Ací em pica, ací em cou…
… ací em menge la mona i ací et trenque l’ou.
Ja sé que resulta estrany que una apòstata puga tindre-li cap devoció a la setmana santa, però mira per on, ara m’han entrat ganes de menjar-me una mona. Però una de les meues, de les que he menjat sempre, senzilleta: coca boba i ou al mig.
Més senzilla que la de la foto i tot, però és que no he trobat cap imatge de les que vull dir. D’aquelles redonetes si són d’un ou, o allargades si en tenen dos. I prou. Sucre i forn i para de comptar.
Que no tinc res en contra d’això que fan per ací dalt, amb tanta xocolata, fruites i mandangues, però a mi les que m’agraden són aquelles. I poder trencar-li l’ou a algú, clar, que és la gràcia.
Enguany no podrà ser… O algú sap on es venen mones del sud a Barcelona ciutat?
N’estava fart dels clàssics panegírics al voltant de l’anomenat amic al qual has vist, si de cas, una vegada en la vida. Són inflamables pesadíssims i capaços de fer-te avorrir al millor lligador de paraules mai conegut. Sort de tu perquè mai no m’han preparat per consentir tanta adulació i què hem de fer? Aquesta qüestió de mones que hui has triat, també m’ha fet rondinar a mi les poques voltes que he fet per Barcelona i rodalies en temps de sants. Jo també m’he criat amb les mones d’ou dur lligat amb creueta de pasta dolça i reconec que allò més plàcid d’aquest trànsit és esclafar-li l’ou al front innocent del qui t’acompanya. Fa no molts anys a Calella dels alemanys en una pastisseria que hi ha en una plaça amb arbres plataners n’hi vaig veure una de dos ous.
que al Mercadona en porten 🙂
Ja sé que no és la millor opció, però em sembla que sí. Si vols te l’envie jo des del bressol de la mona (o això diuen) Alberic 😉