Assumim la veu

assumiras

Parlar de la llibertat, segons com, pot ser parlar de tot o parlar de no re. Sempre hi ha, xeringa de silicona semàntica en mà, aquells que es dediquen a injectar en els mots més o menys sagrats, la seva ració de superficialitat per deixar la definició més pura, en un mot eixorc apte per lluir-lo només en una samarreta qualsevol. Sense aroma de lluita. Sense aroma de combat.

Passa però, que els mots, no són propietat de ningú. I a vegades, només a vegades, la conjunció dels astres o aneu a saber què, fa que siguin majoria els que volen tornar a fer servir les paraules amb el seu significat més íntim. Més veritable. Més sincer. Aquelles definicions que no caduquen mai perquè no hi ha hagut cap filòleg que les hagi sabut fixar en un diccionari de manera completa. Les definicions que s’han de buscar sota les llambordes. Entre somriures. Entre llençols.

Ahir, a la Llibreria Calders, del barri de Sant Antoni de Barcelona, hi hagué un d’aquests cops d’estat on unes quantes persones, uns quants ciutadans, uns quants estimadors de la lletra, s’ajunten per dir que no, que encara és possible treure llustre d’aquelles paraules que ens han fet i ens han de fer.

Feia mesos que un home lliure i apassionat, Pau Vadell, de qui no fa ni una setmana, en un altre temple de la llibertat com és l’Horiginal, havíem festejat el primer any de les Adia edicions, ens va proposar a trenta-tres veus d’escriure un poema sobre la llibertat. El recull havia de sortir abans del nou de novembre.

Potser sí que en unes altres circumstàncies, aquesta llibertat, hagués estat tintada de tot un mosaic de matisos més ampli, però estant en el moment polític on ens trobem, a punt d’aconseguir ser lliures, si més no, d’un estat que dir-ne de pandereta és insultar als fabricants d’aquest il·lustre instrument de percussió, el convit esdevingué trenta-tres maneres de cridar, de xisclar, de deixar més que clar, que som ara i aquí, catalans del sud, del nord, de l’oest i de l’est. I que ho volem ser en un estat propi. Tot, absolutament tot, nostre.

L’antologia titulada Assumiràs la veu, títol manllevat dels versos de l’Estellés, aplegà a la Calders, amb besos i arraps, doncs, una bona representació d’aquests afaiçonadors de versos que afegiren, al poema imprès, la petjada de la seva veu. Els amics de la Terrícola, els inductors, ens deixaren participar d’aquesta bella iniciativa tan plena de llum. Màrius Serra, verbívor com ell sol, actuà com a mestre de cerimònies. La il·lustració de la portada és del Jordi Borràs.

Misael Alerm, Mireia Calafell, Míriam Cano, David Caño, Enric Casasses, David Jou, Maria Antònia Massanet, Carles Morell, Jaume Pérez Montaner (en la veu d’Enric Sanç), Jaume C. Pons Alorda, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte i el cronista, fórem els conjurats per fer retrunyir dins les parets d’aquesta antiga fàbrica de fer botons, els versos que havíem anat enfilant sabedors que caminàvem, amb aquest petit però immens acte, al costat de tantes i tantes persones que lluiten, lluitaven i lluitaran, per fer d’aquest país el millor país del món. Ho deia en Vadell al pròleg: “La cultura, i en ella l’escriptura, ha d’estar al costat del poble”. Amén.

No seria just deixar fora els qui també hi han participat i que no van poder ser a Barcelona: Vicenç Altaió, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Antoni Canu, Antoni Clapés, Hilari de Cara, Francesc Garriga, Anna Gual, Manel Marí, PereJoan Martorell, Dolors Miquel, Bernat Nadal, Joan Navarro, Vinyet Panyella, Lucia Petrelli, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Marc Romera i Carles Sanuy.

Amb aquesta humil aportació i em penso que parlo per boca de tots els antologats, no fem altra cosa que afegir-nos aquest poble alegre i combatiu que tot ho podrà, el pròxim dia nou de novembre i cada dia. Assumint la veu, ens fem baula, i us proposem a vosaltres també de fer-vos-en corrent a la llibreria per tal de delir-vos d’aquests versos. Tots junts hem d’assumir la veu. Tots junts hem d’assumir la Llibertat. Ara i sempre.

Montserrat Abelló, un adéu

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)

La Quercus Pyrenaica, una ruta amb btt per les Muntanyes de Prades

Ja deu fer uns quants anys que a mon germà li ballava pel cap fer una ruta amb bicicleta de muntanya. Bomber voluntari com és al parc de Prades (Baix Camp), coneix perfectament el territori. Obro parèntesi. Potser no és el lloc ni el moment, però no em puc estar de dir que espero que quan tinguem un estat, les reivindicacions d’aquest col·lectiu deixat de la mà de déu administració rere administració, siguin escoltades i tingudes en compte. Tanco parèntesi.

La història dels Figueras –jo vaig catalanitzar-me el cognom ja fa uns anys- probablement comenci amb la repoblació de la Catalunya Nova a les Muntanyes de Prades. Encara que això no ho puc demostrar. Els documents més antics que tinc, daten del 1776. Tot i que el primer parent del qual tinc dades oficials són del 1807.

Els Figueras venim d’Albarca, al Priorat. L’església dedicada a Sant Vicenç, donà uns quants Vicenç Figueras. Això de perpetuar els noms masculins de generació en generació ara ens pot semblar una cosa renyoca, però m’imagino que llavors, era la manera que es tenia de lligar una nissaga a un lloc concret.

Amb l’altra branca de la meva família paterna, els Escuté, passa el mateix.Només que en aquest cas és el nom de Salvador és el que s’anà transmetent. L’origen és el mateix: l’església de Sant Salvador a Rojals, on foren batejats; tot i que originàriament havien nascut a El Pinetell, poble de la Conca de Barberà avui abandonat i que ara forma part de Montblanc. Encara, si anem remuntant a través dels Escuté –la meva àvia paterna era la Maria Escuté i Boqué-, ens trobarem que els Boqué vénen de Mont-ral. Concretament de Cal Capità.

Aquesta digressió ve a tomb pel fet que, finalment, aquest dissabte que ve, a les 12 del migdia, a l’Ajuntament de Prades, es presentarà oficialment aquella idea una mica de bomber –permeteu-me el xist- on el meu germà va posar la banya.

La Quercus Pyrenaica, que pren el nom del nom científic del roure reboll, espècie que a Catalunya només creix a la zona de Prades, és una magnífica manera de conèixer una zona que abraça les comarques del Baix Camp, Conca de Barberà, Alt Camp i Priorat, a cop de pedal. Una ruta circular amb btt que comença i acaba al poble de Prades.

Aquests darrers mesos hem estat treballant –ell dalt de la bicicleta i jo fent de Comunity Manager de pa sucat amb oli, s’entén- perquè tothom que volgués descobrir la bellesa dels paisatges que ens han fet, ho pogués fer en les millors condicions possibles i sobretot que gaudís tant com hem gaudit nosaltres d’aquesta escenografia natural única que ens ha acompanyat generació a generació.

Greixeu la vostra bicicleta, ajusteu-vos el casc, ompliu els bidons d’aigua. Tot es mou quan ens movem i no hi ha pàtria més sentida que la de la felicitat.

Cap altre desig no tenim que entre alzines i roures, sapigueu ser també vosaltres, ciutadans de la Quercus Pyrenaica i de la felicitat en forma de paisatges que hi podreu trobar, feu-nos cas.