Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 31 d'agost de 2007

Dol

El bloc estarà una temporadeta sense actualitzar, supose.
Ara mateix les paraules no poden dir res.

(I tinc més motius que mai per ser apòstata).



  1. Ni et conec, ni sé qui ets, ni què ha passat, ni res de res, però estigues segura que em sap molt de greu, són les coses que té el contacte virtual. Jo, per la meua banda, t’esperaré ansiosa. I desitge que com a mínim llegir els comentaris et reconfor-te. Molts d’ànims.

  2. Et llegeixo molt i m’agrade molt i molt el que escrius. T’ahas guanyat la meva estima i com pots comprovar la de molta i molta gent. Diu en Silvio Rodriguez que "l’angoixa és el preu de ser un mateix" i tu sempre has estat neta, clara, transparent i amb aaquell punt d’angoixa que sentim els que estem vius. Permete’m que et digui amb tota la resta de blocaires que t’estimo, que espero que recullis forces i que qui estem tots pel que necessitis.

    Albert

  3. No se qui ets , ni com et dius, ni quina pena t’angoixa, però t’enyoraré en la teua  absència i et desitge que ben aviat estigues millor, i a ser possible que sigues feliç "against all odds".

  4. Apòstata estimada, tant de bo els nostres comentaris puguen contribuir a fer-te la pena més lleu. Una abraçada. T’enyoraré fins que tornis.

  5. Apòstata estimada, tant de bo els nostres comentaris puguen contribuir a fer-te la pena més lleu. Una abraçada. T’enyoraré fins que tornis.

  6. No hi ha consol pel dol però sí que hi ha la vida, que és forta i persistent. I ens empeny encara que avui sone estúpid dir-ho. T’esperarem ací, per quan vulgues tornar. Un bes.

  7. Fa dies que rumiava un email per escriure’t, i ara que m’he decidit, veig que no en tens. T’escric, doncs un comentari, una mica despenjat. Sé per experiència que digui el que digui no et consolarà, però tampoc no és l’objectiu, les persones que es senten desgraciades no volen consolar-se, volen plorar. Jo et diré que la primera vegada que va morir una persona que realment estimava vaig aprendre el terrible significat de la paraula mai. Mai la tornaràs a veure. Mai. Fins aquell moment eres jove, tenies tot el temps per davant, ja rectificarem, ja tirarem enrera, ja ho parlarem si cal. Però devant de la mort, mai més podràs tirar enrera, la mort és definitiva, la mort ens fa entendre el mai. I vaig pensar, jo que sóc agnòstic perquè els deus no van atorgar-me la virtud teologal de la fe, que de totes les febleses humanes, la que desperta més indulgència és la de creure en que no tot acaba en el moment de la mort, perquè és tan bonic pensar que tornaràs alguna vegada a sentir la veu de la persona que estimaves. Ja sé que tu presumeixes d’apòstata, i comparteixo molts dels teus parers, però penso, o vull pensar, que la única cosa sobrenatural que he conegut és el fet d’estimar. (Bé, noia, si trobes tot això massa cursi, doncs ho esborres i ja està, no em sabrà greu, però és que m’ha sortit així).

Respon a Juan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent