L’última de Ventura Pons
Quan he arribat al cinema, en realitat volia veure la de Woody Allen, però com que es veu que no sóc gens original, ja no quedaven entrades. Així que, ja que era allà, he decidit veure’n una altra i he acabat veient l’última de Ventura Pons, ‘Barcelona, un mapa’, perquè el Pou és sempre una aposta segura.
I el Pou no m’ha defraudat. És un actor excel·lent. I el personatge, ben fet. Però m’ha costat molt entrar en la pel·lícula. Les dues primeres històries (n’hi han sis, si no he comptat malament), tot i la Sardà, m’han semblat fluixes, i no ha estat fins la tercera que m’he enganxat.
I el regust final, tot i l’angoixa que crea una pel·lícula que pràcticament no ix d’un ambient tancat, recarregat i gairebé asfixiant, és d’una gran tendresa.
Al final Ventura Pons m’ha arreglat la vesprada.
Potser l’has encertada, diuen que l’última d’Allen és fluixeta. La de Ventura em va agradar molt, costa d’entrar-hi, és difícil, però quan ho fas, t’enganxa.
Per cert, jo la vaig veure a València, en català i subtítols en castellà, com si estiguérem a Valladolid.