Noms de carrers de persones vives
Fa un parell de dies, el Mikimoto (ho sent molt, Miquel Calçada, sempre seràs Mikimoto), es sorprenia al seu programa perquè la persona a qui entrevistava tenia un carrer amb el seu nom a les Filipines, tot i ésser ben viu. Això, ací, no és tan estrany.
Si no tinc mal entés, de fet, durant la dictadura bé es dedicaven
carrers al ‘generalísimo’, i ara n’hi han amb el nom de ‘Joan Carles I’
(com la plaça del llapis de Barcelona). Però a més dels dirigents
vitalicis, o d’altres professions històriques (a Alcoi hi ha una ‘plaça de les xiques’), també n’hi han carrers dedicats a persones més ‘normaletes’. No sé si és un fenomen recent o ve de llarg, ni si està molt estés o es limita a algunes comarques, però a les del sud és prou habitual.
A la ciutat d’Alacant, per exemple, hi ha setze carrers, avingudes, places o glorietes noves dedicades a esportistes com les judokes Miriam Blasco i Isabel Fernández o el regatista Kiko Sánchez, ara col·locats com a senadora i regidors pel PP, respectivament.
Però a mi l’exemple que més m’al·lucina és el d’una fastuosa avinguda que va de Benidorm a Terra Mítica, on s’han construït hotels, golf resorts i spas diversos, i que porta per nom… Avinguda Alcalde Eduardo Zaplana Hernández-Soro!!!
Doncs per triar el nom deuen haver-se posat en contacte amb algun bibliotecari, que som molt donats a passar-nos els tractaments protocol·laris pel forro….
Que el senyor Zaplana, a més de senyor, és il·lustríssim!
Hasta ahí podríamos llegar!
A l’alcalde del meu poble-també del PP of course- no se li oblida el i.lustríssim. A mi em fa tanta vergonya veure que pedra que posa, pedra que du el seu nom en lletres daurades!! ‘Esta pedra és va posar sent alcalde el il.lustríssim don Enrique…’ I jo pense, que sentirà en vore el poble ple del seu nom? Imagine que li pujarà una escalforeta fins el cor, i somriure satisfet. Ho recorde. A mi m’agradava de xicoteta posar el meu nom a tot arreu.. I la mare em mirava amb un somriure condescendent, -‘vas a gastar el teu nom’ i segur que pensava que que mono aquest ego infantil, que a vore si ampliava ja el meu univers… Ai senyor, quina vergonya!