Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 28 de maig de 2009

Celebració, però…

No sé què em passa que porte uns dies un pèl mústia. Molta feina de colp, moltes hores ací tancada sense parlar amb ningú, treballa que treballaràs, i un cert xof general a ratets.

Potser és part de l’astènia primaveral, ves a saber.

Així que tampoc no m’ha eixit celebrar els golassos del partit d’ahir com ho haguera fet en altres moments. I, a més, a estones em venia a la ment com ho haguera pogut gaudir qui ja no hi és. Em consta que no sóc l’única. Veig pel feisbuc que més d’una se’n va recordar ahir dels culés que ens han deixat. Per alguns els moments de record són els dies de nadal, els aniversaris o les festes del poble.

Per a mi, ves per on, són els partits del Barça. Fins i tot en això sembla que he eixit rareta…



  1. I tot i que últimament estic d’un pansit cap amunt! me les vaig “ingeniar” per animar-me com fos.
    Treballar sola que és el que fas tu i el que faig jo, i el fet d’estar com aquell que diu, parlant amb un mateix quasi bé tot el sant dia, és de les coses dures que hi han i, que ningú entén si no s’hi troba.
    Jo, mira, ara intentaré buscar-hi un remei… costa molt aguantar un dia a dia tant silenciós. Cercaré encara que sigui un espai petit, econòmic (que ho ha de ser molt) però, n’estic farta d’escoltar-me…
    A mi tanta solitud no em prova gens.
    Salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent