Històries de barra de bar
Tranquils, que tot i la situació no m’he abocat a alcoholitzar-me de manera desesperada. Però aquest cap de setmana, a València, sí que he passat moltes hores a la barra d’un bar. Al de la meua amiga Laura, al barri del Carme.
I és ben curiós la d’històries que coneixes fent barra. La que més m’ha impactat és la del Bass, un jove senegalés que va arribar a València fa una setmana. Ha viscut uns anys a Cap Verd, treballant a una botiga d’artesania on la majoria de clients eren italians, i aquesta és l’única llengua comuna en què es podiem comunicar. Així que vaig mirar de recordar les quatre coses que sé d’aquest idioma, i vaig comprovar que el tinc molt rovellat, però que quan vols comunicar-te, l’esforç és el que compta.
Des de Cap Verd el Bass va aconseguir un visat per viatjar a Portugal en avió. Tot un luxe. Des d’allà va provar sort a les Canàries, on tenia coneguts, però no en va tindre, de sort. Així que va volar de nou cap a Europa i ha arribat a València. Viu amb quatre amics i, per ara, intenta vendre collarets i girafes de fusta entre els turistes.
Espera poder fer com els seus amics i treballar en la construcció. Probablement sense contracte, sense la seguretat adequada i explotat. Però té ganes d’una vida millor que la que li ofereix l’Àfrica.
Li desitge tota la sort, i li estic agraïda per la seua capacitat de contagiar l’esperit per tirar endavant, per dura que siga la situació en què et trobes.