Apòstata desficiosa

Ja sé que sembla un tòpic, però no, aquest apunt no és com les notícies que fan TV3 o Canal 9 cada any en aquesta época per omplir temps. Aquest any és de veritat. No trobe els ànims per alçar-me del llit cada matí, les hores a la feina són més llargues que mai, arriba el cap de setmana i en lloc de pensar en les hores lliures que tinc, un gran cronòmetre descomptant els segons que resten fins al dilluns m’ocupa tot el cervell.
I no em trec del cap la idea de què es deu poder viure d’una altra manera, sense horaris ni estrés, però deu ser que no sóc prou llesta ni prou valenta per saber com fer-ho… Un desastre.

I sostenible. I sense exèrcit. Amb polítics intel·ligents. Sense corrupció ni nepotisme.

Per somniar…

(Podeu completar la llista amb els vostres desitjos als comentaris, si voleu).

No he vist acabar el partit i per tant no he esperat a veure qui signava la realització televisiva del Gamper a TV3. Però siga qui siga, s’ha lluït. Càmera general gairebé tota l’estona, panoràmica cap ací i cap allà, sense oferir cap detall. Ni tan sols per les repeticions, que deu ser un concepte en vies d’extinció si fem cas a l’escàs ús que n’han fet. Per exemple, en el quart gol, no tenien un altre angle des del qual mostrar com es recuperava la pilota quasi sobre la línia abans de passar-li-la a Saviola? I com això, tot.
Serà que Mediapro ha fitxat els bons realitzadors de futbol per als partits que emetran altres cadenes? Que encara són de vacances? O és això el que hem de partir tota la temporada?
Això sí, encara gràcies que han abandonat la idea de la càmera aèria aquella que tants diners va costar i que sembla que ningú sabia fer servir.

Acaba, per fi, una nit d’insomni. Després d’una estona de malsons, que ja s’han convertit en habituals en les nits d’estiu (per la calor, vull pensar), m’he desvetllat fa unes hores. I m’he dedicat a somniar desperta. Com fer això, i això altre, he cercat informació per encetar nous projectes professionals, he muntat castells en l’aire que ara, en les hores en què la resta d’habitats dels voltants són també desperts, encara es mantenen en peu. Si més no, com a idees que van prenent forma definida.
En lloc de maleir el rellotge i donar voltes al llit, he passejat per la casa i per la xarxa, i he vist el despertar de la ciutat des de la finestra.
Supose que en unes hores el cansament em farà recordar la nit i desitjaré haver pogut tindre un repós tranquil. Però ara mateix, estic contenta d’haver-li furtat hores al son.

Anit es va fer el pregó de les festes del Campello, a l’Alacantí. Jo només vaig veure una estoneta, en anar a buscar a ma tia, que estava en primera fila i es va engolir l’acte senceret. Dels seus comentaris i del que jo vaig escoltar resulta un relat que posa els pèls de punta.
L’alcalde (per cert, del PP) va ser el primer en interevenir, en valencià. Pitades immediates per part de turistes madrilenys, i comentaris del tipus “o habla en castellano o que le peguen un tiro”.
Més tard, l’actuació en castellà de l’humorista Jhonny García (qui deu ser aquest home?) amb moments inolvidables. Per exemple, comparava la situació a les escoles d’ara amb la disciplina que es tenia quan ell era xiquet, quan tots recitaven allò de “flores a Maria”. Va demanar al públic que recordaren aquells moments i ho recitaren, de nou, tots junts. I sí, sí, en un acte borreguil, bona part de l’audiència va seguir l’oració.
L’últim que vaig escoltar, just abans de marxar, deia més o menys així: “Ahora en las escuelas estudian idiomas, que está muy bien. Porque claro, antes en España todos hablábamos castellano y nos entendíamos perfectamente. Pero ahora, no. Ahora los gallegos dicen boas noites, y los catalanes bona nit, y así no hay quien se aclare si no estudia idiomas”.
I el públic reia, molt.

Amb una hora de retard respecte a l’horari previst he arribat aquest matí a l’aeroport de l’Altet. La visió des de l’aire és desoladora. Hi ha, sens dubte, moltes més grues que arbres en un entorn marró, molt marró, i polsós. Potser és que ho idealitze quan fa temps que no hi vinc, però hui m’ha semblat més sec, trist, buit i erm que mai. Això sí, amb moltes més urbanitzacions amb piscina. I ací i allà, unes taques verdes molt ben definides, amb tant de color que el contrast les feia semblar de mentida, com pintades.

A l’arribada a l’aeroport, un gran grup de turistes britànics carregats amb bastons de golf.

I, una vegada més, el regust amarg en constatar que no tinc la sensació de tornar a casa.

Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. I jo em pregunte què et queda quan desapareix el paisatge i et furten l’espai.

La reacció de la mare d’una amiga meua, que és d’Alberic (on té parada la línia 1 del metro de València), en conèixer la notícia de l’accident ha sigut la de tants usuaris d’aquests trens: això es veia vindre.

És cert que ningú s’esperava ni es podia imaginar una tragèdia així, però sí que es sabia que l’estat dels trens era lamentable. I si es sabia, per què no s’ha fet res?

Ja sé que no tindré respostes, ni a aquesta pregunta, ni a les raons reals del sinistre, que probablement amagaran darrere ‘cúmuls de circumstàncies’ i ‘errades humanes’. Fins i tot si és cert, no ens ho creurem. Però tampoc podrem fer res.

Feia molt que no anava a València, i precisament acabe de passar allí quatre dies. Havia tornat trista per la imatge que m’he emportat (i de la que parlaré amb detall un altre dia). La sensació general de què s’està fent una ciutat adreçada als turistes i no per a la gent que hi viu s’intessifica amb aquesta tragèdia.

Si arribes a València amb un vaixell de regates, tot sembla anar perfecte. Per als que ens movem en transport públic, ja s’ha vist fins a quin límit es pot arribar.

I el pitjor és la impotència, la sensació de què res no canvia i que en lloc de millorar de mica en mica, es va a pitjor de manera inexorable. Tot plegat, massa trist per posar-ho en paraules.

Al llarg del cap de setmana he escoltat la ‘notícia’ de la primera demanda de separació d’un matrimoni de dos homes. I l’encapçalen dient que es nota que els homosexuals ja han arribat a la plena ‘normalitat’ perquè no només es casen, sinó que es separen, demanen pensions i discuteixen sobre la custòdia dels gossos. Doncs que perdonin els senyors periodistes que han redactat la notícia, però a mi no em sembla normal, per dos motius.
Per una banda, no em sembla normal entrar en les intimitats d’una demanda de separació de qualsevol persona.
Però, sobretot, no em sembla un signe de ‘normalitat’ que aquest tema siga notícia, ni que es destaque que el marit d’un jutge de l’audiència nacional siga euskaldun (em jugue el coll a què l’estupor seria molt menor si es parlara dels orígens i llengua de la seua dona), ni que les edicions locals dels diaris continuen destacant el primer casament gai de cada comarca.
Sé que molta gent no hi estarà d’acord, i em diran que és l’etapa que s’ha de passar per arribar a la vertadera ‘tolerància’ i ‘acceptació’, i que la visibilitat és tan necessària, encara que siga d’aquesta manera i tot això.
Però a mi m’agradaria pensar que la normalitat és una altra cosa. Que és, per exemple, deixar de servir com a elements anecdòtics d’un telenotícies de cap de setmana, que ningú ja no et mire com a un mico de circ si vas de la mà amb la teva parella pel carrer i no sentir-te d’alguna manera en l’obligació de fer un comunicat públic cada vegada que coneixes gent nova, o idiota per no fer-ho.
Però probablement tot això és demanar massa.

A un portaveu d’e-cristians (una agupació de catòlics) li acaben de donar un temps desmesurat (més del doble que a la seva "oponent", Pilar Rahola – i m’estalvie les consideracions sobre la tria del personatge) en La 2 per poder explicar perquè s’oposen a l’estatut.
Entre d’altres, estan compungits perquè el text no fa diferències entre el matrimoni convencional (on diuen, a més, que s’hauria d’especificar que ha d’haver-hi fidelitat) sinó que dóna suport a tot tipus de parelles, sense distincions. Tampoc els agrada que s’hi incloga una perspectiva de gènere, ni que es contemple el dret a una mort digna. I el que més els preocupa és que s’especifique que l’escola pública ha de ser laica i que perillen les subvencions a centres religiosos doctrinaris.
Vist així, venien ganes de votar sí.

La vista des del menjador de casa és una pancarta publicitària. Normalment ni me n’adone si és de cotxes, de Martini o d’uns grans magatzems, però hui l’han canviada i l’he vista mentre dinava.

L’eslògan del PSC, i en castellà. Primer no m’ho creia. Però sí, sí, és així.

Sí gana Cataluña (sí, ho heu llegit bé, amb Ñ). No gana el PP.

No ho entenc. Si la pròpia campanya de l’estatut la fan en espanyol, qui es pot creure res del que diuen sobre defensar la llengua? I no visc a un barri amb ampla immigració andalusa i/o sud-americana, que podria donar certa raó de ser al canvi idiomàtic. Això passa a Barcelona ciutat, a tocar de Poble Nou.

Crec que hauré de baixar la persiana si vull menjar en pau d’ací al dia del referèndum.

Quan arribes a l’aeroport Charles de Gaulle de París, el més habitual és agafar el RER (una mena de tren de rodalies) per anar al centre de la ciutat. L’estació està dins mateix de l’aeroport i tot està molt ben indicat – i no pots evitar fer comparacions amb El Prat, Manises o l’Altet -, però no tot és tan bonic com ho pinten.

