Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 6 de juny de 2010

Aquell partit d’Arantxa…

Sempre que veig a la tele (algun dia hi aniré, sempre ho he dit…) un partit de Roland Garros, me’n recorde d’aquella final femenina de 1989 en què Arantxa Sánchez-Vicario va guanyar Steffi Graf.

Quin partidàs! Quina emoció! Quin patir! Quin moment!

Mon pare i jo al menjador de casa, sense perdre detall, al·lucinats per la força que tenia aquella xiqueta que no donava una bola per perduda. Ni una. Es movia pista amunt i avall com si li anara la vida. Volia guanyar, ho va donar tot, i ho va aconseguir.

Aleshores jo jugava al tennis, però la veritat és que mai no ho he fet ni tan sols mitjanament bé. El partit, però, em va servir d’insipiració per a altres coses de la vida. O això vull pensar.

(Sobre l’estilisme de la roba de tennis femenina de fa 20 anys o sobre aquella munyequera espanyolíssima que portava, preferisc guardar-me els comentaris… Ara no toca!).



  1. … sempre m’han agradat aquelles faldilletes tan curtetes, que deixaven veure unes cames ben formades. La veritat és que hi ha un munt de jugadores de tennis, que a més de jugar bé, tenien i tenent un bon cos. Potser això no és políticament correcte, però tothom diu que el Nadal és tan guapo i que té unes cames i un …L’esport fa això, no com a altres que les corves les tenim mal repartides pel cos i surten on no toquen!

    En fi, fa tant de temps que no miro un partit de tennis femení que no sé si “m’animaria” o potser no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent