QUE HO GUARDA TOT DE LA PLUJA

PISCIS

Voldria explicar-te les meves noves paraules
i estimar-te tant com aprenia a fer-ho.
Enderrocar els murs que anomena el poeta
i retrobar, un proper matí, les teves mans.

Cisellar inèdites síl·labes per ofrenar-te-les
i creure que ha estat cert però fugisser
l’encant que vas apropar-me.

                                               Sé que no han de ser els teus ulls
                                               els que em sentiran parlar i partir
                                               i m’ajudaran a crear l’estoig
                                               que ho guarda tot de la pluja.

                                               Malgrat la nit adient a les tènues imatges
                                               no vull l’arribada a recorregudes ribes.
                                               El camí no sap de retorns
                                               ni les meves síl·labes del fre melangiós
                                               del que ja reposa, sense ressurrecció,
                                               en un endomassat sepulcre.

                                                                               Marta Pessarrodona

Del llibre Setembre 30. Els llibres del les Quatre Estacions. Barcelona, 1969.

LA VIDA NO ÉS POESIA

La vida no és poesía y además ésta tiene sus limitaciones; date cuenta de que el número de experiencias que rescata la poesía es muy escaso y, en todo caso, no hay razón para pensar que no fueron mejores las no contadas… Se trata de dar al poema una realidad objetiva que no está en función de lo que en él se dice, sino de lo que en él está ocurriendo. Yo creo incluso que cuando el poeta pretende hablar en tanto que él mismo, está hablando de sí según se imagina, no según es. La voz que habla en el poema no tiene otra realidad que la que puede tener la de un personaje de una novela, aunque se parezca mucho, mucho a la del propio poeta.

                                                                                         Jaime Gil de Biedma

UN DEURE DESCONEGUT

De vegades et trobes poemes que t’hagués agradat escriure a tu. Si estan escrits en una altra llengua que no és la teva, però que domines i entens, sempre pots intentar traduir-lo.

Considero que traduir del castellà sempre és un exercici una mica gratuït, però també penso que la traducció és la manera més profunda que tenim de llegir un text , de desgranar-ne l’estructura interna per tal de refer-lo en la llengua que ets.

També una manera com una altra de passar l’estona un vespre de dissabte.

Amor

La meva manera d’estimar-te és senzilla:
t’abraço molt fort
com si hi tingués una mica de justícia al cor
i amb el meu cos te la pogués fer arribar.

Quan t’esbullo els cabells
sé que hi tinc una cosa bonica entre les mans.

I no sé què més dir-te. Jo només vull
estar en pau amb tu i estar en pau
amb un un deure desconegut
que a voltes pesa també endins el cor.

                                                  Antonio Gamoneda

Aquí teniu el poema original 

UN POEMA NO S’EXPLICA

Encara amb el regust dolcíssim de l’actuació a l’Horiginal (gràcies a tots els que vau venir), trobo una reflexió massa ajustada perquè sigui necessari afegir-hi res més.

“Un poema no s’explica; és a dir, les seves paraules no són canviables per unes altres, el seu cant no pot ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges que comporta, perquè justament la seva comesa és dur el lector més enllà d’elles, pel camí d’una veu insubstituïble. Davant un poema, ni un crític ni l’autor mateix no sabrien sinó, des de fora, comparar els resultats presents amb els que en el curs del treball de composició han estat possibles; o en matèria més interessant, esbossar i valorar els accidents de vida exterior o profunda que precediren la concepció, que potser la determinaren”.

(Carles Riba a la segona edició de les Elegies de Bierville. Barcelona, 1949)

POTSER SÍ

“La literatura no és res més que les històries d’homes aïllats, sobrepassats per tot allò que els envolta i que, intentant donar forma a tot el que hi ha al seu voltant, es veuen forçats al canvi mentre interactuen amb els esdeveniments i coneixen una dona”.

                                                                                                           James Ellroy

UN FIL

MATÍ AL BAR

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

                                                       Francesc Parcerisas. L’edat d’or