Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

No tinc instint maternal

Cada volta ho tinc més clar. Jo no tinc instint maternal. I pel que fa al rellotge biològic eixe que diuen, em fa l’efecte que en el meu cas se’ls hi va oblidar donar-li corda, o no me’l van posar directament.

Una comença a tindre una edat (34 d’ací tres mesos, per a ser exacta), en què la gent del seu voltant (i en som un bon grapat, els del babyboom dels anys 70) es posa a embarassar-se com si fóra la cosa més natural del món.

I quasi sense adonar-te’n, se t’ompli el facebook d’ecografies en dos i en tres dimensions, d’imatges de les amistats amb la baba caiguda davant les noves criatures i d’informacions d’última hora sobre si han passat o no la nit del lloro.

Que em sembla fantàstic, escolta. Si a mi els xiquets, una estoneta de tant en tant i quan es porten bé, em poden arribar a fer gràcia i tot. Però això de tindre’ls una mateixa i per sempre… Res, que no em naix, mai millor dit.

Però clar, t’expliquen això de què ‘ho noten per dins’, que ‘el cos els ho demana’, que ‘tenen tantes ganes de tindre canalla’ i que ‘ja va sent hora’, que jo que no trobe l’instint aquest per enlloc no puc evitar preguntar-me: seré rareta, (en això també)?



  1. Tenia clar que volia tenir fills, però sempre m’hi vaig veure més a prop dels 40 que dels 30 i “voilà”, n’he tingut un amb els 41 fets. Mai no he estat molt criaturera, però amb un fill teu és molt diferent, si algun dia t’animes ja em tornaràs contesta.

  2. maternal és una invenció d’algun biologicista que volia incloure i excloure a certes dones, que tot i que som mares, no l’hem tingut mai. És com el mite de l’embarassada i els desitjos (els flams, les maduixes, …).

    Del que es tracta, no és tant de si tens instint o no, sinó si teniu/tens un projecte que es diu maternitat. No cal perdre el cervell i només parlar dels teus fills i el color de les seves caques o si has dormit o no, o si ja dibuixa i sap posar el seu nom. Ser mare no significa perdre la identitat com a persona i oblidar-te que també tens vida, més enllà dels teus fills i filles. Tot i que, jo que sóc mare, no he tingut mai cap instint maternal i estic encantada de tenir filles i me les estimo molt, però a vegades també vull estar sola, o acompanyada, però sense les meves estimades filles (bàsicament per agafar una mica d’aire!!).

    T’animo a que ho valoris sense pensar en l’instint maternal, potser un projecte individual o de dues persones (llavors s’ha de parlar molt i molt).

    Que pensis i parlis molt sobre el tema! Un petó.

  3.  A mi em passa el mateix. Jo encara en tinc 22, però és que veig xiquets i no em diuen res. Ho senc, però és que no m’hi veig jo tenint un càrrec tan gran. Que és prompte per a dir-ho, si, ho sé… però això s’escomença a intuir. I jo intuisc que al meu rellotge tampoc li van donar corda.

     El mal és que a la nostra societa, i segons com siga el poblet, etc, pareix que siga “el que has de fer a la vida”, i si no ho fas, no estaràs “completa”.

     A fer punyetes amb la societat i les convencions i tot això.

     Si no tens eixa coseta per dins, no passa res, gaudiràs de moltes altres coses a la vida.

Respon a Mònica Amorós i Gurrera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent