Avui la Carme Junyent fa una aportació valenta que denuncia l’engany en què les nostres autoritats s’han esforçat a viure i a fer-nos viure, sobre les proporcions de català vehicular que realment es donen a la majoria de centres. Llegiu-ho abans de seguir, si us plau. Es titula El 25%.
Un dels elements de la denúncia és que hi ha molts mestres que tenen assignada una assignatura no lingüística que ha de ser vehiculada en català i no ho fan. Són mestres que oficialment estan capacitats per fer-ho perquè tenen el reciclatge. Però els venç l’egoisme del mínim esforç o realment no se senten segurs per fer la classe en català (és un peix que es mossega la cua, perquè mentre no comencin, cometent errors, no aniran agafant la fluïdesa per acabar sense cometre errors: fent i desfent aprèn l’aprenent).
La meva aportació d’avui és sobre la meva experiència personal. Quina és la meva explicació de l’actitud d’aquests mestres? Simplement, que els han regalat el reciclatge. És una opinió que es basa en la comprovadíssima voluntat de les autoritats d’enganyar-se fabricant tota mena de miratges (enquestes dissenyades per amagar la realitat, proves de revàlida que se sap que s’administren amb ajudes…). Però també en una experiència personal.
A finals dels anys 80, un company del Departament de Filologia Catalana em va dir que s’havia compromès a fer de president d’uns tribunals de reciclatge (presidents sempre designats entre professors universitaris), però n’hi havia un que li coincidia amb un altre compromís. Em va demanar que l’hi substituís, bo i prometent-me que no havia de patir, que tot estava molt ben organitzat i que el meu paper només era de presidir-ho per vetllar que tot anés com havia d’anar. A més, no era lluny, en una ciutat del Vallès Oriental…
Tenia raó. Em vaig trobar assegut en una cadira, envoltat de gent que sobreeixien amabilitat per tal que no m’hagués de preocupar per res, ni repartir papers, ni respondre preguntes dels examinats, ni… Allà, assegut, decorativament. Fins que…
Fins que va arribar l’hora de fer el dictat i, amb gran sorpresa meva, un professor que s’havia adreçat a mi en un col·loquial barceloní força depurat va començar a dictar en un valencià lliure d’apitxament que hauria regalat les meves orelles si no fos que creava una situació sense cap sentit: examinands castellanoparlants en una localitat oriental a qui es feia fer un dictat pronunciat en la modalitat més allunyada de la seva.
Vaig aixecar-me, vaig dir a la professora que ja el faria jo, el dictat i vaig permetre’m, fins i tot, de no destacar les eles geminades, per no donar-los la feina feta.
No em varen cridar mai més a presidir cap tribunal de reciclatge. Imagino que a algú li va estranyar que els resultats del dictat en aquell tribunal estiguessin molt per sota de la mitjana. La meva comprensió posterior de tota la facècia que vaig viure és que el muntatge pretenia segellar amb l’aval de les universitats una pantomima gràcies a la qual la xifra de professors reciclats i de classes vehiculades en català no parava de créixer a les estadístiques oficials.
Per això la denúncia de la Dra. Carme Junyent a mi no m’ha vingut de nou. Com no li hauria de venir de nou a cap persona que es pregunti com pot ser que el català sigui cada cop més difícil de sentir entre els joves si fossin certes les estadístiques oficials i merescudes les medalles que les autoritats es van posant els uns als altres, a imatge i semblança dels mariscals soviètics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!