Els Manel, a Sant Cugat
Dissabte vaig poder -per fi!- veure un concert dels Manel, a l’aire lliure i gratuït, que és com més m’agraden a mi els concerts (i en aquesta ocasió, a més, amb bona companyia).
Va estar molt bé poder escoltar en directe aquelles cançonetes que tinc ja gravades en la memória -me les sé totes!, però he de confessar que, en conjunt, em va resultar un pèl fluixet. Sobretot, es nota que els hi falten ‘taules’ a l’hora de fer comentaris entre cançó i cançó o d’adreçar-se al públic. Això i que el volum no era molt alt i a la que t’allunyaves una mica de l’escenari, amb l’afegit de la gentada que hi havia anat a fer petar la xerrada i no a sentir-los cantar, es feia complicat poder-los seguir bé.
Com sembla que sempre fan, van acabar el concert convidant el personal a afegir estrofes a les Corrandes, i he de dir que últimament jo me n’he inventades moltes. Però entre que algunes són diguem-ne massa privades, que em moriria de la vergonya si hagués de pujar a l’escenari i que des de xicoteta sóc ben conscient de què cante fatal, a mi no em veureu recitant-les en públic.
De les que es van afegir em va fer gràcia la de ‘jo ja he passat dels trenta, ella encara està en els vint’. I de les de collita pròpia, una de les que més agraden al petit comitè que les ha sentides és ‘enguany copa, lliga i xampions; no hem deixat res pel Madrid’.
I ens ha costat déu i ajuda arribar fins ací.