Publicat el 23 d'abril de 2008
A mi m’havien de dir Jordi
Cada any, hui, me’n recorde: quan encara no havia nascut, i encara que no va haver ecografies que digueren una cosa o l’altra, sembla que tothom tenia claríssim que jo seria un xiquet, que aquelles patades que arreava eren una mostra clara de què seria futbolista i que, com fan gairebé tots els pares novençanets d’Alcoi, em posarien Jordi.
Es fa en honor del patró de la ciutat que segons diuen allà va anar no per matar un drac sinó, ai, per ajudar en la reconquesta de la ciutat. Per això, allà li diuen Sant-Jordi-mata-moros. Literal.
Com que vaig nàixer xiqueta, s’ho van haver de repensar. Només puc donar gràcies perquè no portaren la història a l’extrem radical de posar-me Georgina (que molts ho fan!).
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
I no Georgina. De Jordi, Jordina.
http://www.vilaweb.cat/misc/pdf/mesnoticia.php?id=35417
I no és cap opció radical, és el més lògic, si fórem un país -el valencià- normal i tinguérem una cultura “normalitzada”. Georgina és l’exemple de tot el contrari.
Però la meva àvia, la titular d’aquest nom que jo havia de repetir, no ho va consentir. Tanmateix tothom m’ho diu.
Felicitats per allò que hauria pogut esser i no va esser. És tan bell i tan cert com tot el que tenim.
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Doncs a mi, tot i que no sóc tan meravellós com les princeses alcoianes, m’havien de dir “Wenceslao”. Gràcies a Déu (que no crec en ell) i a una mare amb dos dits al front, em van posar Pablo. Així que ni pa ells ni pa mi!