Els dies i les dones

M’ACLAME A TU

M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante al jorn, al matí il·lumimat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre la nit il·luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada.

Seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn a la pàtria,
tot esquinçant l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i an arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaven sempre.

                                                         Vicent Andrés Estellés