Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Ràbia continguda

La reacció de la mare d’una amiga meua, que és d’Alberic (on té parada la línia 1 del metro de València), en conèixer la notícia de l’accident ha sigut la de tants usuaris d’aquests trens: això es veia vindre.

És cert que ningú s’esperava ni es podia imaginar una tragèdia així, però sí que es sabia que l’estat dels trens era lamentable. I si es sabia, per què no s’ha fet res?

Ja sé que no tindré respostes, ni a aquesta pregunta, ni a les raons reals del sinistre, que probablement amagaran darrere ‘cúmuls de circumstàncies’ i ‘errades humanes’. Fins i tot si és cert, no ens ho creurem. Però tampoc podrem fer res.

Feia molt que no anava a València, i precisament acabe de passar allí quatre dies. Havia tornat trista per la imatge que m’he emportat (i de la que parlaré amb detall un altre dia). La sensació general de què s’està fent una ciutat adreçada als turistes i no per a la gent que hi viu s’intessifica amb aquesta tragèdia.

Si arribes a València amb un vaixell de regates, tot sembla anar perfecte. Per als que ens movem en transport públic, ja s’ha vist fins a quin límit es pot arribar.

I el pitjor és la impotència, la sensació de què res no canvia i que en lloc de millorar de mica en mica, es va a pitjor de manera inexorable. Tot plegat, massa trist per posar-ho en paraules.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent