Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Els meus mestres de llengua (I)

Sóc incapaç de recordar en quina llengua em parlaven a la guarderia (que, per cert, estava a tocar del parc que veieu a la foto). Supose que, o bé em parlaven en valencià, o bé barrejaven les dues llengües sense rebombori.

Això ho puc deduir de la meua reacció en començar el primer curs de pàrvuls a l’escola. Quan vaig tornar a casa vaig comunicar que tot bé, però que la mestra "només parlava com els de la tele, però un poc més raro". Això era l’any 1980, els de la tele només parlaven castellà i la meua mestra era d’un poble de Granada.

A partir d’aleshores vaig rebre l’educació en castellà, tret d’unes poques hores de classe de valencià, amb un profe molt jovenet i amb pinta de progre barbut el nom del qual no puc recordar. A aquell primer curs de pàrvuls jo creia que allò era l’hora de música, perquè tot el que fèiem era aprendre cançonetes de la zona (jo ja desafinava com ara), inclós l’himne de festes, i alguna altra que no havia sentit mai abans, com el Joan Petit.

Jo creia que Joan Petit era el nom i cognom d’una persona, perquè això de "petit" no sabia què volia dir. Em vaig assabentar de seguida quan un grupet de mares es va queixar perquè, deien, s’havia de dir xicotet. Supose que va ser el meu primer contacte amb un pseudo-blaverisme local.

He de dir que les que es van queixar només eren tres o quatre mares que sempre es queixaven de tot, des del color del babi (rosa per a les xiquetes, blau per als xiquets; la seua queixa va ser quan algú va suggerir que tots portàrem el mateix i elles van defensar la divisió de colors) al fet que es donara l’opció d’ètica o religió i que alguns pares no triaren la doctrina obligatòria (de fet, el dia que portàvem el paperet amb l’elecció, a mi em van veure l’opció d’ètica, em van preguntar si és que a casa érem testimonis de Jehovà, i com que els vaig dir que no, van canviar la creueta abans que li’l donara a la mestra; però després ho vaig explicar a casa i vaig tornar a ser de les d’ètica, que en tota la classe érem tres persones: un que sí que era testimoni de Jehovà, un fill de mare fadrina i hippy, i jo. Com que no hi havia mestre d’ètica, durant l’hora de religió ens quedàvem al fons de la classe i jugàvem al parxís.)

Afortunadament, la queixa no va progressar i ningú va canviar la lletra de la cançó del Joan Petit.

Continuarà…



  1. Encara que no reconec la fotografia i no puc identificar l’escola, sé molt bé de què parles. Jo encetava la meua tasca "professoril" (o com es diga) pels anys que tu començaves l’aprenentatge. No podia treballar ací, al nostre PAÍS VALENCIÀ, perquè això de la llengua estava massa mal vist i, a més a més, havien d’arribar al govern de la Generalitat els del PSOE perquè la llengua arribara a l’escola. I del que ve després ja en deus saber massa…

    Bon dia

  2. Ara pensaràs que estic boig peró tot el que escriurè a continuació es cert i comprobable:

    Cuanta raó tenia aquell nen "xiquet" (tu) quan creia que Joan petit era un nom propi d’una persona, vertaderament moltes vegades la llogica no ens deixa veure la realitat.

    Certament, el filòlegs creuen que la cançò del "Joan Petit" té els seus orígens en un conegut i en la seva època molt popular Joan Petit, un revolucionari de la Catalunya Nord.

    Qui ho hauría de dir!

    PD: Si et serveix de consol (a mi no, em fa pena) sóc un estudiant en un institut de BARCELONA i tot hi així, m’he d’empassar (a més de la classe de castellà) altres classes en castellà per culpa del desconeixement total de la llengua catalana dels professors.

    Salul!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Mestres i escoles per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent