Apòstata desficiosa

Tal dia com hui, ara fa cinc anys, va nàixer l’apòstata desficiosa, quan davant un bloc en blanc -el primer i únic de la meua vida- vaig començar a explicar-vos allò que pensava, i vaig haver de triar un nom que la separara una miqueta del seu perfil professional.

És impossible resumir tot el que he viscut en aquest temps, que només de pensar-ho fa vertígen. Però repassar el bloc resulta ser un espill ben claret de per on he passat, com m’he sentit, els alt i baixos que he tingut, amb què m’he emprenyat i quines coses m’han fet goig.

I si ha una cosa que m’alegra especialment d’aquesta finestreta virtual és la gent que m’he anat trobant pel camí. Mai m’haguera pensat que les coneixences que han començat per ací tendrien un dia cara i ulls, però és que la vida mai no deixa de sorprendre’t.

Ara, arran això que els ha passat als de blogger, visc patint per si em desapareix tot el contingut del bloc, i m’he proposat anar copiant-lo a poc a poc. Perquè em faria una pena terrible perdre el que ha estat una part tan important per a mi en els últims cinc anys, i especialment en els moments més durs, quan aquesta pantalleta s’omplia de veus d’ànim a les que mai no sabré com donar les gràcies.

És cert que el tinc abandonat, que ara que molts ja sabeu qui s’amaga darrere aquest nom la sensació és una miqueta diferent, i que facebook se’m menja molt del temps i de les idees que abans abocava per ací.

Però he decidit que no el deixaré perdre. A poc a poc, però l’aniré alimentant. No sé per què serà, però el cert és que m’estime massa la desficiosa com per deixar-la anar…