SI ET QUEDES AMB MI

De vegades el passat pot conjugar-se en present i viceversa. Aquestes coses, però, s’han de saber fer. Dedicar-se a moure les busques del rellotge vital cap a l’esquerra, a vegades, té conseqüències nefastes. L’ahir, segons com, més val deixar-lo com està perquè l’ara és feble i tot s’ho acaba empassant el futur.

De tota manera hi ha vegades que els astres i els caixers automàtics es conjuren perquè el viatge sigui factible. Els primers perquè ens esguarden des de fa massa. I és molt possible que els que tenim damunt el cap, encara guardin a la memòria moltes de les bandes sonores que ens van fer tal i com som ara. Els segons, perquè sense voler la cosa, algú et diu que ha anat a treure diners i així de passada, ha vist que encara hi quedaven entrades per un concert. Que si hi volies anar. Que si volies viatjar.

I dius que sí, perquè és el teu germà qui t’ho proposa. I dius que sí perquè la teva germana que no els ha vist mai en directe, també es prendrà la nit del dissabte lliure de pitets i biberons i serà amb vosaltres abraçant, doncs, aquesta estranya aliança entre el firmament i les màquines que escupen diners i entrades. Figueras Power.

A Tarragona sóm Festa Major, la Tecla. A Reus també, la Cori. I es deserta de la segona –no ho dieu a ningú- i s’enfila cap al barri marítim amb el cos una mica compungit per allò de les persones del verb que dèiem més amunt, per allò de no ser embranzida de nostàlgia, per allò de no voler-se emmirallar en un temps on tot era més senzill d’explicar. Jo no les tenia totes. Anava errat.

Comencen més o menys puntuals. No més de vint minuts tard. Trepitgem l’arena. No he entès mai aquesta gent que s’ho mira tot des de la barrera. S’ha de ser a baix, als concerts, amb una sola veu. Aquí fa quatre dies s’hi estossinaven toros, aquesta nit, l’únic que quedarà perjudicat, serà la gola de tant cantar. I es fa el silenci del que tot comença. Aquell mormol de la gent que encara fa posar la pell gallina. I quan ja ens crèiem restituïts a la nostra dermis original, hi ha un crit que dóna la bona nit, malparits. I tots ens en fem a l’instant de malparits i tornem a tenir la pell i el cor i tot el dedins gallinaci més no poder.

 Gerard Quintana sembla regredit als temps de llavors. Aprimat. Amb els cabells una mica més curts. Energia, molta, molta energia. Flanquegen el gironí, Cuco Lisícic, de negre, a la seva esquerra. El gran Josep Thió a la seva dreta, sobri, també de fosc. Cadascú apadrinant un dels dos nous músics que s’han afegit a la gira. Rock-and-roll.

Les cançons es desgranen amb una força que ja havíem oblidat una mica de res.
De fet, fins que al 1991 no va sortir el Ben Endins, els dos primers discos, no reflectien el que era aquesta banda. Sopa de Cabra era i és una banda de directe, potent, guitarrera, energètica, i han passat els anys i han passat moltes coses, que deia l’Estellés, però tornen, i tornen amb unes ganes de deixar ben clar que de la memòria dels dies dels noranta fins aquest nou segle encetat, encara es pot crear bellesa a glops de decibelis ben trenats, contundents, inapel•lables. La poesia del temps que s’atura entre lletres redescobertes en els confins del teu jo.

No hi ha concessions a la galeria. Deixant de banda tota la martingala del retorn, Sopa de Cabra s’hi deixa l’ànima a l’escenari. I és curiós perquè en cap moment no es té la sensació d’habitar un temps on es vivia de dissabte en dissabte i on es portaven els cabells molt més llargs. El seu rock-and-rolll és d’ara, les seves cançons ens parlen de nosaltres però sense gota de nostàlgia. Suposo que aquesta és la grandesa de la immortalitat dels himnes que t’has fet teus. Permeteu-me la carallotada.

No és una recreació dels concerts que vam viure, no, Sopa de Cabra ha tornat i no sabem si volen quedar-se o què, però emocionen, ens trenquen, ens rebreguen com la primera vegada i som feliços que així sigui. Tornar a bramar “I’m a working in a Ninyi’ns mine…”és un petit orgasme indissimulat. The shadow of Ninyin sempre present supervisant-ho tot des d’alguna banda. Joder con el poder i tal, no…

Més orgasmes: BloquejatsM’enganxo i Mala sang, una cançó del Cuco, que sempre m’ha agradat molt. Constatar que a War, d’en Marley, malauradament encara se li poden afegir massa conflictes internacionals per resoldre (gràcies Gerard per recordar la pobra gent de Txetxènia!). I que sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com nosaltres. I dir-los el que hem vist en l’horitzó que tots portem a dins. I és igual que les princeses hagin tirat el temps per la finestra.

