GUILLEM, OVIDI

Remunto Passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. No tinc pressa. Bado. L’estol de turistes no difereix massa del que es pot trobar Rambla avall. Només que aquí, es barregen amb les dependentes de les diferents botigues de marca que surten a fumar i a parlar pel mòbil. Ara entro en una llibreria. Remeno sense esma. En surto només amb el recull d’articles d’en Julià Guillamon, Uh, Gabirú. L’enceto tot caminant. Topo amb un japonesos molt llejtos que retraten La Pedrera. Val la pena. Serà el meu nou llibre per llegir al metro. Promet. Anava avisat i previngut

Malgrat que el concert és a les 20:30, una hora abans, al Palau Robert, totes les cadires ja estan ocupades. Gent gran, en la seva majoria. Ja veig que ens tocarà estar drets. Dues dones permanentades, discuteixen per una cadira lliure. “Seu Maria, que no et convé alterar-te”, l’estira de la brusa el marit, ja assegut. Faig una cervesa a la Rambla de Catalunya. Llegeixo uns quants articles més de Guillamon. Se m’emporta.

L’O. arriba a l’hora justa. Tot ple com un ou. El Plagueter i na Mimar. Guillem i Ovidi. Les vacances de tots dos. Els mots rellisquen vius, plens, rotunds, entre magnòlies i palmeres i avets, en la veu del Plagueter, que també sap dir-se Biel Mesquida. Quin guster! Li robem l’expressió.  Hi ha una acordió i una guitarra i un piano. Raül Costafreda i Dani Espasa se n’encarreguen. Hi són Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Hi són vius, plantats. Les seves paraules, la seva sornegueria resistent, perquè sí, perquè vull. Canta na Mimar. Sap dir-se Maria del Mar Bonet.

Ara dansen els mots i tot l’aire és d’un negre que als tres anys va fer cap a Manacor. Tot l’aire és d’un alcoià que va fer tots els oficis del món. En Biel Diu. La Maria del Mar Canta. Les veus es confonen. S’enlairen. Ens colpeixen. No són paraules antigues. Són les d’ara. Aquesta Espanya que ens podreix, diu Guillem. Sóc un català del País Valencià, diu l’Ovidi.

Darrerament, la salut de Montllor, torna a fer patxoca. L’homenatge al Palau, recollit en aquest disc. El Teatre Lliure que reposarà el muntatge del Coral Romput… En Guillem també mereix que torni a ser nostre. Que la gent el canti, el digui, el senti. Necessitem aquests artistes perquè no callaven, perquè deien el que calia, perquè diuen el que cal. I la veu del Biel, potent, enrabiant-se amb els verbs i engallinant-nos la pell; la veu de la Maria del Mar Bonet, bastint pals i ormeigs de les Illes calmes pel de la samarreta vermella, són un plaer d’escoltar i de viure. Gràcies a tots dos pel regal.

FEIST

Hi havia dos nois, davant la Sala Apolo de Barcelona, dissabte al vespre, que demanaven entrades brandant un cartell fet amb un tros de cartró. Ara no recordo si era en anglès o en castellà. En català, ho dubto. I és que les entrades per veure la Leslie Feist a la comtal, s’havien esgotat. Nosaltres teníem les nostres, de fa dies, a la cartera; i la veritat, per desprendre-se’n, haurien d’haver pagat una quantitat més que interessant, o almenys és això el que pensàvem abans del concert.

Ens feia gràcia poder veure en viu i en directe, com se sol dir, a l’autora d’un dels discos que aquests dies dóna banda sonora al que sóc, excel·lent Reminder, el quart d’aquesta canadenca que fa indie-folk -els camins de les etiquetes són inescrutables- però que nosaltres direm, neòfits en això de penjar amb tanta autoritat nomenclatures més o menys prefabricades, que és un disc molt acurat, amb un so molt net, que té cançons amb melodies que et foraden, balades precioses, tocs guitarrers i ús de trompeta i xilòfon simpàtic. Tot regat amb una veu meravellosa, plena de matisos, que ho lliga tot amb autoritat.

Deixant de banda el fet que la senyoreta en qüestió va saltar a la fama quan aquells senyors de la Poma van decidir, per promocionar l’aparell aquell que posa en forma, dalt la bicicleta, un dels nostres blocaires de referència cada máti(no en diré res més a no sé que els esmentats senyors de la poma m’enviïn un d’aquests aparells a mi i als meus familiars), 1, 2, 3, 4…., era la cançoneta,  la veritat és, potser sense ser tant destraler, estic d’acord amb la crítica que surt avui al Periòdico signada pel Jordi Bianciotto, en el sentit que, potser aquest fet, li ha pujat al cap.

