Apòstata desficiosa

Des d’ahir que no me’n sé estar. Un ministeri de la igualtat? Així, dedicat només a això? Va, home, va (ai, ara va i dic ‘home’ només, hauria de dir ‘home i dona’?, o ‘dona i home’?, o ‘lectors i lectores’?, o encara el més neutre ‘persones que em llegiu’?).

Això és el primer que em va vindre al cap. Que quina barbaritat. Que ja veus tu. Que anem apanyats. Que fer d’això ni més ni menys que un ministeri sencer.

Però després em pose a pensar i és que resulta que no sé quantes dones han estat ja assassinades enguany per uns quats desgraciats. I les que no sabem que en són víctimes diàries, encara que no acaben morint. I sí, ja sé que algú saltarà amb que també hi ha dones maltractadores, però quantes en són? Mireu les xifres i aquest argument perd tota la força.

I no només això. Fa temps que no vaig a cap entrevista de feina. I de les dels últims anys, podria comptar amb els dits d’una mà, i encara me’n sobrarien quatre, les voltes en què a més d’explicar el meu currículum, entre l’experiència professional i el màster americà, no he hagut de deixar clar també que no tenia ‘càrregues familiars’ ni intenció de tindre’n. Que t’ho pregunten així, en ocasions. ‘Carregues familiars’, tu. O ‘té vosté intenció de quedar-se embarassada en els propers anys?’. Directament. I em consta que als qui competien amb mi per aquelles feines però tenien més testosterona de sèrie no els ho demanaven res de tot això.

I cada any es publica allò de què, a mateixa feina, sous més baixos. I mireu com estan les pensions de les vídues (perquè la majoria de les persones que cobren aquesta pensió són dones). O el percentatge de dones en llocs de gran responsabilitat a l’empresa privada.

Amb tota aquesta informació en ment penses, doncs mira, sí que cal el ministeri d’igualtat. I tant que cal. Abans que l’hagueren fet, escolta.

O potser no, perquè vols dir que cal, un ministeri específic? Doncs sí. O no.
Ai, no ho tinc clar. I així, des d’ahir al matí.