Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 9 d'agost de 2007

Harry Potter, fi de la història

Ahir, una setmana després d’haver-lo començat, em vaig acabar el seté i últim llibre de la saga de Harry Potter. No desvetllaré el final, que prou agraïda estic jo que ningú me l’haja explicat abans de poder-lo llegir, però sí que faré un parell de comentaris.

El primer: sembla que l’autora s’ha entestat en què cada llibre fóra més llarg que l’anterior, però això no vol dir que la història siga millor per tindre més pàgines. De fet, tot el que s’explica en aquest volum final seria molt més interessant en un terç de les paraules gastades.

El segon: no sé si és que jo m’he fet gran des que vaig llegir el primer llibre, o si la cosa ha afluixat molt en aquests anys, però tot l’interés que em causava anar descobrint aquest món de mags ha perdut bona cosa de fascinació amb el temps. Potser és que la meua capacitat de sorpresa és limitada i arriba un punt en què ja m’és igual quin encanteri fan servir o quin nou gadget màgic troben. Ha/he perdut la gràcia.

El tercer: és impressionant el mal que li fan les pel·lícules als llibres. Els tres o quatre primers me’ls vaig llegir sense haver vist cap dels films. I tot era imaginació, i interpretar les coses deixant volar la ment, sobretot si llegia els llibres en anglés, que entre les paraules que no entenia i les que són inventades per l’autora, segur que el que jo llegia era una versió ben particular. Ara és impossible llegir sense veure clarament la cara dels personatges i els escenaris cinematogràfics. I, de nou, així no té tanta gràcia.

No només això, sinó que acabes llegint el llibre com si es tractara d’un guió de Hollywood i pensant com s’ho faran per aconseguir aquest efecte especial, o si es saltaran algun capítol per evitar-se construir tot un nou decorat.

El quart: el final (que, com he dit, no desvetllaré), podria haver estat una miqueta menys embafós i no haguera passat res. Perquè és ensucrat a base de bé.

Conclusió final: serà que sóc massa muggle?



  1. Benvolguda Apòstata,

    Estic d’acord amb el que dius, excepte a la qualitat dels llibres. Per mi, després d’haver-los llegit, els millors són el cinquè i el darrer, i el pitjor, i amb diferència, el sisé. Sobre el final ensucrat, vés, no el veig tant ensucrat com això. El veig esperançat. Al capdavall, és literatura infantil, encara que tingui una segona lectura molt adulta. A mi, el darrer llibre m’ha servit per reconciliar-me amb la sèrie després del sisé, que com ja he dit, vaig trobar decebedor.

  2. Hola,

    és cert que potser el que s’ha dit en els 35 capítols (sí, 5 capítols més que en el llibre anterior. Crec que ha anat fent una progressió geomètrica) s’hauria pogut abreujar, i algun capítol es fa llarg. Però m’ha agradat que l’autora féra referència als llibres anteriors. És com si en aquest setè llibre (set, número màgic) tancara el cercle de Harry Potter.

    D’altra banda, no he pogut evitar les comparacions de la història de Harry amb la història de Jesucrist: tots dos se suposa que són redemptors, són l’encarnació del bé, tenen unes mares poc corrents, i tots dos fan màgia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent