Avui, a l’assemblea d’Òmnium Cultural, li he dit en públic al president que cada vegada que diu “tots i totes” em molesta i, amb la brevetat a què m’he vist obligat, li he intentat transmetre que és un tema de sexisme (em molesta l’apartheid dels que diuen que volen “visibilitzar” les dones) i de dignitat nacional.
El primer argument el trobareu desenvolupat en un conjunt de pàgines i articles impulsats pel GELA sota l’autoritat moral de na Carme Junyent o en un article meu que hi tinc.
El tema de la dignitat, en canvi, té relació amb la supeditació nacional que evidencia aquest “tots i totes” (no el pleonasme de gènere en general), en la mesura que mata el tothom. Per la mateixa raó que en catanyol no hi pot haver els pronoms en i hi o el femení dues, o sigui que el castellà no en té equivalents, en catanyol no es pot dir tothom.
En general, els del llenguatge políticament correcte (basat en la presumpció de culpabilitat) poden imaginar que dient pares i mares són més respectuosos que els que empren el genèric pares. A mi em sembla que són sexistes. Fins ací, opinem. Però en el cas de tots, si tu no ets capaç d’entendre que és genèric, tens el mot tothom, que no presenta cap dubte a una persona mínimament formada.
I aquí ve el drama del catanyol. Si en comptes de ser una colònia espanyola fóssim colònia britànica, en tenir l’anglès everybody i everyone, a cap cap hi cabria l’opció de dir “tots i totes”. Fins i tot ho sap el traductor de Google:que en castellà es veu obligat a fer-ho per aproximació.
Costarà molts anys revertir les bajanades que van impulsar primordialment ICV-Els Verds (que tenen el cinisme ofensiu de no fer-se dir ICV-Els Verds-Les Verdes) però, mentre no arriba el dia que tornem a poder parlar normalment en català sense que els sexistes de l’apartheid femení ens acusin de patriarcals, salveu-me el tothom, si us plau…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!