La veritat és que no va ser un concert rodó. Hi havia dalt l’escenari un desmenjament fred, un tocar per tocar. També molta collonada en forma de mampares que retallaven la seva ombra mentre cantava o un moment donat en que la noia que s’encarregava d’anar fent ombres amb un projector, va plantar-se al seu darrera i va començar a tirar-li flors de paper. Calia? Doncs no, la veritat. Un bon artista no s’atura en aquestes coses a no ser que vagi sobrat.

Amb tot, vam poder gaudir de la veu privilegiada que té. Hi ha molt de poder en aquesta veu, ara, no n’hi ha prou amb això, l’espectacle grinyolava i els arranjaments eren els justos per no fer-nos pensar en el disc, encara que vist el que es va veure, deixant de banda la calidesa de la Sala Apolo, que sempre és un afegit, la veritat és que no va aportar gaire més coses que les que ja podem percebre en pitjar el play del nostre aparell de música.

Cal dir que l’anècdota que explica el Jordi, sobre l’espontani, no va anar ben bé així. En adonar-se que entre el públic hi havia força gent del Canadà, va decidir improvisar amb aquests, una interpretació de l’himne del Canadà (!). Després, va demanar que algú del públic, pugés per fer el mateix amb el nostrat. El noi en qüestió, afortunadament per tots, se’n va sortir traduïnt al castellà, no fos cas!, la famosa cançoneta del Guan, tu, zri…, deixant-ho tot com estava i oferint-nos una gran metàfora del país on vivim.

I malament quan en un concert, estupideses com aquesta, són més importants que el què s’hi pot escoltar.

(nota: la foto no és del Xavier Mercadé. Esperava que potser coincídissim per robar-li alguna foto impunement, com sempre faig, pocavergonya de mi, quan escric sobre múscia, però no. Llàstima!)

TAL COM ÉREM

Els companys d’Enderrock fan quinze anys. A més d’un especial amb una tirallonga llarga d’entrevistes a molts dels protagonistes musicals de tots aquests anys, se’ns regala una reportatge en DVD sobre el famós concert que el juny de 1991 aplegà al Palau Sant Jordi, els grups Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau. Arrepapat al sofà, me’l miro i viatjo.

El concert va significar, a nivells de màrqueting, la consagració d’un quartet de grups que, cadascú per las seva banda, feia ja uns quants anys que arrossegava molts i molts seguidors cadascú en la seva demarcació d’origen. En el meu cas, qui regnava al Camp de Tarragona eren els Pets i puc constatar que en aquell temps, la formació de Constantí, distava molt de ser la banda pulcre i posada, apte per a tots els públics, que ara pot semblar dalt de l’escenari. En aquells temps, era una banda on tot hi tenia cabuda. Des del punk, al funk passant pel soul. Ironies del destí, malgrat que el 1991 eren els més inexperts, el 2008 és l’únic grup que queda en actiu.

No hi vaig anar al concert esmentat. No en recordo la causa. Tenia disset anys i pels del Camp, en aquella edat, la Comtal quedava molt, molt lluny. Seguia i he seguit tots quatre grups. De tots tres, potser el que menys m’agradava era Sangtraït, no per res. El meu germà sí que hi tenia un deliri. Deixant de banda els Pets, que eren els de casa, Sopa de Cabra, que en aquella època potser era el grup en el seu punt més àlgids, eren els meus preferits. També escoltava Sau, probablement el que musicalment estava més preparat: un gran músic en Pep Sala, una gran veu la de Carles Sabater i el que, per motius obvis, millor sabia moure’s dalt l’escenari.

Val la pena el reportatge. A més de fer-se un seguiment d’on eren i d’on són els quatre grups, s’explica com es va gestar tot plegat. De fet la celebració del concert no fou res més que la culminació o el punt de partida més comercial, d’una realitat sorgida fora de Barcelona. D’una manera natural, els quatre grups, tenien molts i molts seguidors. Es cantaven les seves cançons, s’anava als seus concerts i tot en la nostra llengua.

