Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 11 de juny de 2010

‘Lo mejor de mí’, sense dubtar-ho ni un segon

Acabe de veure la pel·lícula ‘Lo mejor de mí’, que em vaig perdre en el seu moment i que com a opera prima té un resultat més que acceptable.

Però a mi el que m’ha tocat és la història. L’habitació de l’hospital. Les visites continues. Els passadissos asèptics. Els electros i els goteros. I la pregunta que planteja (no estic descobrint-vos res que no sabreu als cinc minuts de pel·li): series capaç de donar-li un tros de fetge a la persona que estimes?

Jo no dubtaria ni un segon a contestar: li hauria donat mig fetge, el ronyó, les cèl·lules de medul·la i el que haguera fet falta. L’únic que vaig poder fer va ser véncer el meu pànic a les agulles i donar sang cada tres mesos. Encara ho faig. I encara se m’encongeix l’ànima cada volta que ho faig, per no haver pogut fer més.

En una de les últimes converses que vam tindre em va dir que ella no sabia que es podia arribar a estimar d’aquesta manera. Jo tampoc. Però es pot. I vam tindre la sort de comprovar-ho, encara que ens ho furtaren de seguida.



  1. … sempre es diu que ho donaries tot, i no només és una frase feta. Quan estimes ho fas amb tot el cor, però també amb tot el cos. Si aquella persona a qui estimes et necessita hi ets, pel que faci falta, com tu ho vas fer. Et vas donar plenament, tot i que a vegades això no és suficient.

    Estimar, i que t’estimin, és meravellós, encara que a vegades sigui dolorós. De totes maneres, és millor haver estimat i sentir-te estimada, encara que ho hagis perdut, que no sé estimada mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent