Impressions post València
Torne de València amb la impressió de tindre cada vegada menys coses en aquella ciutat. La gent s’allunya, les amistats es dilueixen, els carrers canvien.
M’he quedat sorpresa per la transformació d’alguns trams concrets, com els ara mega-marques-exclusives voltants del mercat de Colom, i les botigues de-lo-més-fashion del carrer Corretgeria.
Com sempre, vaig fer l’experiment d’adreçar-me a tot el món en valencià. En sis dies, cinc persones em van contestar en aquesta llengua: un policia municipal de l’oficina d’objectes perduts, dos venedors del mercat central (un d’ells, l’únic que porta safanòries), la venedora d’entrades de l’IVAM i el cambrer del restaurant vegetarià AnaEva. La resta de personal de l’hosteleria, sembla que ni el parla ni l’entèn. A El Forcat, restaurant ‘paeller’ del carrer Roters, episodi dels que feia temps que no patia: ‘es que no te entiendo cuando hablas’. Sense comentaris.
La cosa va canviar el dia que vaig fer la visita als que tinc a Oliva. Només pujar al tren de Gandia, la banda sonora es va transfomar. Sobretot gràcies a les aportacions d’una dona que venia de fer-se una prova de la clínica del consuelo, perquè és que l’operen la setmana que ve, saben vostés? Doncs si no ho saben és perquè no anaven al tren, perquè tots els passtgers ens vam enterar, de fort que ho explicava. Això, i totes les separacions i divorcis recents de Gandia, que com que la seua cunyada té una parada al mercat, tot ho sap i tot li ho conta. I ella es veu que disfruta retransmetent-ho després. Quin viatget, senyor, quin viatget.
Per la resta, poca cosa més. Una certa sensació de buidor, derivada de no pertànyer ja a aquell lloc, com qui diu.
I la comprovació, una vegada més, de què València deu ser la ciutat amb més excrements de gos per les voreres. (Igual és mania meua, però jo diria que tinc raó).
No tinc massa presses per tornar, però ves per on, m’acaben de dir fa un momentet que segurament hauré de deixar-me caure per allà a finals de gener. Coses que passen.
Apostata, ja també vaig tindre una mala experiència al Forcat fa uns anys. No només ens digueren que no ens entenien sinó que a més el cambrer es posa insolent. Quan férem el gest de marxar, l’encarregat vingué a disculpar-lo, amb l’excusa que era estranger.
Pots ser estranger però almenys ésser educat.
Ja no he tornat mai per allí.
Ara si vols veure mines anti-persona (metàfora per a excrements canins) vine-te’n al meu poble.
Cordialment
Pep
Xiquets, València és el nostre Ulster. I què? Jo em pensava, com deia un savi amic meu, que els valencians érem iberobascos, i per tant irreductibles. Però ja veig que ací, quan es jubilen l’Eliseu i quatre més, només quedarà Cucarella clamant al desert i Xavi Castillo fent la imitació del papa de torn. La resta, o ha pegat a fugir cap a Can Fanga (ja em direu què té d’interessant Barcino i comarca: sempre foren uns provincians i, llevat del suport institucional, la llengua i la cultura -la catalana i en general- està tan fotuda com ací baix: o és que els nanos de l’ESO a Catalunya porten a Lluís Llach de “politono”? Perquè quan jo m’hi he passat, tant d’Estopa, reggaeton i Andylucas com a Blavència, o més; i a Passeig de Gràcia tampoc no hi ha cambrer que entenga què collons vol dir un “cafè amb llet”) o s’ha fet d’alguna d’estes noves versions de la DRV que ara estan tan de moda, obnubilats per l’èxit social del blaverisme il·lustrat.
No us n’oblideu mai, però: l’aldea gala resisteix!!!!
A mi em passa el mateix. 5 anys vivint allà no van fer que sentira mai que València era la meua ciutat. Sempre m’he sentit estrangera, inclús vivint a Benimaclet, barri agermanat amb el món rural 🙂
De totes formes ens haurem de reconciliar amb València, recuperar-la!