Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 19 de maig de 2006

Tant se val d’on venim?

El concert de Serrat d’anit (sí, m’agrada Serrat, què passa?) va començar amb l’escenari il·luminat de blau-grana i les primeres notes de l’himne del Barça. Ha estat la cançó “namber uan” de la setmana, això segur. I, per tant, han estat molts els que han dit allò de “tant se val d’on venim, si del sud o del nord…”.
Però, ho diuen per dir o perquè ho pensen de veritat? I no parle ja d’un altre continent, simplement de les comarques del sud. Perquè si és veritat que som una mateixa cosa, bla, bla, bla… per què més sovint del que voldria em sembla que se’ns mira amb una espècie de condescendència beatífica? Sí, com si els barcelonins pensaren “pobrets, els valencianets, què macus”. Això, o fem gràcia per pseudo-exòtics, que no sé què és pitjor. I al final, és estrany el dia en el que no m’he sentit quasi obligada a justificar per què visc al nord si sóc del sud. I s’intensifica així la convicció personal de què visc, com qui diu, en una mena d’exili polític i de què he d’estar donant les gràcies continuament. I a la llarga, això em farta.



  1. És cert el que dius, a mi també em farta que, cada cop que puge per ahí dalt, i en ser que dic res ja em tinguen catalogat com a "valencianet". No sempre, és clar (i les bellíssimes excepcions han arribat a ser bons amics), però de perdonavides generals condescendents amb els del tròpic me n’he trobat a grapats… Un cas: En l’any 95 vaig pujar per primera vegada amb la meua colla gegantera a Catalunya. Un poblet de les comarques de Girona… Vaja, a València també tenen gegants; els hauran tret de les falles… Em vaig acostar i li vaig explicar a la senyora que allò bramava per a què ho escoltàrem ben escoltat que els vàrem expandir nosaltres, els gegants i que a la meua comarca no hi ha falles. No hi ha res com la informació de primera mà per destruir ignoràncies… Però el millor estava per arribar. Per la nit, vàrem estar parlant amb un grup de gent "teòricament conscienciada" d’aquell poble, i un servidor, això mai, sense canviar de dialecte…

    Quan ja portàvem una bona estona va i em solta un: Ei, podries parlar-nos en Valencià, que és molt exòtic… i els altres a dir que sí! "Mera", a partir d’eixe moment no vaig ser jo… què havia fet en la mitja hora anterior? Vaig pegar la volta i me’n vaig anar. Entre això i que, on anàvem només ens donaven per sopar que pa amb tomata… quant de tòpic, per favor…

    El sud només és sud pels que miren des d’un nord.

  2. Però no tindrem una mica de culpa els valencianets i el nostre complexe d’inferioritat? O no venim a quí a plorar-los? Que esperem realment dels catalans? A mi, només arribar una nit un barceloní em deia ‘ tu eres pseudocatalana, no?’.. ejem, jo no soc pseudo res perdone. Això ho deia mentre em parlava castellà ( a mi únicament) perquè supose que el meu català no l’identificava com a tal. Entre això i el ‘pobreta valencianeta, però que li passa al teu poble que són uns fatxes?,’ … jo… he desistit d’ubicar-me. 🙂

  3. criatures! no fileu tan prim, sapieu riure-vos de vosaltres mateixos (de nosaltres tots i totes), i el pa amb tomaca ben bo que esta. Ara, com una xulla torra, res, teniu tota la rao.

Respon a esclafamuntanyes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent