Pler de llengües

Reflexions sobre el gaudi del multilingüisme, pensant en la nostra República

30 de juliol de 2017
0 comentaris

Banalitzar

Una de les desqualificacions habituals en els debats polítics és la de banalitzar X. En vull parlar perquè avui he sabut al twitter que l’Empar Moliner ha estat acusada de banalitzar l’homofòbia (al Marroc) en comparar-la amb la catalanofòbia (a Espanya):

TOVALLONS NEGRES 15.000 persones

L’acusació de banalitzar és una de les més greus que et pot fer un comissari maccarthista del pensament políticament correcte, però en el fons implica molta més incorrecció política que la que combat. En vull parlar, però em caldrà un cert camí per arribar-hi.

El llenguatge té sempre diversos nivells comunicatius (verbals o no). Un d’aquests nivells és el dels implícits, de què molt sovint no som conscients.

Per exemple, si jo adverteixo els meus treballadors “No cal que us digui que demà és especialment important que tothom sigui molt puntual.”, en sentit literal (ignorant l’implícit) m’ho podria estalviar: no cal. En realitat, sempre que diem que no cal que diguem volem dir que desgraciadament hi ha algun gamarús que encara no ha interioritzat aquesta ordre i el missatge implícit és que se la juga de debò.

Un cas molt sabut d’implícit és el del però que sol tancar la introducció a un missatge negatiu com “Ja sabeu que jo no sóc X però Y”, on X pot ser racista, masclista, anti(sionista|clerical|americà), (catalan|hom|andr|xen)òfob, etc. L’implícit en aquest cas és “comparteixo el prejudici Y amb la gent que són X, però pobres de vosaltres que m’acuseu a mi de ser X”. Ens comparem nosaltres mateixos amb els malalts d’alguna fòbia però ens n’excloem.

I hem arribat a les comparacions, que són el pas necessari per a entendre perquè qui banalitza més és qui acusa de banalitzar.

Anècdota personal: a finals del segle XX, vaig visitar A Cruña amb la meva família. Hi vam dinar en un restaurant. Un bon home ens va voler felicitar per uns vailets que menjaven amb tanta fruïció, tan polidament i sense aixecar-se constantment de la taula per a fastiguejar la resta de comensals. Havia passat abans. El que no havia passat és que tot seguit hi afegís (tot això, en castellà), que quina llàstima que els pares no fossin tan educats com els fills (com si els fills s’eduquessin per generació espontània) atès que en un establiment públic els parlàvem en català.

Vaig tenir una reacció que encara avui considero afortunada (coneixent-me com em conec): li vaig demanar si a una família anglesa que hagués dinat amb als seus fills parlant-se entre ells en anglès també els hauria considerat maleducats.

La resposta em serà molt útil ara: “Home, no em compararà vostè el català amb l’anglès, oi?”, i la meva tot seguit: “és vostè qui les compara quan respecta el dret d’un anglòfon a emprar la seva llengua fora del seu país i no respecta el meu justament perquè sóc català; les està comparant i en treu la conclusió que una de les dues llengües és superior a l’altra i que els parlants d’una de les dues llengües tenen uns drets que no tenen els altres”. Li vaig intentar fer entendre que la seva actitud era racista i aquí es va acabar tot, perquè l’home, uns dels 999 bilions d’antifranquistes que hi va haver a Espanya, no podia en conseqüència de cap manera ser racista.

Vull destacar aquesta idea: “no comparis” vol dir “la comparació vàlida és la meva, contrària a la teva”. Posem un exemple futbolístic: “Home, no em comparis el Barça de Guardiola amb el del Tata Martino”. Aquesta frase significa “aquest tema està tancat i és innegociable: per a mi el Barça de Guardiola és infinitament (sup|inf)erior al del Tata i passem al tema següent”. Previsiblement, l’altre no acceptarà l’implícit i ho rebatrà, excepte si el pontificador és l’amo de l’empresa i justament el volies veure per a demanar-li un augment de sou…

Hem arribat al punt on cal puntualitzar que no nego pas que es pugui banalitzar (en el sentit de trivialitzar; francòfils, no ho confongueu amb divulgar) un tema, una idea, la causa que lluita contra una injustícia. Per exemple, els trumpistes intenten banalitzar el perill del canvi climàtic per si mateix.

Però el problema el tenim, com en el cas que origina aquest escrit, amb algú que ha comparat dues injústicies o dues causes i ha rebut de valent. Al darrere hi ha el conflicte latent que tot defensor d’una causa justa té amb tots els que, segons ell, perden el temps defensant qualsevol altra causa que no és la seva. Intenteu fer dialogar un militant de GreenPace amb un d’Amnistia Internacional sobre les penes que caldria imposar per un determinat crim ecològic. Aneu augmentant la importància del crim i en un  moment o altre apareixerà la pena de mort i la contradicció entre dues escales de prioritats. Les contradiccions ens fan avançar si les sabem gestionar.

