Apòstata desficiosa

Ja m’imagine que ara mateix més d’un deu estar flipant en coloraines. Però sí: ahir vaig gaudir d’un concertàs inoblidable de Raphael, i al Liceu, que és una preciositat.

Digue-me carca, friki o les dues coses: a mi em va encantar. Més del que m’esperava i tot. Anava pensant que em sabria dos o tres cançons, i va resultar que me’n sonaven moltes. I supose que se’m contagia la passió amb què canta, que m’impressiona el tros d’artista que és aquest senyor o aneu a saber… però, si puc, tornaré a veure’l en directe!

(I, a més, passar unes hores entre aquelles dones que passen dels seixanta i semblen fans adolescents és tota una experiència!).