Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Simple casualitat?

L’E. llegia moltíssim. Jo també llegia molt (des que ella no hi és, no tant, però vaig recuperant el ritme poquet a poquet). Normalment anàvem per lliure: cadascuna llegia una cosa i li explicava a l’altra allò més interessant.

Però si el llibre era bo de debó, aleshores esperàvem a acabar-lo, se’l llegia l’altra i després el comentàvem conjuntament, de manera informal, d’una sentada o durant dies, quan ens venia al cap.

L’últim llibre que vam llegir juntes va ser ‘To Kill a Mockingbird‘ (Matar un rossinyol), del ja vaig parlar aleshores, al mes de juliol.

Com que la possibilitat de compartir la bona literatura és una de les (moltíssimes) coses que trobe a faltar, he decidit mirar d’omplir aquest buit apuntant-me a un dels clubs de lectura que fan les biblioteques de Barcelona, en concret al de novel·la en anglés que es fa a la Bonnemaison.

Hui he anat a recollir el primer llibre, que comentarem d’ací un mes. I quin és?
‘To Kill a Mockingbird‘!

Quants milions de llibres hi ha al món? Per què em retrobe ara amb aquest mateix? És una simple casualitat, un missatge subliminal del destí o una broma macabra? He decidit, per salut mental, descartar la tercera opció. Però em costa d’empassar que siga només casualitat.

Jo no he cregut mai en la predestinació, però comence a dubtar, i molt. Sobretot ara que, amb tot el que m’està passant, podria arribar a creure que un ase vola si m’ho argumenten mínimament. Quan descobreixes que la ciència i l’estima no són omnipotents, que hi ha persones que són éssers depravats, i que es paguen 800 euros al mes per trasters de quinze metres quatrats amb finestra però sense cuina, creure en la predestinació tampoc no és gran cosa.

El que no acabe de tindre clar és què vol dir-me el destí. Ni si a més de la coincidència de llibres he d’analitzar encara més detalladament el títol del llibre (qui és el rossinyol en aquest cas?). Siga com siga, el tema em té ben desconcertada.



  1. De coincidències en trobo força a la vida i algunes, com la teva, són més que casualitats. Quan me les trobo al davant hi penso, hi dono voltes i m´entesto en trobar allò què deuen voler dir. Quasi sempre l´intent és fallit però el que tinc clar és no són perquè sí.

  2. Jo ja fa temps que em miro les casualitats d’una altra manera. He tingut ratxes de casualitats encadenades unes amb altres, en moments de canvi, o de reflexió, que et fan pensar d’una altra manera. Fa poc en vaig parlar al bloc. I aquesta teoria de la sincronicitat de la qual parla la Marta, i que també en parlava al seu bloc, i el comentari següent, que parla de Jung, són també una altra casualitat, perquè fa just uns dies, en un capítol de Doctor en Alaska, el personatge del Chris, el locutor de ràdio, que sempre ha sigut una mica il.luminat, arrel d’una sèrie de coses que li passaven en aquell capítol recorria justament a la teoria de la sincronicitat de Jung. És interessant, a mi m’agrada molt trobar lligams entre fets casuals i mirar de buscar-hi un sentit (que normalment no trobo).

Respon a Marta Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent