Llibres de text, gratuïts i censurats
El govern de Camps, per començar a posar-nos en ambient pre-electoral, ha anunciat als quatre vents que a partir de l’any que ve els llibres de text seran gratuïts. Mira què bé. Ara, no ha dit res de quants xiquets podran tindre una aula normal i no un barracó, per exemple.
I del que no han dit res més és d’una notícia que va aparéixer al Levante fa uns dies: les ‘comunitats’ governades pel PP volen un ‘modelo educativo común’ i pensen establir els mateixos continguts d’història, literatura, geografia i llengua.
O siga, que si la cosa prospera, una xiqueta d’Oliva o d’Alcoi estudiarà la mateixa història que una de Valladolid. Segons diuen, ‘se van a garantizar los
mismos estudios, y los alumnos sabrán quiénes son Lorca, Unamuno y los
Reyes Católicos, y qué son el Descubrimiento de América y La
Reconquista’. O siga, si fa no fa, el que vam ‘estudiar’ els de la meua edat i els més grans, que ens sabem qui són don Pelai, Boabdil i Cabeza de Vaca, però de la batalla d’Almansa, per posar un exemple, no ens deien ni que va existir.
Potser això dels llibres gratuïts és perquè els pares no els puguen fullejar ni quan els compren, i així no saber què ensenyen als seus fills. No m’estranyaria gens.
Ara és l’hora. Tot respectant els professors que treballen sense llibres, ara toca presentar llibres NOSTRES, és a dir amb la nostra literatua, història, art, etc.
És treball dels nostres escriptors, empresaris, mestres… que els llibres de text a l’escola ensenyen la nostra cultura i no exclusivament cultura castellanoespanyola.
Hem amagat massa temps el cap, si no presentem els nostre continguts, senzillament els presentarà un altre.
Si no parlem de Vicent Martí i Soler, o del Llibre de Montserrat ells parlaran de la sarsuela.
Si no parlem d’Ausiàs Marc, ells parlaran de Lope de Vega.
Si no parlem de la Sagrada Família o les Torres dels Serrans, ells parlaran de la Puerta de Alcalà.
Si no ensenyem els nostres mapes (Corona d’Aragó, que recordem inclou Nàpols), ells presentaran els seus (on no existim).
A treballar.
A la dècada dels 40 va morir el meu avi patern. Ell i el seu pare eren barbers en un petit poble de la comarca d’Anoia que just si arribava als mil habitants. Eren músics també, i no d’oïda sinó de solfeig. Llegien llibres en català (si us plau), en castellà, en anglès i en francès. Tres dels seus quatre fills (el meu pare va néixer l’any 28) van ser empresonats pels feixistes entre 4 i 7 anys (un d’ells, especialment, recordava fins a la seva mort, que tenia sensació que encara no l’havien alliberat, que només l’havien canviat de cel.la).
La meva filla (aviat farà els 10 anys) estudia a l’Alt Penedès. Ara li volen implantar una hora més de llengua espanyola (no castellana). Tremolo quan faig una ullada als seus llibres escolars d’història. Se semblen als que jo tenia, només una mica apedaçats, maquilladets. Els Països Catalans encara no existeixen; ni tan sols com a àrea lingüística comuna. A casa tenim d’altres llibres i una realitat. Sort!
A les terres catalanes del sud xiulen l’Oleguer, a les terres valencianes del nord el president del Barça-més-que-un-club renega de l’Oleguer.
Quan una paret es puja torta a voluntat ja pots fer veure que hi fas totes les reformes que calguin i més. La paret és torta i l’has pujada així amb ganes.