Publicat el 3 de setembre de 2008
Primera conseqüència personal de la crisi…
Una de les revistes per les que he escrit els darrers mesos tanca la paradeta. Que els números no quadren, m’han dit. Que no hi ha prou publicitat i ni tan sols saben com tornaran el crèdit que havien demanat – la cosa es va posar en marxa ara fa un any. I adéu.
No era la feina de la meua vida. No m’entusiasmava el tema, tot i que n’he aprés força en aquest temps. Però ha fet el seu paper, i el lloguer de molts mesos ha eixit d’aquelles col·laboracions.
Així doncs, no és que em lamente en excés. El que em fa por és que puga passar el mateix amb els altres ‘clients’ (no m’acostume a veure’m com a ‘empresària’)… Ai.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
ja feia temps que seguisc el teu bloc però no sabia que et dedicaves a escriure en revistes…. eres periodista??
Si et serveix de consol la meva mare, arrel de la crisi, ha estat “acomiadada” o “ajusticiada” o “regulada” (com diuen els economistes) després de 32 anys treballant i sent fidel a la mateixa empresa. Al carrer, JA NO ENS CALS! HEM D’ABARATIR DESPESES! AL CARRER!!! I INDEMNITZACIÓ, LA MÍNIMA!
Això és la vida. Això és la societat que alguns han creat. Quina barra, i els sindicats? Algú els ha pagat bé, no?
Salut i força