Narcolèpsia viatgera
El B., que ahir va fer dos mesets, va fer el seu primer Euromed -de molts que en vindran- aquest cap de setmana. Com tots els que vivim ací però som d’allà o a l’inrevés, haurà d’acostumar-se a les tres horetes de viatge arran de costa.
Hi ha qui té el trajecte avorrit, a qui se li fa massa llarg (fins a València s’aguanta prou bé, fins a Alacant es fa pesat, la veritat) i qui, com el B., ni se n’entera: diuen que va ser pujar al tren i dormir com un beneït fins arribar.
A mi també em passa. Als trens, als autobusos i als avions. És més: no ho puc evitar! I sempre vaig patint per si em passe l’estació que em toca. Em pose el despertador del mòbil i tot, només pujar, perquè em conec. Volant és massa. Recorde un Nova York – Madrid en què no me’n vaig assabentar ni de quan despegàvem.
Així, la veritat, viatjar és una gràcia, perquè t’estalvies la part més avorrida i arribes ben descansada i tot. I ja està bé que el B. ho porte de sèrie. Així me’l podré emportar a voltar món, que en aquest paper de tieta postissa de criatures diverses que he decidit tindre, la meua funció serà malcriar-los tant com puga!