Apòstata desficiosa

No crec que siga això el pitjor de Lerma. Comptat i debatut, la classe política valenciana és ben galdoseta tota pel que fa a la formació intel·lectual; i això explica moltes coses, cosetes i cosotes. El pitjor de Lerma és que, com aquell andalús democristià que presidia el govern d’Espanya, va fer tot el que va poder perquè al seu partit no hi haguera ningú millor que ell en llocs de responsabilitat. El PSPV tenia, en la política municipal gent molt vàlida i sincerament compromesa, que ens els anys dels primers ajuntaments democràtics es va jugar moltes voltes la cara -en sentit literal i tot- amb polítiques socials i nacionals prou dignes si tenim en compte el seu radi d’acció limitat als ajuntaments. Crec que, per a ser justos amb la història, ho hem de reconéixer. Però Joano i Cebrianet ja es van encarregar bé que no ultrapassaren mai el nivell local, i que els aparells del partit els amargaren i marginaren bona cosa. Donaré noms, si voleu, com el de Josep Vicent Cuello a Puçol, o el de Josep Vicent Sanchis a la Pobla de Farnals. L’un abandonà la política activa fart, i l’altre ha de sentir-se tota classe de malnoms (el més repetit, “l’intel·lectual”: fan igual que els concursants dels realitixous de la tele mesetària, que quan volen desprestigiar o insultar un rival li diuen que és “muy inteligente”). I el mateix dúplex van fotre enlaire l’esperança de renovació i de polítiques amb més responsabilitat nacional de Joan Romero (és significatiu que un senyor oriünd de les terres de Castella haja hagut de ser el personatge més decidit a donar la cara per la llengua i la cultura del País al si del PSOE) forçant l’acceptació del pobre papanates aquest com a “líder” (prffffff! perdoneu que se m’escape el riure).
I així anem: l’única esperança real d’un mínim de redreçament valencià era, fins ara, la consecució d’un govern en minoria dels socialistes on pogueren deixar notar el seu pes partits-frontissa que forçaren les urgentíssimes polítiques correctores en l’ensenyament, la sanitat, el benestar social, la gestió del territori, les polítiques d’habitatge i treball, o la vida cultural. Però entre els uns fets una “famiglia” calabresa d’opereta; i els altres que no saben si són quadribarrats, blaus o rosa a floretes, democristians o maoístes, comunistes, republicans, “com tu” o “com aquell”, situacionistes, ecosocialistes, corteinglesistes, del front popular de Judea o del front judaïc popular (i damunt a nyesples “que te crio”)… Com cagalló per séquia. Fa ja molts anys, en un descans de les classes, estava comentant amb un professor de la Facultat de Filologia de València l’estil tan peculiar de la política valenciana. Jo li vaig dir: “si és que, Lluís, som com els napolitans o els sicilians de les pel·lis aquelles neorealistes”. I ell va respondre amb una de les sentències més encertades que he sentit mai: “no, mante, el que passa és que per fi som espanyols, encara que no ens n’adonem”.

En fi, no continue, que m’encenc en flama de recordar tant de destrellat i de ridícul. Digueu-me ingenu, però encara algunes nits tinc la il·lusió que un dia despertarem i comprovarem que, en realitat, tot açò és una megaperformance de La Cubana.

Post Scriptum: ja que el marujeo mola, jo n’he sentit a dir unes quantes de bones, sobre el currículum acadèmic d’alguns; a banda dels que són de domini públic (com aquella “abogà Marianchelsramonllin” que, a banda de ser una coenta de la capital incapaç de distingir una tomaca d’un rave, encara té penjant tres assignatures). En concret -i m’agradaria que algú poguera confirmar- els següents. Primer, la tesi doctoral de monsieur Blasco d’Alzira (el conseller, no els altres de la mateixa rabera) que hauria de dur el nom de l’ínclit Franch i Ferrer de Borriana (literat injustament encara no premiat amb el Nobel, ferroviari de la tercera via, professor, profeta, exalcalde del Bloc, i pare de reportera) en algun lloc més a part del lloc on ja hi figura. Segon, el doctorat d’un il·lustre llemosinista del País i antic artista de variétés; que anà a veure Albert Hauf disposat a fer-ho tot xas i demostrar per fi que els trobadors escrivien en valencià de Mislata. Quan Hauf, de bona fe, li mostrà una gegantina selecció bibliogràfica preliminar, diuen que la nostra perla exclamà: “ai, és que això és molt de llegir!” I acabà doctorant-se dirigit per un altre Acadèmic de l’AVL amb un estudi sobre revistes i revistetes catalanes i occitanes. Per cert, que aquest Acadèmic està aprofitant el càrrec per a organitzar i subvencionar a cor què vols congressos i publicacions sobre el seu camp d’estudi preferent (apassionants “escodrinyacions” sobre toponímia local, “casi ná”).