Vull un Obama valencià
M’arriben les cròniques de les amistats de Nova York. Ahir van anar a votar convençuts, il·lusionats i amb esperança. La nit ha estat plena d’alegria i celebració. Hui despertaran amb la boca plena de somriures.
Han trobat algú a qui confiar el seu govern. I que els hi ha tornat -sobretot després de l’estafa de l’any 2000- la possibilitat de creure en la democràcia. Algú que promet canvis reals, amb propostes raonables per millorar la justícia social i el respecte a totes les varietats de ciutadans que té el país. Algú que ha aconseguit mobilitzar les persones com feia molts molts anys que no ho feia ningú.
Han pogut votar amb ganes, tenint l’opció molt clara, i en acabar, s’han sentit satisfets del que han triat.
A mi m’agradaria poder experimentar el mateix algun dia.
Però per això caldria un Obama valencià.
I em sembla que això és demanar massa.
Un, de tant en tant ve per aquí de visita, però no et puc donar pistes. I l’altre, respon a les inicials A.L.T.
Mentre la democràcia al nostre país continue segrestada pels partits polítics, com diria aquell savi grec, més fàcil serà que a la vellesa comencem a córrer. Ara no m’en-recorde qui ho va dir, potser un dels set savis grecs Soló, però tant s’hi val, la dita és ben certa. El context és una cosa així: A la vellesa s’hi poden aprendre moltes coses, això no obstant, serà molt més fàcil comencin a córrer tots els iaios. Salut i bon dia.
Uei, xica!! Què no en tens prou amb Jorgito Alarte? És que ho voleu tot, me cague en Judes!!!
😉
És conya, però ens acabes de donar una idea per a un post que ja t’avance: no podem perdre l’oremus amb aquest xicot, que si, que provoca grans adhesions, però que ací seria del PP. Del PP de Piqué, del PP de Ruiz Gallardón, però del PP. Això no es pot perdre mai de vista. Cal tenir en compte que la més greu acusació que se li ha fet a Obama en la campanya electoral és que era socialista. A nosaltres se’ns entoixa que la voluntat de canvi per tal d’oblidar i deixar enrere l’actual president, George Bush, ha desviat al personal de la perspectiva adient. El temps, en tot cas, dirà.
Et comprenc Apòstata i et diria que jo demane el mateix. El que passa és que ja sóc majoret i recorde que mon pare (allà pels inicis del valencianisme, durant la transició) patia moltíssim per mi.
Sempre em deia: Batiste, no gastes recurssos en els valencians, els valencians no t’ho agrairan mai, és més, si poden et fotran. Això que vols de defensar la llengua i demés, estaria molt bé a qualsevol altre lloc del món, però ací….
….mira fill, ser valencià es una desgràcia com qualsevol altra i a nosaltres “ens ha tocat”
En fí carinyet! que tenia més raó que un sant, el pobre!
José Martí, un cubà d’origen català, parlant dels EE.UU., deia: “Conec molt bé al monstre per què he viscut a les seues entranyes”. No té sentit …
Però Fidel va dir del mateix País: “En casa de Joana, es iqual que mane ella, que la seua germana”.