Apòstata desficiosa

Deu ser una de les frases més repetides pels que beuen més del compte i, o bé no en són conscients, o volen dissimular-ho. Que l’adicció a aquesta droga legal, tot i que altament addictiva, és un greu problema social, ho sabem tots.

El que de vegades no sabem és que ho podem tindre en algú de ben a prop i no haver-ho vist. Entre un que fa la vista grossa, un altre que mira cap a un altre costat, el que se n’adona però pensa que serà mania seua si els altres no diuen res, i el propi afectat que ni es planteja que és un problema, poden passar anys i trobar-se en un punt sense marxa enrere i de quasi impossible solució.

Espere equivocar-me, però és la pinta que fa el cas d’una persona de la família. No donaré massa detalls, per allò de preservar la intimitat, però perquè us feu una idea: una dona que encara no ha fet els quaranta, mare d’una xiqueta d’onze o dotze anys, casada, amb feina i que, en haver hagut de ser hospitalitzada per encara no sabem què, ha confessat que fa anys que beu ‘no massa, tres o quatre cubates al dia’.

I a mi, tot i que sé que hauria de veure-la com una persona malalta, el que em desperta és ràbia i indignació per estar destrossant així la seva vida, i la dels qui l’envolten…