que hem après a dir que no. I que duri.

LA PARAULA CREMA EL FOC

1

Demà dia 13 de novembre es dóna el tret de sortida dels actes del PEN Català per commemorar el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat que s’escau cada 15 de novembre. Podeu consultar aquí tots els actes programats.

L’acte serà a Agramunt, a les 12h, a l’Espai Guinovart i consistirà en la taula rodona que moderaré “Quan el cinema enfoca la llibertat d’expressió”.

Comptarà amb la presència dels guionistes Hèctor Hernàndez Vicens i Albert Plans, que han escrit la pel·lícula Fènix 11*23 dirigida pel Joel Joan al voltant del cas de l’Èric Bertan. També hi intervindrà l’escriptora iraniana Nazanin Amirian que ens parlarà sobre la censura en el cinema del seu país.

Posteriorment amb l’Àngels Marzo, el Ferran Aisa, la Nazanin Amirian i jo mateíx, farem un petit recital literari.

La companyia Teatredetics farà una intervenció poeticoteatral.

Hi esteu tots convidats.

COMPLICITATS

0

Demà dia 27 a les 19:00 h al Palau de la Virreina (La Rambla, 99 – Barcelona)

El PEN Català amb col·laboració amb l’Institut Català de les Dones, la Institució de les Lletres Catanes, l’institut de Cultura de Barcelona, amb motiu del 20è aniversari de la mort de les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig organtiza aquest acte.

Es projectarà un video amb fragments d’entrevistes a les dues escriptores.

Taula rodona moderada per l’Àngels Gregori amb la participació de Josep M. Castellet, Isabel Graña i Dolors Oller.

Esdeveniment al Facebook

DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES

0
Publicat el 18 de juny de 2011

Enguany es commemora el 60è aniversari de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat. Un instrument que va néixer responent a l’allau de refugiats que es donaren durant la Segona Guerra Mundial.

Dilluns dia 20 de juny a les 18:00 hores a la Biblioteca Jaume Fuster se celebrarà un acte per tal de recordar aquest aniversari.

En nom del PEN Català i com a membre que sóc del seu Comitè d’Escriptors Empresonats, tindré l’honor de llegir el manifest redactat per diverses organitzacions que es dediquen a treballar pels Drets Humans.

LIU XIABO PREMI NOBEL DE LA PAU

0

Quina alegria ens ha donat l’acadèmia sueca avui! L’escriptor empresonat xinès Liu Xiabo, ha estat guardonat amb el Premi Nobel de la pau.

El cas de Liu Xiabo, apadrinat pel PEN Internacional, és un immillorable exemple dels temps que estem vivint.

No hi ha cap mena de dubte que el gegant econòmic que és la Xina avança a tot ritme per les aigües del capitalisme. Amb tot, cal deixar clar quina és la base sobre la qual se sustenta aquesta evolució.

A la gairebé esclavització dels treballadors amb sous irrisoris i condicions de vida infrahumanes, afegir-hi la nul·la llibertat democràtica amb censures de tota mena i duríssims càstigs per tots aquells que posin en dubte el règim xinès.

En aquest sentit, com a membre que sóc del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català estic content que malgrat les amenaces de la Xina cap als responsables d’atorgar el premi, hagi prevalgut la valentia per donar a conèixer una realitat que durant els Jocs Olímpics de Pekín molts ja vam denunciar.

Adjunto diversos apunts sobre la repressió a la Xina publicats en aquest bloc així com un article aparegut a L’Avenç de Manel Ollé sobre l’escriptor:

Tècnics de llum

Un poema arriba a Pequín

Silenci dit

La censura ciebernètica a la Xina


FENT CLICK AQUÍ
PODEU DEMANAR LA LLIBERTAT DE LIU XIABO

DECLARACIÓ DEL PEN CATALÀ SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

0

En aquests moments, alhora crítics i estimulants, que viu el poble català, el PEN Català i la Presidència del comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional volen subratllar que qualsevol projecte polític que es plantegi a Catalunya ha d’expressar clarament el compromís amb la llengua i la cultura pròpies d’aquest país; llengua i cultura a la qual s’han anat incorporant al llarg de la història generacions de nouvinguts i que, per això mateix, constitueix el nervi irrenunciable de la nació. En aquest sentit, situant-nos al costat del que manifesta de forma majoritària el poble català, ens declarem a favor d’assolir les màximes cotes de llibertat per a Catalunya. Només així podrem garantir la cohesió social al voltant de la plenitud lingüística i cultural de la nació catalana.

En relació amb la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, el PEN Català, entitat internacional d’escriptors, que treballa per la llibertat d’expressió i vetlla pels drets lingüístics dels pobles, entre d’altres objectius, i la Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, volen expressar als seus associats, amics, així com a l’opinió pública en general, que:

1. Cap tribunal, i encara menys un òrgan polititzat i ple d’anomalies contradictòries amb la constitució que suposadament interpreta, no té legitimitat per retallar ni condicionar la voluntat del poble català expressada mitjançant els seus representants electes i ratificada en un referèndum democràtic.

2. La decisió del Tribunal Constitucional de llevar a la llengua catalana el seu caràcter de “preferent” en l’ús de les administracions públiques catalanes i el mitjans de comunicació de titularitat pública constitueix una humiliació inacceptable per a tots els catalans d’esperit lliure, a part de comportar una fractura social. Per això la rebutgem sense cap ambigüitat.

3. Qualsevol interpretació que negui ple valor jurídic a l’obligació de conèixer la llengua catalana equival a la seva subordinació legal respecte de la llengua castellana i perpetua una situació imposada per antics drets de conquesta, incompatibles amb la llibertat i la democràcia. A més, el dret a emprar la llengua pròpia és un dret inalienable dels pobles que tot Estat ha de protegir i fomentar com un patrimoni propi.

4. La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de tots els graus de l’ensenyament públic i privat a Catalunya, sense perjudici de l’aprenentatge d’altres llengües, inclosa la castellana. La transmissió intergeneracional és un dels elements clau d’una llengua i en garanteix l’ús social. El coneixement de la llengua catalana, doncs, és imprescindible per a la bona convivència de la societat catalana, per a la integració dels nouvinguts i situa els ciutadans que no la coneguin en un grau d’inferioritat. Qualsevol altra interpretació no només és contrària a la legislació emanada del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys, sinó que posaria en greu perill la supervivència del català i la cohesió social.

5. La llengua catalana és l’eina de l’escriptor català, la que ha configurat una literatura mil•lenària com ho és la catalana, fundacional en l’imaginari europeu. És un deure de l’administració de l’Estat vetllar perquè sigui coneguda i utilitzada amb llibertat i igualtat per tots els seus parlants.

6. El sentiment d’injustícia derivat d’una sentència irrespectuosa amb la legitimitat democràtica, lluny d’abatre’ns ens esperona a lluitar per la llibertat de Catalunya i pel més alt reconeixement dels drets lingüístics, socials, econòmics i polítics dels catalans en tots els nostres actes diaris.

 El PEN Català, que des del 1922 treballa en la mateixa direcció, ja va ser una de les entitats promotores de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 1996. El proppassat mes de maig, va presentar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra, en el curs de la sessió oficial de l’Informe Periòdic Anual sobre Espanya, un dictamen sobre la situació precària i minoritària de la llengua catalana en l’àmbit de l’administració de la Justícia, cosa que vulnera els drets dels catalanoparlants reconeguts pels tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. La present declaració s’inscriu en la mateixa línia: la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya.

PEN Català
Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Barcelona, 21 de juliol de 2010