Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 5 d'agost de 2007

Els pobres rics de Silicon Valley

M’he quedat prou impactada amb un article del New York Times que explica com molts dels milionaris de Silicon Valley continuen patint pels diners. I no només això. Gent que té tres o quatre milions de dòlars al banc, més una casa d’un preu semblant, i una empresa pròpia, continuen treballant vora 70 hores setmanals (12 diàries entre setmana, i unes 10 més entre dissabte i diumenge) perquè ‘uns pocs milions no t’asseguren res’ i ‘ací no eres ningú si no tens com a mínim 10 milions de dòlars’.

Només es fixen amb els qui en tenen més. Tot i que reconeixen que, de tant en tant, els hi ve al cap ‘com pot viure una persona, com ara les criades o minyones que contractem, amb un sou normal’.

Què trist. I què injust. Com diu una de les entrevistades, ‘sovint ens fem creus que per crear empreses d’internet ens paguen aquestes barbaritats, i als mestres, que fan molt més per la societat, se’ls pague tan poc’.

A una escala diferent, jo també he conegut gent amb una actitud semblant, que quan ja tenen casa, xalet amb piscina i apartament a la platja, xiquets en escola bilingüe (bilingüe anglés-castellà, és clar) caríssima… es continuen queixant de com d’insegur és el seu estat financer, i com han de seguir treballant de sol a sol, i com de car està tot (‘tot’ és la roba de dissenyadors, o les tarifes dels decoradors d’interiors), i com enguany no faran moltes vacances perquè aquest projecte ha d’arrancar al setembre i aquell altre de l’empresa els hi vol treure el lloc i aprofitaran l’estiu si deixen de pensar un dia en la feina…

Molts diners, sí. Però pobres. Estúpids, sí, però també pobres. Perquè s’estan perdent la vida.

Si hi ha una cosa que he aprés de mon pare és a relativitzar el valor dels diners. Perquè com ell diu, al cap i a la fi, només són diners.



  1. M’he llegit l’article i he vist el vídeo en què ho explicava. I ara et pregunte: aquest país de 12 milions de persones. Un 3 % són 360.000 persones. Aquells executius mitjans, com diu l’article tenen un patrimoni acumulat d’uns 4 milions de dolars. I jo et dic, ací mateix hi ha 360.000 persones que en tenen per damunt d’aquesta quantitat. Pense en eurons. Al capdavall és el mateix. Sols se m’escapa que 600 € és molt menys que ací 600 dolars allà. Tanmateix com són al nivell que diu l’article en gasten més. Per tant s’iguala la cosa. Si has observat la casa no és gran cosa, no molt més que un bungalow dels d’ací. Modestet, modestet……¿has vist com vesteixen les filles? ací hi ha a grapats com elles. El sistema capitalista obliga a l’esforç continuat en certs nivells intermedis. 80 h. setmanals i 10 els caps de setmana de repicó. I el cotxe no tenia sensemans, enraonava amb el mòbil a la mà dins del cotxe.

    Li van fer una entrevista a un potentat que s’havia fet a si mateix i ja major li van dir: ara els teus hereus es gastaran els diners teus i ho disfrutaran ells.

    El potenciat respongué: el que ells disfrutaran no arribarà a la mil·lèssima part del que jo he disfrutat fent-ho. 

    El potentat es deia Pep(e) Martínez i Colomer. Marcol, te’n reordes ?. Això li ho digué al meu avi. Tots dos anaven venent pels mercats. El meu avi vingut de Múrcia i Pep, d’Ontinyent. Van ser amics tota la vida. Malgrat les diferències de diners.

    De vida van tenir la que van voler i triar.

    T’has demanat quan val Vilaweb?

    T’ho dic jo: està dins dels 2 % "americà" de què en parla l’article.

    Quantes hores li posa el Partal al tema? 

    Amb diners, torrons, nena ¡

    Cordialment. 

  2. Relativitzar els diners és, podríem dir, relatiu. Els diners s’hi tenen o potser no s’hi tenen. Quan no els tens? T’adaptes i normalment pots tirar endavant, però, segur segur que amb dificultats i privacions, algunes de molt crues, i ho poden esser tant de crues, que hom les qualifica d’inhumanes. Quan es tenen diners, tot canvia, tot resulta molt més fàcil, més humà diríem,  cosa perceptible per tothom, i és llavors quan pots arribar a l’angoixa de només pensar tornar a la inanitat econòmica. Què pots arribar a dedicar setanta hores setmanals al propòsit de mantenir un bon nivell econòmic? segur que sí, Què sigues desgraciat per això? s’hauria d’estudiar. Per a comprendre-ho seria menester conèixer de quina classe de treball parlem? en quines condicions hom treballa dotze hores? Vos, com jo mateix, haureu conegut treballar-hi dotze hores entre un soroll infernal  i una pudor d’oli mecànic insofrible només per tal de vestir-se de moro o cristià i fer-s’hi dos vermuts opípars per Sant Jordi. Qui pot convèncer a un qualsevol festeret alcoià que això no potser la felicitat?

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Mitjans de comunicació per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent