Pler de llengües

Ahir vaig estar a punt d’engegar una filípica contra la Lídia Heredia dels Matins de TV3 perquè, en anunciar un concert, va dir “jota” a la castellana. Què me’n va privar, a mi, que em costa tan poc treure el Santcristo gros? El DCVB, que en diferencia el so (seria un cas com coure=nom vs coure=verb o valent=adj vs valent=gerundi?). Vegeu-ho.

Ja em tens capcot i capficat i si no ets contorsionista costa molt tenir el cap al mateix temps cot i ficat. Capcot perquè entre les meves amistats mallorquines i ebrenques sempre ha predominat la creença que la jota va néixer aquí i que els aragonesos ens l’han presa com ens prengueren la franja de Ponent. Però si el mateix Joan Veny s’hi ha interessat i troba testimonis d’una pronúncia queada (cota), ho sento pels amics balladors de cotes.

I capficat per la imprecisió que es troba al DCVB, fruit de la llegenda urbana que atribueix al castellà una homogeneïtat derivada de la seva pretesa simplicitat. És imprecís referir-se a “un” so de la jota castellana, com si no tingués geopronúncies.

Insatisfet, doncs, em plantejo esbrinar si és normal que es mantingui la pronúncia interferida o això només s’explica per la nostra supeditació lingüística (Fabra dixit, Conversa 133). I la resposta me la dóna la mateixa TV3 que m’ha capcotat (neologisme que significaria estar capcot per cabòries amb la cota) i capficat: en la crònica d’aquest concert que ahir anunciava, avui surten diverses veus emprant el nom de la dansa. Com?

És interessant constatar que la majoria ho diuen amb la nostra fricativa, ningú amb queada. També és interessant que els integrants del grup que intervé al final (Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries), en parlar amb el periodista ho diuen amb fonètica nostrada, en canvi en interpretar la cançó (minut 2’02”) ho diuen a la castellana, probablement per reflectir fidelment els usos antics. Finalment, la constatació més engrescadora (podem ser un país normal, si ens ho proposem) la dóna l’intèrpret Eliseo Parra, presentat a la notícia com a un castellà renovador de la música ibèrica, que explica al periodista el seu punt de vista en un bell catalanesc, dient jota a la catalana.

Us haig de confessar que m’he enamorat un xic de la cota…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!