Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 30 d'agost de 2008

Un any

Aquests dies fa un any. Van ser moments molt durs, i porte setmanes rememorant-los nit i dia, a estones, perquè la ment va per lliure i porta els records quan menys t’ho esperes.

El més complicat, però, va arribar més tard. Tornar a arrancar, fer camí dia a dia, ja sola, aprendre a encetar una vida diferent, incorporar persones noves, comprovar com algunes altres s’allunyaven – perquè la meua pesència feia més evident l’absència de qui ja no hi és, supose. Alçar-me cada matí – tot un repte les primeres setmanes. Trobar il·lusions o simplement subsistir com podia, segons el dia. Escoltar el Llach una vegada i una altra, sense pensar en res més. Somriure de tot cor, i sorprendre’m per poder fer-ho, ja més endavant.

Em sembla mentida que ja hagen passat tants dies. O no. Per una part, sembla ahir, tot recent. Per una altra, em sorprenc de tot el que he pogut viure en aquest temps. Sense oblidar, mai, però passant pàgina.

I ara, encara més que quan van ser triades a mena de comiat, em resulten absolutament encertades les paraules de Miquel Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Ja sé que no és la primera volta que pose aquesta imatge. Però em sembla que continua expressant molt bé el que vull dir.)



  1. Queda el record. El vostre, que ja no te’l podrà robar ningú mai. Aquells mesos i aquells anys són i seran sempre teus. I saps també que et queda molta gent que t’estimem des de la distància encara…

  2. Sempre m’ha sorprés la teva força, i més encara quan et vaig veure alçar-te ara fa un any, i defensar la vida amb tot el que estava al teu abast…
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent