UN XIUXIUEIG BASTA

 


UN DE SOL

 

Hi ha les tardes xardoroses.                               

L’horitzó saturat de cigales.        

Els camps de blat rapats al zero.

El sol penjat molt amunt per un brivall.

Hi ha els teus pits diminuts        

dibuixats dins el vestit estampat.

Floretes verdes. Olor de vainilla.

El teu somriure quan t’acotxes.

El teu somriure quan els torno a descobrir

en aquella festa universitària.    

Fa moltes tardes d’això.

Els xiquets són a nedar a l’estany.

T’acostes per darrere i em mires.

Escric a la cuina perquè no fa tanta calda.

Fa olor de cafè tot just fet.

No és necessari que diguem res.

T’aixeques la faldilla.

Torno a creure en les teves cuixes.

Jo sempre he cregut en les teves cuixes.  

Crec en la teva cintura.

Crec en els teus llavis.

I un xiuxiueig basta.

Un xiuxiueig per trobar el punt exacte

on anit vam tornar a l’amor

que no vam fer per peresa

o perquè estàvem massa cansats.

Un xiuxiueig basta.

Un xiuxiueig.

Un de sol.

Basta.

 

 
 
Alejandro R. Zemeckis (Versió de David Figueres del castellà)

foto

EL GUST DE SANG BORRATXA DELS SEUS LLAVIS

Motius

Has escrit barallant-te amb la pena,
o per aprendre a creure’t un moment,
fugitiu, ruïnós, de la més alta sort,
i saber com t’enganya.
                                   Has escrit per salvar
el gust tacat de móres dels seus llavis,
o per estar més sol, o per no caure
en l’humiliació de l’esperança.

Has alabat la música, el tabac,
les roses, la peresa.
                              Has escrit
perquè et fa por morir, per ser més lliure,
per odi, per diners i per orgull.

El vers és un amic que et dóna temps,
i avui, si vols, encara et mentirà.
Fes-li dir que l’olor de la vida morta
és un perfum brillant de pins i sal
que t’envia la mar -la mar de dins.

Digues que el sol vomita a l’altra mar
un crepuscle metàl·lic i pudent,
que l’eco fantasmal de les onades
fa tremolar la nit igual que un blues.
Escriu sols t’importa
un racó verinós de la memòria:
el gust de sang borratxa dels seus llavis.

                                                   Pere Rovira (La mar de dins)

 

GRAVAT A L’ÀNIMA

Començo l’any amb bones lectures. Aquestes festes m’ha acompanyat Narcís Comadira i  l’exquisida prosa de les seves Marques de foc. Els poemes i els dies. 

Com sempre, amb aquella habitual humilitat mofeta, Comadira ens dóna a llegir no res “un llibre d’encàrrec”, i com aquell qui no vol la cosa, ens planta davant els nostres nassos una lliçó magistral de com llegir poesia. Potser m’hi extengui més endavant quan l’hagi acabat de pair com pertoca.

Ara com ara, en copio un fragment de la introducció que de fet podríem dir que n’és el pinyol mateix de tot el volum.

“Quan un poema et queda  gravat a l’ànima amb una marca de foc es fa difícil oblidar-lo. Et segueix sempre més. I alguna cosa d’aquest poema acaba sortint algun dia en algun poema que escrius. És el diàleg amb els morts. Els poetes conversem amb els poetes que ens han precedit i, a vegades, més aviat poques, amb algun contemporani. Els fem presents en la nostra vida i la seva energia passa a la nostra llengua, quan traduïm, i a la nostra veu lírica i la modifica. I encara un altra cosa. Nosaltres també modifiquem aquell sentit originari quan donem la nostra llengua i la nostra veu a un altre poeta”.

Així sia.      

        

BORDALLS MENUTS

Estim els meus i escric amb l’esperança
de no esperar res pus del que hem patit.
Tothom té dret a un tros de paper escrit;
tothom té dret a podrir-se en la terra.

Els arbres vells treuen bordalls menuts.

                                         Damià Huguet. Del llibre De traus badats (1979)

Fotografia: La Roca Foradada. Prades (Baix Camp)

OMPLINT DE SAL LES PETJADES

EN TI

 

En la sombra de tu nombre

es donde yo me encuentro mejor.

Escondido entre tu pelo,

resguardado entre tus manos.

A salvo cerca de tu sonrisa.

Si levanto la cabeza

solamente es para ver el mar

y sus lamentos lejanos

llevando a otras islas

el rumor de nuestro amor abierto.

No quiero irme nunca de ti

ni que tu de mi te alejes,

aunque sepa que es ley de vida

                                                                                               que el amor perezca

                                                                                               y llegue hasta la playa

                                                                                               solo la espuma de los días buenos,

                                                                                               llenando de sal las pisadas,

                                                                                               de nuestro caminar desnudo y lento.


                                                                                              Alejandro R. Zemeckis

PERQUÈ HI HA MOLT

ENTRE TU Y YO

Sin ningún tipo de duda,
entre tu y yo,
nunca existió nada parecido
al aburrimiento.
Enzarzados en el amor
furioso que establecimos,
no tuvimos tiempo
para nada más como
no fuera descubrirnos
piel a piel quiénes no éramos.
                                          Siempre dejamos
                                          las derivas conyugales
                                          para mucho más tarde.
                                          Para entendernos: 
                                          ni tu me acompañaste nunca
                                          a comprar unos zapatos,
                                          ni yo jamás te ayudé a escoger
                                          un regalo para tu madre.
                                          Por eso ahora, 
                                          que convivimos ya
                                          con otras personas
                                          que nos aman tanto o más
                                          y son felices los recuerdos
                                          de ese entonces,
                                          se nos aparecen
                                          con una tristeza muy triste
                                          todas esas parejas
                                          que en unos meses de ser dos,
                                          ya muestran semblantes mustios
                                          y discuten en el supermercado
                                          que tipo de lechuga deben comprar.
                                          Me gusta saber, cuando nos vemos,
                                          que todavía no hemos aprendido
                                          a despreciar aquel breve
                                          destello de luz en los ojos
                                          del otro, para tan solo
                                          sonreír y hacernos validar
                                          el amor que lleva otro nombre
                                          que ya no es el tuyo
                                          que ya no es el mío
                                          y satisfacer la verdad sincera
                                          que entre nosotros ya no hay nada
                                          porque hay mucho.

                                                                                       Alejandro R. Zemeckis

QUE EM QUEDEN PER PERDRE

MIEDO

Tengo miedo de haberme enamorado
del amor y no de ti.
De haber sido otra vez esclavo
de ese latir desbocado del cuerpo
buscando la primera sonrisa,
los primeros ojos,
las primeras piernas
por los que volver a poner
cara de imbécil y dejar
de dormir por las noches.
                                           Te quise como nadie nunca lo hará.
                                           Eso lo sabes y lo sabrás siempre.
                                           Pero me aguarda nerviosa
                                           una duda honda y pesada
                                           cuando ahora, que vuelvo a amar,
                                           la misma cara de imbécil
                                           y tus labios y los de ella,
                                           se confunden y se estorban
                                           en ese enorme recuerdo de todos
                                           los amores que no he ganado
                                           y de tantos que me quedan por perder.

                                                                                    Alejandro R. Zemeckis

EL QUE LA HABITA

MUERTE EN EL OLVIDO

Yo sé que existo porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla 
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
—oscuro, torpe, malo— el que la habita… 

                     Ángel González

Una petita joia La palabra en el aire  , la col·laboració de Pedro Guerra  i el poeta asturià Ángel González. El disc inclou poemes dits pel propi poeta sense cap acompanyament musical i les versions musicades de Guerra.

Aquí podeu escoltar el poema que us transcrit en la veu del propi González i aquí  escoltar bona part del disc.

Aquí els textos sense música.

Que el gaudiu!