Apòstata desficiosa

No és que les meues dots culinàries i el meu paladar hagen empitjorat de manera radical. ‘La truita cremada’ és el títol del llibre de divulgació de química que vaig començar a llegir fa uns dies, escrit per Claudi Mans, catedràtic de la UB i posseïdor d’una riquesa lèxica i un sentit de l’humor envejables.

No acostume a llegir llibres científics, perquè normalment són complexos i avorrits, i sovint, a més, es tracta de traduccions molt mal fetes. Però aquest llibre és una joia. El llenguatge és apte per tothom, fins i tot per a aquells que es suposa que ‘som de lletres’ (encara que jo mai no m’he considerat totalment ‘de lletres’, tot i l’opció que vaig triar a l’adolescència). I els exemples són tan de cada dia que desperten l’interés de manera immediata: per què s’enganxa la truita a la paella?, un flam és líquid, sòlid, o una cosa a mitjan camí?, com es fa l’Anís del Mono?

Entretingut, ben escrit, amb una edició molt agradable (un altre factor que el diferencia de molts altres llibres de ciència) i fins a cert punt un repte a l’entiment, perquè tot i la senzillesa, cal concentrar-se lleugerament per entendre algunes coses, sobretot si teniu uns coneixements de química tan limitats com els meu, però molt satisfactori quan descobreixes que eres ben capaç de seguir el fil.

Si encara teniu algun regal pendent per aquests dies, apunteu-lo a la llista. Es va publicar el 2005, però porten set edicions, així que no crec que siga difícil trobar-lo.