Els meus mestres de llengua (VI)
L’últim any d’institut va ser determinant. La professora de COU era una persona sense massa ganes d’enfrontar-se a uns alumnes que, majoritàriament, continuaven amb allò de "per què ens obligueu a aprendre una llengua que no és la nostra". I si abans ho deien més o menys convençuts, ara tenien una motivació molt més gran: la nota de selectivitat.
No recorde el temari sencer, però en qualsevol cas no vam arribar més enllà de la meitat. Mig curs ens el vam passar en el tema "el nom de la llengua", que explicava les diverses "teories" que sustenten la denominació valencià o català.
Els meus companys, gairebé tots castellanoparlants, per ací no passaven. "Hombre, que tengamos que aprender valenciano, tira, pero que encima digan que es lo mismo que el catalán, eso ya es pasarse". Tal qual.
Amb aquest panorama, la veritat, vaig fer el que crec que era millor: deixar d’anar a aquella classe, llegir-me el temari pel meu compte i començar a llegir algunes novel·les, perquè fins aleshores les meues lectures (i n’eren moltes) només eren en castellà.
Durant tot l’ensenyament d’EGB, BUP i COU, els únics llibres que em van fer llegir en valencià van ser Diari d’un jove maniàtic (sense comentaris) i una versió "per a joves" de Tirant lo Blanch (després de superar l’oposició d’un grup de mares que no volien que els seus ‘xiquets’ de 17 anys – ja tots abonats al vídeoclub porno del poble – llegiren les escenes lèsbiques entre Carmesina i Plaerdemavida i que van intentar que la direcció del centre prohibira el text).
Aquell any vaig començar pel que tenia més a prop, a la bibilioteca municipal o a casa dels cosins: Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, les col·leccions de Bromera…
Al juny va arribar la temuda selectivitat. I encara vaig haver de donar gràcies als companys emprenyadors que no deixaven mai acabar el tema del nom de la llengua, perquè efectivament és el que van preguntar (no va ser cap sorpresa, feia anys que preguntaven el mateix a les proves) i me’l sabia de dalt a baix.
En uns mesos s’acabaria l’ensenyament secundari, començaria la universitat, canviaria de ciutat i encara tindria algunes anècdotes amb els mestres, la llengua i el voltant. Ja ho explicaré en el proper apunt del bloc, que serà l’últim d’aquesta sèrie.
Continuarà…
Els teus records de València, o Alacant, se pareixen als que jo també arribe a tindre de vegades. I al final, estes relacions catalanovalencianes entre llengua i memòria acaben emocionant-me. Has passat la frontera? És a dir, portes ja tants anys ací dalt com vas viure allà baix? (jo sí) Per què no sopem un dia uns quants blocaires del sud adaptats al vent del nord? Què hi fas, per ací dalt?
A.
Yo era de esos compañeros, y me hicieron tragarme esos libros infumables de los que hablas, asistir a conciertos de infame "rock català" (el español es igual de infame, con la diferencia de que no nos lo promocionaban los profesores), obras de teatro, etc. Todo era doctrina.
Pero volvamos atrás, más atrás todavía, cuando éramos más pequeños y el maestro de valenciano nos hacía jugar a aquello de que un niño hacía de madrileño y decía "Me cague en Dénia, terra que rega la Sènia" y toda la clase tenía que responder "Me cague en Madrit, terra que te va parir". Porque algunos nos acordamos, ¿eh? Y puedo dar nombres y apellidos. Y cuando TODOS los maestros de valenciano nos decían que iban a Madrid y hablaban en valenciano al taxista y los echaba del taxi, ¿eh? ¿Y cuando decían a los padres valencianoparlantes que tenían que hacer fuerza para que en el centro se diesen sólo líneas en valenciano, porque así sus hijos sacarían mejores notas que nosotros (y daban nombres de niños castellanoparlantes)?
Todas estas mentiras diseñadas para generar odio entre personas ahora se vuelven contra la lengua catalana. Y eso que han sido guardadas en silencio durante demasiado tiempo.
Y que conste que no te digo esto porque sea mentira, si quisiera dar publicidad a mentiras, lo publicaría en otro lado más visible. Lo publico aquí porque de alguna manera me he sentido producto de una misma época por las cosas que dices. Me gustaría encontrar una solución a todo esto, porque si tú odias para un lado, yo odio para el otro, y quiero dejar de odiar. Ni yo voy a dejar de sentirme español ni de hablar español ni pretendo que tú dejes de hablar y de sentirte como te de la gana. Alguna solución tiene que haber, ¿o vamos a vivir siempre así?
On és el darrer apunt d’aquesta sèrie? Jo el vull…
Jo sóc de Mallorca i mutatis mutandis, la meva experiència fou molt semblant.
petons
Bé, en primer lloc diré que me n’alegre d’haver-me trobat amb aquesta web… estava buscant el significat de "me cague en Dènia" al google, ja que, encara que sòc d’Elx, fa uns tres anys que estic vivint a Barcelona, i aquí diuen "cague en dena" i volia saber si tenia alguna cosa a veure…
El cas es que jo vaig estudiar a la línia en castellà, èncara que vaig nàixer al 87 i podia haver-ho fet en valencià. A Elx ciutat no es parla massa valencià, principalment gent gran, però jo que visc al camp sempre l’he parlat amb tothom. Ara, si el parles a la ciutat… ja saben que ets del camp (cosa de la que jo n’estic orgullós). A mi personalment em fa molta pena que això siga així… i no deuriem de relaxar-nos, si continuem així prompte desapareixerà el valencià (al menys a Elx)
D’altra banda.. he de dir que jo aquí a Catalunyà "parlo català". I quan dic català vull dir català de Barcelona, i per a mi el valencià és, obviament, una part del català (considere que no parle ni català de BCN, ni valencià de VLC, parle el que els meus pares em van ensenyar i he anat aprenent durant l’escola/insitut). Vull dir amb això que només es una manera de referir-se a la mateixa llengua, de no ser així… hauria de tenir també un nom la llengua d’Elx, perque es tan diferent del valencià de valència com aquesta del català de BCN. I si parle un dialecte més del nord aquí a Catalunya, es per a que se m’entengui millor, encara que tothom m’anima a que ho faci amb valencià… però sempre he d’acabar traduint-ho. Crec que a Catalunya es deuria de ensenyar també com es el valencià, mallorquí, etc etc, perquè a mi em van ensenyar al cole les diferències i ho entenc tot perfectament… però aquí pel que veig no (i només es una observació, m’estime tant Catalunya com el Païs Valencià)
PD: espere que continues entrant aquí… he vist que fa temps que no escrius ja. Salutacions!