RTVV RIP (i si la redacció s’haguera rebotat abans?)
Se’m barreja l’emoció de veure una vintena de persones -dels quasi 1.300 que seran acomiadats, els altres on són, si no és molt preguntar?- ocupant el plató de l’informatiu megàfon en mà, al més pur estil sindicalista radical, amb els records del que era treballar allà fa ja més de deu anys.
No diré ara que hi estic d’acord amb l’ERO com a manera de fer (tampoc no vull que se’m tireu al coll), però crec que és poc defensable que entre tots -recordeu, als empleats públics els paguem entre tots- mantinguem a tanta gent per a fer la televisió que fan.
Que la culpa no serà d’ells, sinó dels que manen, que clar, si diuen que has de dir que la terra és plana, què hi faràs. A veure si t’has de jugar la hipoteca de l’apartament per recordar quatre principis periodístics, tu, deixa’t de mandangues i aprofitem que tenim horari de 8 a 3 i la vesprada lliure, i demà serà un altre dia.
Evidentment que els màxims culpables són els de dalt, i els de més amunt. Però potser -sobretot en informatius, als programes la cosa és d’una altra manera- si no hagueren trobat tants escrives al dictat sinó periodistes de veritat, potser només, potser, no s’hauria arribat fins on som ara.
I no ho dic per dir. Jo hi vaig estar allà. 30 mesos. I me’n vaig anar. Mai tornaré a tenir un horari i un sou com els que tenia allí. Mai. Però voleu dir, que s’ho val? Que s’ho valia? Que era això el que teníeu en ment quan somiàveu amb fer-vos periodistes?
Alguns al·legaran que s’han quedat tots aquests anys perquè si alguna cosa ha(via) de canviar, s’ha(via) de fer des de dins. I em consta que alguns ho han intentat. La majoria, però, han estat allà perquè ja els hi estava bé. Perquè -no em pregunteu com- havien aconseguit acallar la consciència i formar part del joc. O perquè són dels que van entrar a dit en una de les tantes fornades d’enxufats que ja sabien al que venien, i tan contents.
Tan de bo un dia tornem a tindre la tele que ens mereixem. La que hi havia fins ara no ho era. La que tindrem a partir d’ara, encara menys, segur. Però em tem que és massa tard per atorgar credibilitat a les queixes d’alguns.
Torne a preguntar: a banda de la vintena que han ocupat el plató, on són ara mateix els quasi 1.300 treballadors que seran acomiadats? Acotant el cap i/o fent la pilota a vés a saber qui a veure si hi ha sort i encara són dels que es salven?
PS: Mentrestant, la ‘casa’ té la santa barra de seguir anunciant a la web un programa per cercar feina. Coses de la ironia fina.
En fi, que no m’agrada l’esport de clavar claus per la cabota, però m’encantaria sentir que algú, des de dintre, fa una autocrítica com la que tu fas. No és suficient lamentar-se. I per cert, ara què…?
Salut!
I la responsabilitat que tenim cada valencià respecte al nostre estimat País Valencià.
Com tu dius, on són la resta dels 1300 empleats que seran acomiadats?
On eren quan l’informatiu s’assemblava més al NODO que no a una televisió seriosa?
I on estem els valencians?
Potser han actuat massa tard, justet quan ja està clar que no ténen res a perdre, però jo faig un crida a la unió i la solidaritat entre els treballadors, no ens llançem pedres entre nosaltres, no fotem!
Jo només vaig conéixer gent molt contenta de treballar en un lloc tan “important” i tan guai i, clar, tan ben pagat i amb tan poca feina. Periodistes?
Hi havia qui tenia algunes opinions sobre el periodisme, però en la tasca diària tothom acceptava que tenien de seguir les instruccions de l’empresa, foren aquestes les que foren. Llibertat personal en el seu treball periodístic? Cap. Normes bàsiques del periodisme? Cap. Deontologia professional? Açò què és?
A, i aquestes actituds ja es donaven quan l’empresa era del PSOE, que tenia molt clar que l’empresa era d’ells i no pas pública.
Periodistes exercint la professió? En RTVV no han hagut mai.
Jo tampoc no havia tingut mai un treball tan ben pagat i amb tan poc esforç. No havia treballat mai en un mitjà públic i al poc em vaig adonar que allò no podia ser. (Per mi fou un problema greu per tindre una cultura política d’esquerres on l’Estat i els servicis públics eren bàsics. De fet em vaig anar per això) I no podia ser ja amb el PSOE!