Quin estrés!
Em fa la impresió que tinc el bloc mig abandonat. Però és que no done l’abast. Això d’haver-me de guanyar les garrofes com a freelance, i rapidet perquè no sé quan hauré de canviar de casa i enfrontar-me a un munt de despeses, em té totalment atrapada.
Per veure què és el que més m’agrada, omplir-me la butxaca i en previsió de què alguna de les coses que porte entre mans puga deixar de ser estable, he acceptat tres feines diferents. Dues periodístiques, una a un mitjà digital sobre medi ambient que m’agrada força, i una altra que és probablement de les coses més friquis que he fet mai. L’apòstata desficiosa és la corresponsal (temporal, si més no) a Catalunya d’una revista madrilenya sobre balls de saló. Sí, sí, com ho sentiu. Jo que no tinc ni idea de tango, vals ni salsa, escric unes parrafades estupendes sobre el tema. I faig fotos dels mindundis ben engominats durant les competicions. Tot un món per descobrir.
I a més, faig traduccions. I al final del dia tinc un cansament i una esquizofrènia considerables. Ara, també em va bé mantenir-me ocupada en aquests moments. Això em deixa menys temps per rebolcar-me en el fang. Tot i que cada dia hi ha com a mínim una estoneta per fer-ho, que també fa falta. Dic jo.
Vigila no et facis un embolic i enviis notes dels balls als de medi ambient i denuncies ecológiques a "los bailarines" 😀
De vegades jo també penso "qui m´ho havia de dir" que al 2007, en comptes de fer allò que era l´esperable o projectat, estaria fent qualsevol cosa inimaginable en un altre moment. És la vida i sempre intento tastar-hi alguna cosa de bo.
estrella
txa-txa-txa. Je, je, je, ho trobo divertit!