Tot queda igual, o més o menys igual i la vida és això, assistir a un concert amb els teus germans (F. com et vam trobar a faltar!) i quedar estragat per més de dues hores de concert i donar riquesa, i dona-ho tot, perquè dissabte dia 24 de setembre, Sopa de Cabra es va quedar amb nosaltres i de quina manera!

COM UN SEGLE DE GLACERES

Em regalaren l’entrada pel meu aniversari. Ha estat més d’un mes penjada a la cartellera. Ben visible perquè no la perdi. I avui que és divendres, ha arribat el dia. I el dia és un capvespre a Poblenou. Una canyeta per obrir la gana. Després un d’aquells frankfurts regalimant ketchup i mostassa i impaciència de sentir guitarres i veus; davant el Casino de l’Aliança. La gent ja s’hi aplega. No cal patir perquè les entrades estan numerades. Serem a dalt, al galliner. Antònia Font. Lamparetes. Feia dos anys que no tocaven en directe. Cinc del darrer disc de cançons originals. Se’ls tenia ganes. Hi seran fins dissabte. Van començar el dijous dia 28 d’abril. Grans moments que ens han fet passar: aquí.

Els mallorquins tocaran voltats de tot de llums de tauleta de nit. Lamparetes. Fàcil. El teatret és ple a reventar. Hi ha aquell caliu d’humanitat barrejat amb l’olor de la fusta. A vegades de vellut. Comencen puntuals. El quintet desgrana el disc nou amb precisió concisa. Una d’aquells regals per l’oïda. Els periodistes curts d’espai als papers diran allò del món oníric de N’Oliver. Allò de l’univers particularíssim. Senzillament una manera d’entendre la música, com una altra, amb lletres que reblen el clau poètic des d’on sorgeixen sense massa escarafalls. Complicadíssim per tant d’orgànic com resulta.

No s’hi encanten amb la posada de llarg. Els mallorquins ataquen aquestes noves llumenetes sense massa canvis del disc original. Dos moments: el preciós solo de flauta de Clint Eastwood al disc per la Catalina Roig, aquí és N’Oliver qui el grata a la seva guitarra. L’altra moment, el final de Es far de ses salines, molt més esborronador en directe que no pas gravat. Per la resta, els Font saben que el que toca ara és donar a conèixer el nounat i compleix amb professioanlitat i anant per feina. Sona bé. Flueix. No em cansaria mai de Els canons de Navarone

Venint el que ve després, però, s’entén que les noves cançons les hagin deixat rodolar, només. Antònia Font és un grup de directe. I cal que això consti en totes les actes. Tampoc no entenc aquesta mania de fer concerts als teatres sense canviar-ne el format. Vesteix més? Potser sí. Però això d’aixecar-se de les butaques per fer una mica de ballaruga queda artificial de totes, totes. No no ens hi entrentindrem que fer de mestre-tites no ens escau. Queda dit, però.

Ho tornem a dir. Antònia Font s’ha de veure una nit d’estiu amb una birra a la mà. Una d’aquelles birres mal tirades, que et transita per les entranyes com un lluert desensinistrat i t’ho desgavella tot. Gaudir de la nit embolicada amb la seva particular sensibilitat, deixar-s’hi abduir, no escoltar, entrar-hi i barrejar-s’hi. Amb el so una mica embrutit per allò d’estar sota els estels. En bona companyia. Comentant la jugada. Ser-hi per escoltar. No inventen res. Teclats, bateria, baix, guitarra i veu. Més vell que l’anar a peu. Això i una llengua que es veu que fa segles que se’ns mor, però com dóna de sí, la punyetera.

No ho diuen però nosaltres ho sabem. Ara comença el concert. Si fa un moment han sonat reflexes damunt tots els vidres d’un edifici, ara ja sonen les cançons que tens i sents: amb els tímpans i amb amb la maquinària cardíaca. Que és com es fa això de l’exercici d’escoltador professional. Ara sí, la gent vol entrar-hi. Amb el xiquet nou, per allò dels ossets de vidre, per allò dels ditets de grans d’arròs, s’escolta assegut, ara però, la vida compta per cantar, per esgargamellar-se, per participar-hi. I és clar, hi ha aquells silencis damunt l’escenari perquè a baix, la sala demana guerra.

 I no res, que es revela que hi tornen, que hi són. Que han tornat. Això i que s’Astronauta rimador és encara un espectacle de llum i de color catàrtic i total. Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries. Potser no tant, però sí, se’ls enyorava, senyors. I així que el darrer esclafit de mans posa el punt final, dos hores llargues d’arquejar els llavis i bramar, buf!, ja busquem on poder tornar-hi. I jo què sé.

UNA GATA DAMUNT EL LINÒLEUM

Era juliol però semblava el començament de tot. Era juliol però semblava aquell plegar de llibres i pupitres i plumiers i arrambar mobles per cremar-los. Unes llumetes, ara vermella, ara groga, ara blava i tornem-hi vermella, penjaven d’arbre a arbre, flanquejant el públic. Com si fos una revetlla. La bona. La de Sant Joan.

Tot plegat a la segona Aula Magna de la Universitat de Barcelona –la primera n’és el bar- els jardins de la institució. Bona idea això d’obrir-los a les “barceloneses” i els “barcelonesos”. Per cinquè any, els vespres de juliol. La gent, asseguda a terra. Vaig fer tard. Em vaig quedar dret. Vaig haver de cedir una millor visibilitat a dues senyores d’edat, calculo que perfectament podien haver estat nòvies dels encofradors de la Sagrada Família. “Vostè és tan alt…”.

A l’escenari, la Maria Coma. I potser sí que també era com un començament. Perquè ella hi presentava el seu primer disc. Linòleum. I nosaltres, és clar, el volíem sentir. S’hi posaren. I el temps va deixar de ser de tot menys xafogós. Flotàvem tots. La intensitat semàntica d’aquest “sentir” va començar a repartir cops de puny entre la concurrència. Anàvem avisats que això podia passar. Necessitàvem que passés.

Amb una guitarra, un baix i una bateria, s’han fet coses molt grans; però canviant la guitarra pels teclats, també s’en poden fer de grosses. La Maria n’era conscient i ens ho va recordar. És difícil trepitjar el terra que ha parat al disc? Difícil si hi entrem amb el cap brut d’idees preconcebudes. Cal deixar-se anar. Com a la sorra de la platja, hi ha molts bocins de tot a les cançons de la Maria. Generosa en afanys. Àvida de volar i descobrir. Un disc per anar acaronant a poc a poc. Ric.

Pel directe, però, va saber-se escudar, com he dit, amb un baix i una guitarra. I així, fins i tot els gats que hi sortien, treien una mica més les ungles que al disc. Però només el just. Qui mana és aquesta preciosa veu que ens agombola. Professional. Sense vacil•lar. Tendra sibil•la de cabell recollit posant-se a tot arreu…

Queia el vespre i la gent en demanava més. Es va estirar amb un parell de bisos. Va dir que lamentava no portar suficient cedés per poder vendre. Queia el vespre i la nit s’enfilaria. Ho feia al ritme invisible de l’heura que feia de teló de fons natural on els músics repartien cançons. Ho feia la nit, ho feia l’heura i ho farà la Maria Coma. S’ha de seguir. S’enfilarà. Acarona la notes al piano i les acarona a la veu. S’enfilarà. Era juliol però semblava el començament de tot. És el començament de tot. Entreu-hi. Endinseu-vos-hi.

DÓNA’M LA MÀ

Aquests dies, tot just a les beceroles, beceroles, del recital que estic preparant amb un guitarrista a partir dels meus poemes, la figura de l’Ovidi Montllor se m’ha fet present. Per tots aquells que pugem a un escenari, ja sigui a actuar a dir poemes o a cantar i que no ens resignem a que ens donin gat per llebre, l’Ovidi és molt més que un referent.

L’Ovidi era, no era, ÉS, un dels grans artistes que han donat els Països Catalans. Costa trobar algú que se sàpiga situar tant bé en un escenari, que sàpiga explicar tant bé les seves cançons, els nombrosíssim poemes que musicà i va dir amb aquella veu única, envejable, fascinant. Algú que tingui un domini del seu cos, movent les mans, la mirada…

Aquests dies, més que mai, el teu record, la teva veu, m’acompanya mentre remeno poemes i escolto els primers acords que els vestiran, Ovidi. No t’ho oblidem, no perquè no puguem, sinó perquè no ens ho podem permetre.