El debat: l’avorriment

No el vaig acabar de veure. Em va avorrir, i molt. Una vegada feta l’anàlisi de la situació (mira de quin color porta la corbata cadascú, tu!, quin rellotge més lleig que li han posat al Rajoy, que sembla no saber on mirar, i quin fàstic fa mirar-li la boca, ecs; i el Zetapé, fixa’t, té els ulls com els d’una granota, i com està de flac, no?), els continguts no em van dir res.

Un parlava en arameu i l’altre li contestava en swahili. D’això, dic jo, ben difícilment se’n pot dir debatre. Però és que a més el que explicaven no tenia cap gràcia. Si volia fer-me una idea de com poden ser els propers quatre anys, em vaig quedar amb les ganes. I per escoltar el que ells creuen que han fet o han deixat de fer, entre un intercanvi cada cop més cridaner de la frase més escoltada als parvularis ("i tu més!"), la veritat, no em paga la pena perdre el temps.

Continue doncs ferma en el meu vot, tot i saber que les lleis electorals poden fer que siga un vot inútil. Vota apòstata, vota Isaura!

4 pensaments a “El debat: l’avorriment

  1. Doncs mira xiqueta, jo he decidit que votaré al Zapatero, sent objectiva crec que ho han fet prou bé, i no em dona la gana que tornen els del PP al govern, estem en un moment molt delicat com per tindre la pell fina. Em sorprenc de mi mateix però és el que pense. Ens juguem moltíssim en els propers anys davant d’una recessió econòmica i ecològica mundial, i no vull que el qui haguen de decidir que fer siguen el Zaplana i companyia. Ara, cadascú…
    b7