Potser sí que després del famós concert, les coses es polititzaren un poc, però cal dir que molt abans que els senyors de les discogràfiques posessin la grapa, érem molts els qui anàvem de concert en concert, fent cerveses, dient de tot a les noies… en definitiva bastint la nostra pròpia banda sonora en la mateixa llengua en què parlàvem, vivíem i estimàvem, com en qualsevol país normal.

(Us animo nostàlgics trentanyerus a dir-hi la vostra, si vau anar al concert, o qualsevol altra cosa que us passi pel cap sobre els grups esmentats. Salut!)

AL LICEU, ANTÒNIA FONT

Costa d’adonar-te que estàs vivint un moment irrepetible, únic. Hi ha com una resistència a acceptar-ho. Hi poses al davant tot de perjudicis, fas tot tipus de proves abans. A vegades, els indicis queden en això, indicis; però hi ha vegades, ja reiniciada mil vegades la teva capacitat de sorpresa, que t’has de rendir davant l’evidència, que alguna cosa està passant, alguna cosa grossa. I tu hi ets per a viure-ho.

És això mateix el que va passar ahir al vespre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. S’obriren les portes a les set. Cua diligent. Estrangers preguntant quina òpera s’hi feia today. No teníem les entrades en mà, qui arribava primer… Tenim sort, amfiteatre, primera fila. L’A. ha fet una molt bona feina. El teatre es va omplint. No imposa, el Liceu; és acollidor. El vellut, els llums, com gotims d’incendi, penjant de les gelosies dels diferents pisos. Els sostres pintats de Perejaume. “Allò, nen, és com el Fortuny però més gran”. Es va omplint a poc a poc. Tot són fotos que va fent la gent. M’agradaria saber el percentatge de persones que hi entraven per primera vegada al Liceu. Entre ells, servidor.

Comencen a sonar les tripes d’un rellotge, com de robot. El teatre ja és ple. Comencen els avisos. Es fa fosc. Surt l’orquestra. Res d’esmòquings, amb texans i samarreta. Després ells. Ells són Antònia Font. Nosaltres som nosaltres. Les dues, tres, cançons primeres sonen tímides. Pau Debon està encostipat. L’orquestra es treu les lleganyes. És curiós perquè no es fan nosa els uns als altres. Hi ha un traspàs íntim entre les cordes, el vent, amb baix, guitarra, teclats i bateria de més endavant.

El repertori va avançant, el vestit s’ajusta com un guant. No sabem qui s’ho passa millor, sí els de l’orquestra o nosaltres. Els violinistes branden els arquets, coreografies de tubes i clarinets enlaire. El director, dalt la tarima de director, es marca uns passos del més pur estil màiqueljacson… Es pica de mans, de peus. Pau Debon només pot donar gracis i més gracis. La gent aplaudeix més. Punt àlgid: l’astronauta rimador i tot tremola i sembla que hagi de caure.

Sincerament, el disc Coser i cantar m’havia semblat molt fred. Però no ens podíem quedar amb aquell mal gust de boca. Estàvem avisats que valia la pena no renunciar-hi. Ahir al vespre Antònia Font, va demostrar, davant tot un senyor Liceu, que aquests més de deu anys de vida han estat una pàgina de luxe en la música catalana. El surfista Oliver, amb les seves cançons, ha sabut donar un altre tomb de clau al galàctisme Sisa. Ha sabut donar un ramell de cançons que enganxen, que enrampen, que et transporten als llocs on poques vegades se’n vol marxar.

 Sense sortir del guió d’altres concerts -sempre magnífics- tothom sabia que al Liceu hom si bé a consagrar-s’hi i Antònia Font, no va voler ser menys. Res de collarets de perles, res de vestits de nit. No s’acordaren casaments entre famílies, ni les querides lluïren escots provocadors. No, ahir, Donizzeti es barrejava amb el tauró Bambú; Puccini ens estimava a tots iguals; a Verdi un led vermell se li encenia; Wagner deixava sa gelera més decenta. Màgia, música, felicitat en estat pura. Alegria, molta, moltíssima, alegria ahir ens donà Antònia Font en un apoteòsic concert ple de bon rotllo.

Foto: Xavier Mercadé

GERARD QUINTANA TREU BANYA

Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s’aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.

Malgrat que els concerts oficialment comencen avui, ahir se’n va fer un concert especial. No em tiro floretes de VIP, a mi les entrades m’havien tocat en un concurs que havia fet Vilaweb entre els seus lectors. La raresa d’ahir era veure entre les butaques, no pas televisius -que hi eren- sinó abundància de poetes. Almenys jo hi vaig veure en David Castillo i la Núria Martínez Vernis. Potser n’hi havia més, ja sabeu, la foscor… En Gerard n’ha musicat poemes.

Potser la fredor del cinema no oferia el millor clima però en Quintana tenia ganes de mostrar, d’ensenyar què havia estat cuinant des del febrer. Escudat per Francesc Bertran i Xavi Lloses (s’afegirà als concerts el gran Jordi Busquets?), anà mostrant la feina feta. Avisava de tant en tant el Gerard que aquí hi faltaven veus, que aquí hi faltava això…, però la nuesa donava una dimensió entranyable a les cançons i malgrat tirar de xuleta en algunes lletres, la cosa ja es veia que anava rodada.

Ens va agradar aquest "Treu banya". Podríem dir que en Quintana ha repetit la fórmula de les seves darreres "Claus de Sal". Intimitat clapada de tel·lúrica energia. Parlar de les coses que passen. Gust pel matís. Torna a les bases rítmiques però jugant-hi. Hi ha més poemes musicats. A més dels citats, Jordi CornudellaDolors Miquel. Perdó si em deixo a algú.

És curiós, ens vam fer grans veient-lo com a cap visible de Sopa de Cabra, amunt i avall de l’escenari. El somni va arribar a la seva fi. Molts vam decidir seguir-lo en les seves noves aventures. Potser "Senyals de Fum" no oferia gaires possibilitats de saber per on anirien els trets (l’ombra de Quimi Portet és allargada). Però assistírem a la presentació de les "Claus de Sal" i ens va corprendre el disc i l’espectacle. Acurat, amb un preciós contrabaix percudint la calma. Ens hi vam enganxar. Què lluny quedava el grup de Girona.

Esperem tornar a veure aquest "Treu banya" endiumenjat del tot. Desconec si hi ha entrades pels propers concerts a Barcelona. Val la pena provar-ho. En Quintana, murri com ell sol, s’ha deixat envoltar per excel·lents músics. Una banda de luxe capaç d’oferir coses molt boniques dalt d’un escenari. És aquesta dimensió poètica el què més ens agrada de tot plegat. Després de més de quinze anys de ser carn de rock, en Gerard Quintana es veu que gaudeix explicant-se, assegut, dalt d’un escenari. Sense pressa. Ens hem fet grans? No, ho deia Picasso: falta molt encara per tornar a ser joves. Felicitats, Gerard!

TOT ESPERANT ADRIÀ PUNTÍ

Després d’escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l’endemà, d’aquestes festes de la Mercè, encara m’esperava a la Plaça del Rei, l’actuació de l’Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l’arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d’esquena i el sofà fa que l’estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se’n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi…

El Puntí prometia. Molt de temps apartat dels escenaris. N’havia llegit bones crítiques en la seva actuació a Figueres. L’havia escoltat fa anys al teatre Bartrina de Reus en solitari. Ja llavors ens havia demostrat que davant un piano o amb una guitarra entre les mans, pot fer el què vol. Vam arribar a les acaballes del concert de Jonah Smith, tota una descoberta i permeteu-me la ignorància. Vam esperar a fer el relleu de públics per buscar una cadira el més endavant possible.

No sempre d’un artista -odio la parauleta, però perquè ens entenguem- ens n’agraden les seves virtuts. N’hi ha molts que han sabut fer de les seves mancances o de les seves excentricitats un afegit interessant. Ara bé, quan aquestes sortides de mare, esdevenen l’única cosa que es pot oferir, per molt que el públic sigui molt i molt indulgent -el de dissabte a la Plaça del Rei de Barcelona ho era- tot plegat decepciona i fins i tot emprenya.

Amb les mans al piano o entre les cordes d’una guitarra, Puntí continua demostrant que és aquest el seu món i que a veure qui és el maco que li porta la contrària, d’acord, però vam veure un Adrià Puntí amb una doble falta de respecte. Primer per ell mateix -no va acabar cap cançó, comentaris sense solta ni volta, fins a tres vegades se li va desconnectar la guitarra de l’ampli- i després per un públic fidel que malgrat els anys passats, corejava les seves cançons i aplaudia a pleret malgrat que el Puntí no ho mereixia.

Ara com ara Adrià Puntí sembla atrapat en un personatge que no sap com despendre’s-en. Per molt d’estripar les cançons o de fer els seus habituals numerets de soul-man, Puntí no troba la manera de superar Umpah-pah i els seus discs en solitari. Puntí busca reinventar-se i no troba el camí. Ha deixat un reguitzell de cançons precioses que funcionaran sempre, perquè precisament són bones, ara el concert de dissabte a mi em va fer llàstima i em dol moltíssim haver-ho de dir.

ENRIC COMELADE, PASCAL CASASSES

Hi feia fresca ahir a la nit a la falda de Montjuïc. Una nit de rebequeta. Corrues de gent donant punt i final a sopars de pa amb alguna cosa, de pites amb alguna cosa; txaguarmes també. Teatre Grec. Festival del mateix nom. L’Epidaure comtal va omplint-se lentament. Localitats senars, localitats parells. "Ai, perdoni, que l’he trepitjat?" No s’obrirà cap teló. Ho tenim tot a la vista. Les llums sí que s’obren més. I s’aplaudeix com mana el ritual i mana la cortesia. El mestre de cerimònies té dos pianos: un de negre i gran que toca amb els dits d’ara i un de joguina que toca amb els dits de sempre. L’altre mestre de cerimònies només té un triangle, un barret de copa i un grapat de poemes.

De seguida van per feina. El piano de veritat, el de joguina vull dir, ja ens diu que els cinturons d’emocionar-se han d’estar ben fermats. La resta de músics fan que sí. I toquen i fan música i ens emociona aquest jazz com de parvulari, com de primària, si molt m’apures; de nens però de grans. El del barret de copa i el triangle diu i fa versos, perquè ell també n’és un de poema. Els cabells llargs, els dits llargs, la veu llarga. Parla d’ell i parla de Salvat-Papasseit i de Mossèn Cinto.

Després tot ja és barreja. Hi ha la música per damunt de tot. Hi ha vegades que són els poemes que cerquen els coixins de les notes i s’hi estiren. Hi ha vegades que són les notes les que es refugien en els poemes. "L’amor que ho cura tot i no et fas vell…" i tots érem molt joves ahir, ningú picant de mans, va notar ni una marca d’expressió, ni un cabell blanc, ni una artritis de més. "És perfecte contra els grans, la sífilis del cervell". Enric Comelade, Pascal Casasses se’ns van confondre: l’un de poeta de les joguines que saben dir música, l’altre de músic que sap tocar les paraules, les lletres; punxar-les perquè ens punxin.

TORNAR DEL CEL

Corrien finals dels vuitanta i algú, no massa lluny d’aquests papers digitals, em va passar una maqueta (en cinta de caset, of course!) d’un nou grup: Els Pets. Amb aquest nom vaig arrufar el nas. Saber que abans s’havien anomenat Condons Adulterats no va fer que la meva curiositat s’engrandís, ans al contrari. Però em van arrossegar a uns quants concerts en locals infectes de Tarragona i rodalies i allò em va agradar. En aquells temps en Lluís Gavaldà tenia cabell, en Joan Reig no duia pas barba i un parell de senyoretes anomenades les llufes, sobretot l’Annabel Gavaldà, s’erigiren com els primers mites sexuals del Camp de Tarragona.

Quan va començar tota la moguda del "rock agrícola", Els Pets, com molts d’altres grups d’allò que es va anomenar el rock català, feia uns quants anys que omplien locals i camps de futbol sense que la premsa barcelonina es prengués cap molèstia en parlar-ne. Els Pets, a semblança de molts grups anglesos que saberen connectar amb un públic que necessitava sentir-se reivindicat com a col·lectiu, van donar veu a un sud de sempre malmès i oblidat; a un parlar, a una realitat que molts, adolescents barbamecs tots com érem, no pensàvem pas que se’n poguessin fer cançons.

Els Pets han aportat moltes cançons a la banda sonora de la meva vida. Són les nits d’estiu amb una furgoneta destartalada buscant un concert impossible. Són els aromes de cossos que ara empenyen cotxets i hipoteques i marits embarassats. Són un fresc d’un paisatge on ja no hi torno sinó que hi vaig. Són, sobretot petites grans guspires de poesia que ens ajuden a fer la vida molt més agradable del que a vegades és.

Gràcies al Marcús (aquest home és incansable!) podeu sentir-ne algunes cançons d’aquest joia que és Com anar al cel i tornar