Pessimisme a mil veus
Molt emotiu, el concert d’homenatge a Ovidi Montllor. Emotiu i trist. Impressiona que es reunisca tanta gent per recordar-lo. Però impressiona encara més la que, al meu parer, ha estat la nota dominant en bona part dels discursos de la nit: des que Ovidi se’n va anar de vacances, les coses han empitjorat. Sobretot al País Valencià. Governa el PP, fins i tot a l’Ajuntament d’Alcoi. Consistori i Generalitat s’han negat a participar en aquest any d’homenatge a Ovidi perquè deu anys són massa pocs, diuen. Desgavell urbanístic, acadèmies pseudo-lingüístiques, negació de la cultura, ciment sobre fosses republicanes… i un etcétera interminable i cada vegada més llarg.
Però el que més m’ha arribat a l’ànima ha estat la lletra que han afegit els alcoians Verdcel a la cançó que Ovidi va dedicar al seu (meu) poble. Canviar la glorieta i el cantó Pinyó per centres comercials de multinacionals i un hotel rural a un parc natural il·lustra, malauradament, una realitat que sovint vull oblidar per mantenir intactes els records d’infantesa.
Tantes afirmacions, cruels en tant que certes, m’han portat al pessimisme.
Alguns intenten lluitar amb la veu i la guitarra. Jo ja no sé si tinc ganes de buscar les meues armes.
Hi ha moltes maneres de veure una mateixa realitat, a mi aquest vespre al Palau m’ha semblat veure-hi més inconformisme que no pas pessimisme. Sí, des de molts punts de vista les coses han empitjorat, però som un munt de gent que no ens conformem amb el que ens dónen i treballem per canviar-ho. I aquesta és l’arma que tenim tots, la voluntat de canviar allò que és injust i no ens agrada; no cal buscar-ne cap altra.