Plaga de separacions
Diuen que el setembre és el moment de l’any en què més gent es separa,
després d’aprofitar les vacances per comprovar que les coses no van bé.
Enguany la plaga comença més prompte: en tres dies m’han arribat notícies de dues amigues que m’aprecie molt, tot i la distància, i les dues amb la mateixa novetat. S’han separat.
Fa uns anys la C. parlava amb il·lusió de la decisió d’anar-se’n a un altre país europeu i començar una nova vida amb una altra C. Es van casar i tot (bé, l’equivalent civil que tenen allà per dues dones), i estaven tan contentes. Ara tot s’acaba, i la C. ha de plantejar-se què fer, si tornar al seu país o quedar-se allà on ha viscut els últims anys i on tant li ha costat aprendre la llengua i fer-se amics…
La B. ha estat parella del F. des de fa segles. Des de sempre, diria jo. Crec que no li he conegut cap altra parella, i fa molts anys que la conec. També es van casar. Ara, començada la trentena, també han partit peres. I ve, sense poder evitar-ho, allò de replantejar-se on es va equivocar, què fer a partir d’ara, com enfrontar la vida tota sola si no recorda ja com era viure sense ell…
A totes dues, molta força i molta sort per superar aquestes setmanes difícils.
A la resta d’amics i coneguts: escolteu, estimeu-vos molt, que amb dues separacions per any ja en tinc prou!
I a tots els demés, una reflexió general: la C. i la B. són de les poques persones que conec que s’han casat, i mireu el que ha passat. Voleu dir que el matrimoni no crea una pressió afegida que acaba complicant massa les coses? Dic jo, no ho sé.
A mi, sempre que he acabat una relació (o la relació ha acabat amb mi) he aprofitat per retrobar-me i totes aquestes parides que diuen. Són parides… però coi.. quanta veritat!
… que crea una tensió afegida. Nosaltres hi hem estat pensant, a casar-nos, i ens fa recança per aquesta qüestió. I és que gent que fa anys i panys que viu en parella, es case i, acte seguit, se separen… Si més no, és curiós, i per pensar-s’ho.
Ja és difícil separar les peres que nomès penjen d’un mateix arbre, mai han estat unides.
Doncs el cas es complica quan les parelles tenen un xiquet/a i poc després es separen, suposo que no aguanten la gimcama diària de feina/xiquet/parella/vidaprivada i peten. Enguany dos, també.
Jo no crec en el matrimoni. I per això m’ofusca tant que les celebracions pel matrimoni gai deixin un regust de "ja ho tenim tot". És a dir, per tenir els mateixos drets, hem de ser com toca? No podríem establir altres tipus de lligams no tan caducs i inoperants com el matrimoni? He dit