Jo, per exemple, he perdut moltes vegades temps intentant raonar amb els comercials de totes les ONGs sense fronteres que capten clients a la Pça Catalunya de BCN. En pocs minuts es posa en evidència que sí que en tenen, de fronteres, i no només les lingüístiques; però aquesta evidència no cap entre els seus raonaments, i menys encara la derivada que, en imposar-me les seves fronteres lingüístiques, es converteixen en agents de l’imperialisme.

Ens hi anem acostant: qui acusa de banalitzar sovint considera que la causa que troba que ha estat banalitzada és infinitament més important que l’altra amb què s’ha comparat.

“Si compares A i B amb C, estàs banalitzant C” és una manera de banalitzar A i B. Si algú troba que donar a la lluita contra la pena de mort la mateixa importància que la lluita pel medi ambient o contra la corrupció és una manera de banalitzar la pena de mort està proclamant que les altres dues causes no són tan importants com la primera (i s’hi pot estar d’acord o no, però això no treu que qui acusa de banalitzar està banalitzant).

En el cas en qüestió, pot ser també que els detractors de l’exímia Moliner pateixin, a més, un prejudici racista subjacent pel fet d’haver fet ella referència a Espanya en contraposició al Marroc: a qui se li acut comparar aquests dos estats!

A mi hi ha una d’aquestes acusacions de banalitzar que em dol personalment. És quan empro el terme “genocidi lingüístic” (que no m’he pas inventat jo) i m’ho rebutgen persones que consideren que només es pot parlar de genocidi quan hi ha l’extinció física d’un poble (o l’intent), especialment (o exclusivament) la «Xoà o shoah». Fins i tot n’hi ha que neguen que el Samudaripen o holocaust gitano es pugui definir com a genocidi, o que s’incloguin en el concepte les atrocitats de Turquia contra kurds i armenis. Segons la Convention on the Prevention and Punishment of the Crime of Genocide [Adopted by Resolution 260 (III) A of the United Nations General Assembly on 9 December 1948] hi ha altres supòsits, com els relatius als pobles originals a Austràlia (no es van exterminar físicament la majoria dels pobles).

En el moment que algú objecta com a banalització contra l’ús del terme genocidi per a referir-se a exterminis diferents del que ell mateix reconeix amb aquest terme, aquest algú està banalitzant tots els altres exterminis, siguin físics o ètnics. El que més manca en aquest cas és l’empatia de posar-se en el lloc de les persones condemnades a la mort física o com a poble i pensar que respondria un mateix davant d’aquest trilema:

a) exterminarem físicament el 80% del vostre poble amb un gran sofriment per als que morin i també per als supervivents, però el 20% restant podrà fer perviure la vostra concepció del món, les vostres tradicions, la vostra llengua, la vostra religió;

b) us proveirem amb aliments enverinats i el 100% dels vostres moriran, juntament amb la vostra concepció del món, les vostres tradicions, la vostra llengua, la vostra religió; però no patireu gens ni veureu patir els vostres éssers estimats;

c) no matarem ningú del vostre poble, però us prendrem cada fill que tingueu i el donarem en adopció a famílies caucàsiques que no els ensenyaran res de  la vostra concepció del món, les vostres tradicions, la vostra llengua, la vostra religió; patireu el dolor de la separació, però els vostres fills tindran una vida que nosaltres considerem molt superior a la que vosaltres els podríeu donar.

Tots tres supòsits entren dins del concepte de genocidi de les NU:

a) correspon a l’Holocaust de jueus i gitanos i a les accions de Turquia contra armenis o kurds;

b) és el que practiquen els terratinents desforestadors a l’Amazònia i

c) és un dels que ha practicat el govern d’Austràlia contra els pobles originals (la generació perduda).

 

Aquest darrer duu implícit el genocidi lingüístic.

¿De veritat que hem de triar quina modalitat de genocidi preferiríem? ¿De veritat que és pitjor matar els cossos d’un poble que l’ànima d’aquest poble?

¿De veritat que hi ha crims que són més criminals que d’altres?

Potser que, en comptes d’acusar l’Empar de banalitzar l’homofòbia, ens posem junts a treballar contra totes les formes d’odi i de supremacisme, perquè combatent-ne un no estem pas abandonant els altres, estem combatent-los tots al mateix temps, estem extirpant l’afany de discriminar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!