A l’estació hi ha tot de màquines per comprar el bitllet, amb cues bastant llargues. Així que sense pensar-hi més, et poses a la cua. Comences a notar que la gent passa més temps del que esperes comprant el bitllet, o intentant-ho. I quan per fi et toca el torn, entens el perquè de l’espera. Un cartell molt petit especifica que NOMÉS accepten targetes franceses!!!!! D’entrada no t’ho creus i proves amb la teua targeta. Continues sense poder creure-t’ho i proves amb una altra targeta. Però res, és ben cert: o tens una targeta bancària francesa o no pots comprar el bitllet a la màquina i et toca anar a fer cua a la taquilla.

Intente pensar la que s’armaria si això passara ací… i la imaginació no em dóna per a tant.

Ma “agüela” (la dona no se sent identificada amb el terme “àvia” i “iaia” estava reservat per la meua besàvia que encara era viva quan jo vaig nàixer) és digna de tot un estudi sociolingüístic del que passa a les comarques del sud. Nascuda a Castalla, criada a Ibi, resident a diversos masos de la zona durant molts anys, i des de fa uns trenta anys veïna d’Alcoi, disposa d’un vocabulari genuí i exquisit que ja voldria jo haver portat de sèrie. Però, ai, les coses no són com abans, i els nous temps tot ho canvien.
Ella sempre havia dit “aixeta” al mecanisme per on surt l’aigua (ella diu “auia”, que sona molt més bonic), però des que al lavabo li van posar un “monomando”, té claríssim que allò es diu “grifo” i l’altra paraula només s’aplica a l’aixeta del pati, que sí que s’ha d’enroscar i desenroscar. No és un cas únic. Algú m’ha dit que a la seua família, més al sud, passa una cosa semblant amb el rovell de l’ou, que per meravelles de la ciència ara ha passat a dir-se “iema”.
La cosa no depén només de la modernitat de l’objecte, sinó també de l’interlocutor. Així, a ma mare li diu “eixuga’t amb la tovallola”, i a mi i als meus cosins, “seca’t amb la toalla”.
Com ha arribat ella a aquestes conclusions d’idoneïtat de registre és per a mi un misteri. Supose que mirar la tele hores i hores, i encara més des que les cames no la deixen anar a passejar, té bona part de culpa, sobretot si tenim en compte que no ha pogut veure TV3 perquè al seu barri mai ha arribat el senyal amb nitidesa i ara, a més, han desconnectat el repetidor analògic. Nodrint-se de TV1 i Canal 9, no és d’estranyar que pense que els joves parlem mig en castellà, o només en castellà.
Quan en deixa anar alguna de les seues, se li encenen les ninetes dels ulls i es justifica: “això es deia abans”. I a mi m’entendreix i em posa trista.

Aquest vídeo -podeu anar directament al minut 5:20- és absolutament aclaridor sobre la idea de país, nació i estat que té el senyor Joan Imbècil Pla (que perdonen els que se senten ofesos per aquesta lleugera modificació en el nom, vull fer constar que no és invent meu sinó ben al contrari, és la forma popular amb que l’identifica molta gent, i des que la vaig sentir em costa dir-li d’una altra manera…).

No estarà de més tenir en compte les seues paraules i contrastar-les amb el que intentarà dir d’ací no res en campanya, sobretot quan visite segons quins pobles. Llàstima que van acabar l’entrevista, perquè el bon home ja estava llest per entonar allò de "per ofrenar noves glòries a espanya…" i es va quedar amb les ganes.

Fugint dels consells per esmorzar bé que oferia TV3 després del Telenotícies he anat a caure al Teledario de la primera, i encara no done crèdit. Dispositiu en directe a les portes de la casa de Rocío Jurado per informar-ne de l’estat de salut. Em diuen que el tema és una constant des de fa setmanes als programes que s’ocupen dels "famosos", però què collons fan els periodistes de l’informatiu d’una televisió pública pagada amb els meus diners seguint el tema, i en directe? És que és d’interés general i jo no me n’he assabentat? Si la persona en qüestió fos el rei o el president, encara ho entendria, perquè teòricament la successió d’un personatge així pot tenir conseqüències en les nostres vides, però una cantant????
I això per no entrar en detall en tot allò del respecte a la intimitat i a la família, que si ja no es respecta quan algú s’està morint, ho haurien de treure de la constitució perquè és evident que ningú no en fa cas.
Una vergonya.

He llegit que Glòria Marcos fa una crida a un pacte “global” per fer fora el PP de València. Supose que “global” vol dir Esquerra Unida, Bloc i Esquerra Republicana, perquè als de Blanqueries els deu entrar per una orella i eixir per l’altra sense ni tan sols sentir-se al·ludits amb això “d’esquerres”. Això, si ho han arribat a escoltar, perquè igual encara estan obnubilats amb la gran gesta que han fet amb l’estatut i les neurones no els donen per processar més informació.
El pacte seria una gran notícia, i ens donaria esperances -i ens facilitaria la feina- als que en darreres eleccions ens hem vist en el dilema de no saber cap a quina banda enviar el nostre vot inútil. Però tinc dubtes, molts dubtes. No em crec que els del Bloc siguen capaços de posar la sensatesa per davant de la por a ser etiquetats de catalanistes comunistes. I ja són massa anys de por, i molts els que n’estem més que farts. O no?